Investigadors de l'Institut Municipal d'Investigació Mèdica (IMIM-Hospital del Mar) han comprovat la relació entre l'estrès cel·lular oxidatiu i la pèrdua de massa muscular que es dóna a la fase final d'algunes malalties, com ara el càncer. Segons les seves conclusions, l'estrès oxidatiu incrementa la susceptibilitat de les proteïnes a ser degradades. És el primer cop que s'ha realitzat un estudi experimental comparatiu entre diferents tipus de músculs de les extremitats i el miocardi en animals amb caquèxia cancerosa.
Redacció | 9 de març del 2010
Encara es desconeixen els mecanismes que condueixen a la caquèxia. Es tracta d'una de les alteracions sistèmiques més freqüents a la fase final d'algunes malalties greus, que es manifesta per la pèrdua de massa muscular a causa de la degradació de proteïnes estructurals que composen aquest teixit. Tot plegat provoca un estat d'atròfia muscular, fatiga i debilitat als pacients.
Els investigadors de l'IMIM-Hospital del Mar i de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB) han desenvolupat un treball experimental exhaustiu en un model animal amb caquèxia cancerosa. N'han estudiat la naturalesa de les alteracions oxidatives produïdes en diferents tipus de músculs (cardíac i perifèrics de diferent composició fibril·lar), així com l'abast d'aquestes modificacions.
L'estudi ha permès constatar que l'estrès oxidatiu (desequilibri entre la producció d'oxidants i d'antioxidants a les cèl·lules) està probablement implicat en la menor grandària de les fibres musculars ràpides tipus II dels músculs de les extremitats, sobre tot el múscul gastrocnemi. L'estrès oxidatiu pot ser, en part, responsable del deteriorament i l'envelliment cel·lular, i pot danyar diverses estructures cel·lulars com ara l'ADN (tot provocant-hi mutacions), els lípids i les proteïnes (contribuint a la seva inactivació i una major taxa de degradació).
