Notícies

Paleontologia

Estranys fruits de l'arbre de la vida

El puzle dels fòssils humans és cada cop més complicat. Els nous descobriments, lluny d’aportar més claredat, desdibuixen les hipòtesis més consolidades sobre els avantpassats dels humans.

Michele Catanzaro | 15 de juny de 2009

Fotografia: ICP

Salvador Moyà-Solà, investigador de l'Institut Català de Paleontologia (ICP), va anunciar el mes de juny de 2009, a la revista Proceedings of the National Academy of Science, la troballa de l’Anioapithecus brevirostris, un primat descobert no lluny de Barcelona que podria representar la branca de l’arbre de la vida més propera als homínids.

El mateix investigador alerta sobre la incertesa de les seves conclusions. “Acabem d’engegar un projecte que posa en discussió el ‘principi de parsimònia’, una de les regles fonamentals amb les quals els científics dibuixen l’arbre evolutiu a partir de les troballes fòssils”, explica Moyà. L’investigador reconeix que falten massa peces com per deduir, a partir del registre fòssil, la imatge completa de l’evolució humana.

Trets que delaten

El primat descobert per l’equip de Moyà, batejat com a Lluc, prové d’un jaciment extraordinàriament pròdig de troballes, l’Abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola (Catalunya). Aquí ja s’hi van trobar restes del Pierolapithecus catalaunicus i del Dryopithecus fontani. “Els fragments de cara i mandíbula que vam descobrir el 2004 corresponien a un individu únic, un gran primat del Miocè Mitjà [fa 11,9 milions d'anys] de tipologia fins llavors desconeguda”, recorda Moyà. El camí que va del descobriment d’un fòssil a la seva col·locació a una branca de l’arbre de la vida comença per un complicat procés de preparació i restauració, explica l’investigador. “Després, s’apliquen dues eines principals d’interpretació” prossegueix. “Primer, comparar-lo amb els primats actuals i amb altres fòssils i segon, contrastar les hipòtesis acumulades en literatura”.

Fotografia: ICP

La primera comparació va donar com a resultat una barreja de trets primitius i moderns. Per un costat, Lluc té el si maxil·lar molt reduït i la forta mandíbula dels keniapithecins, primats extingits que van arribar al mediterrani fa 15 milions d’anys. Per una altra banda, també té els zigomàtics (pòmuls) ben alts i un musell que no emergeix entre les òrbites. Són tot trets típics dels homínids, semblants als del Pierolapithecus catalaunicus, de fa 13 milions d’anys i considerat l’avantpassat comú d'aquests.

En aquest punt entren en joc les hipòtesis. “La més senzilla és que, ja que el Lluc és un primat que té trets comuns amb els homínids, llavors deu tenir un ancestre comú amb ells”, explica Moyà. Segons aquesta visió, els kenyapithecins haurien arribat al continent eurasiàtic fa 15 milions d’anys, i hauria adquirit in situ a l’àrea mediterrània els trets definitoris dels homínids, és a dir, el grup compost per orangutans, ximpanzés, goril·les i humans. Si això fos veritat, s’arribaria a la revolucionària conclusió que els homínids haurien nascut al mediterrani. Aquest escenari contrasta amb el que assegura l’origen africà de la família, teoria recolzada per una aclaparant majoria d’investigadors. Per conciliar les dues històries, Moyà proposa que els homínids haurien tornat a l’Àfrica i, per tant, allà hauria aparegut l’espècie humana.

Trencant motlles

“Aquest escenari es basa en el 'principi de parsimònia' segons el qual, si dues espècies comparteixen trets evolucionats, deuen tenir un avantpassat comú”, explica l’investigador. És improbable, doncs, que l’evolució repeteixi el mateix model en branques diferents de l’arbre de la vida. “A la pràctica, aquesta assumpció simplifica molt la feina de classificar els fòssils, perquè proporciona una eina per relacionar-los entre ells”, diu Moyà.

Lluc té molts trets típics dels homínidsPerò les coses podrien ser més complicades. Segons el biòleg E. Ray Lankester, els paral·lelismes i les convergències casuals durant l’evolució serien molt més freqüents del que la majoria dels científics admet, un fenòmen que aquest investigador va definir com a ‘homoplàsia’. “En aquest cas, la semblança entre Lluc i els homínids podria ser un indici de convergència evolutiva”, afirma Moyà. Els Anoiapithecus pertanyerien a una branca de primats que hauria arribat a Euràsia i aquí hauria donat lloc als orangutans, mentre que d’altres primats haurien donat lloc, a l’Àfrica, als grans simis africans i als humans. Segons aquesta teoria, doncs, l’únic homínid que hauria evolucionat a Euràsia seria l’orangutan, desenvolupat de manera totalment independent de ximpanzés, goril·les i humans, tots ells d’origen africà.

Ara, Moyà ha engegat un projecte per revisar la majoria de fòssils disponibles i posar a prova la hipòtesi de la independència de les línies africana i eurasiàtica. "Tinc la sensació que veurem convergències evolutives molt més freqüentment del que hem suposat fins ara”, aventura. Segons el científic, la controvèrsia entre el 'principi de parsimònia' i 'l’homoplàsia' és una versió moderna del concepte de la navalla d’Occam: “De totes les hipòtesis possibles, la més simple serà la més probable, però no necessàriament la verdadera”.

Primats mediàtics i homínids nacionalsGairebé tots els polítics i els mitjans xinesos, i bona part dels científics d’aquell país, afirmen sense reserves que els seus conciutadans son descendents directes de l’Homo pekinensis, un Homo erectus que en realitat és una espècie extingida. Ho explica Oliver Hochadel, investigador del Centre d’Història de la ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona (Espanya). “Entre els buits de coneixement de la paleontologia hi prosperen no només teories científiques contrastables, sinó també manipulacions mediàtiques i ideològiques”, alerta. La conversió dels fòssils en símbols nacionals és una constant de l’últim segle, segons l’investigador. “Al Regne Unit es va arribar a fabricar un fòssil fictici, l’Home de Piltdown, per poder abanderar un homínid-símbol com el de neandertal a Alemanya i el cromanyó a França: van passar 40 anys abans de descobrir-se el frau”.

L’etiqueta del "nostre avantpassat”, que se sol enganxar a qualsevol troballa per donar rebombori als mitjans, pot conduir a errors greus. “Des de fa una desena d’anys, els Homo antecessor que van viure i extingir-se a Atapuerca són pintats, cada cop més freqüentment, com a ancestres dels espanyols”, explica l’investigador, citant títols de llibres com ara Historia de España. De Atapuerca al euro (Fernando García de Cortázar, 2002) o España. Una historia explicada desde Atapuerca hasta el 11-M (Julio Montero i José Luis Roig, 2005). Insinuacions del mateix tipus expliquen una part de l’entusiasme de mitjans i públic catalans cap al Pierolapithecus catalaunicus.

“Però el cas recent més extraordinari ha estat la campanya mediàtica que ha precedit la presentació del Darwinius masillae”, comenta Hochadel. Aquest primat de fa 47 milions d’anys va ser presentat pels mateixos científics com una 'baula perduda', un concepte equivocat científicament i desgastat mediàticament, que tanmateix va fer efecte en la majoria dels mitjans. Fins i tot, els investigadors van rodar en secret un documental amb la BBC abans de publicar els resultats a la revista Plos. “Més enllà de les interpretacions racistes, avui en dia les manipulacions principals venen de la mediatització de la ciència”, explica Hochadel. “D’aquesta manera, els científics intenten ocupar més espai als mitjans per així guanyar posicions en la lluita per la visibilitat i el finançament”.

Tòpics de l'article