Reportatges

Astrofísica

Mónica G. Salomone

corresponsal

Madrid

L'últim adéu a la nau 'Rosetta'

Hi ha expressions fetes, encunyades per algú enginyós i després repetides mil cops, que apareixen de forma reiterativa als textos que divulguen un fet científic.

16 de novembre de 2009

Mónica Salomone, Madrid

Hi ha expressions fetes, encunyades per algú enginyós i després repetides mil cops, que apareixen de forma reiterativa als textos que divulguen un fet científic. Un clàssic: els cometes, aquests cossos l'òrbita dels quals els condueix a través del Sistema Solar per acostar-los al Sol, ens ajudaran a entendre la història del Sistema Solar (com es va formar i a partir de quins materials).

ESA/C.Carreau

Es recorre tant al concepte que fins i tot l'Agència Europea de l'Espai (ESA, d’European Space Agency) ha batejat com a 'Rosetta' la missió que estudiarà en profunditat un cometa. És la primera, de fet, que inclou l'aterratge d'una petita sonda en un d'aquests cossos viatgers per acompanyar-lo durant el seu viatge cap al Sol. I 'Rosetta', és clar, fa referència a la pedra de Rosetta que va ajudar a desxifrar els jeroglífics de l'antic Egipte. En aquest cas, el misteri que cal desvetllar és el de l'origen del nostre barri còsmic. Però, per què els cometes tenen la clau d'aquesta pregunta?

Confesso aquí que, quan per fi ho vaig saber, vaig sentir aquest pessigolleig de descobriment personal que tant descriuen els científics, per descomptat a petita i modestíssima escala. Tot i que també va haver-hi una punxada de molèstia. Per què als articles de divulgació caiem en l'estafa de la manca d'espai i temps? Qualsevol pot discrepar d'aquesta autocrítica, però la deixo anar: en realitat, gairebé sempre recorrem als conceptes ja encunyats per amagar el gran forat intern que suposa el fet de no haver fet la pregunta correcta, no haver pensat una mica més per poder identificar allò que no sabem. El resultat és... l’anticiència. I l’antiperiodisme. El punt en què ciència i periodisme es topen (o un d'ells) és justament aquest: la capacitat de fer bones preguntes.

Però aquesta incursió en el 'metaperiodisme' de temes de ciència és només un pensament infiltrat. El que jo volia aquí era acomiadar-me la nau ‘Rosetta’! Vegem: Lectors immersos en la seva tasca quotidiana! Treballadors estressats! Viatgers de transport públic que arribeu tard! Sapigueu tots que el 13 de novembre, a les 8:45 del matí, la nau europea ‘Rosetta’ es va acostar a la Terra per tercer i últim cop abans d'endinsar-se a les profunditats de l'espai i dirigir-se a la seva cita, d’aquí a quatre anys, amb el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. Ens canvia aquest fet la vida? Clarament, no. Però no és una meravella que la trajectòria d'una nau llançada fa més de cinc anys pugui ser definida amb tanta precisió? La gravetat és una llei poderosa. En el joc de billar del nostre Sistema Solar n'hi hauria prou amb conèixer la posició i la velocitat exacta de cada cos per traçar-ne la trajectòria futura.

En el punt de màxim acostament a la Terra, ‘Rosetta’ va sobrevolar el sud de l'illa de Java, a Indonèsia, a una velocitat de 13,34 quilòmetres per segon respecte de la superfície, i a 2.481 quilòmetres d'altura. Al centre d'operacions de la nau, el Centre Europeu d'Operacions Espacials (ESOC) de l'ESA, a Darmstadt (Alemanya), no va passar res especial en el moment clau. Ni aplaudiments ni abraçades dels enginyers. Tot havia estat planificat al mil·límetre setmanes abans i la comunicació amb la nau (via l'antena d'espai profund de l'ESA a New Norcia -Austràlia-) indicava un desenvolupament perfecte. A les 9.05, una altra antena a Maspalomas (Gran Canaria) confirmava el sobrevol.

'Rosetta' va obtenir amb aquesta operació una empenta gravitatòria de 3.6 quilòmetres per segon. És el quart impuls d'aquest tipus que rep, després de dos amb la Terra i un amb Mart. Ara li queden 2.600 milions de quilòmetres per assolir el seu objectiu, la major part dels quals els recorrerà en estat d'hibernació. El juliol del 2010, quan travessi el cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter, serà despertada per observar l'asteroide 21 Lutetia. Un cop a la seva destinació final, 'Rosetta' entrarà a l’òrbita de 67P/Churyumov-Gerasimenko i llançarà un mòdul d'aterratge d'uns 100 quilograms de pes, equipat amb nou instruments científics, que s’enganxarà al nucli gelat del cometa. Durant els dos anys posteriors, l'aparell espacial, que porta onze instruments a bord, i el seu mòdul d'aterratge estudiaran el cometa en el seu viatge cap al Sol

Després de tota aquesta explicació, encara no he dit per què els cometes són tan importants per entendre l'origen del Sistema Solar. L'ESA HO explica: "Com que són els objectes més primitius del sistema, la seva composició química no ha canviat gaire des de la seva formació i, per tant, preserven un registre de la composició del sistema solar primigeni". D'acord, però què vol dir que són els objectes més primitius?

Vet aquí la resposta que tant em va agradar. Els cometes estan formats per material gelat volàtil, la qual cosa demostra en si mateix que s'han mantingut a grans distàncies del Sol i a baixa temperatura. Això significa també que no els ha passat com als planetes terrestres, víctimes d'impactes de tot tipus que han fet que es fonguessin i solidifiquessin en diverses ocasions, amb les consegüents transformacions químiques. No. Els cometes s'han mantingut en una nevera que n’ha preservat la composició química tal com ho era fa 4.600 milions d'anys, quan els planetes encara no existien, quan al voltant del Sol nadó només hi orbitava un immens núvol d'asteroides i cometes. Vénen a ser, per tant, com un trosset de la nebulosa original, o gairebé.

El que dèiem. Saber-ho no canvia gens la vida quotidiana, però és bonic. O no?

Tòpics de l'article