Reportatges

Salut

Luca Tancredi Barone

Corresponsal

Roma

"Sí, tinc càncer. Però sóc feliç. I venceré la bèstia"

2 de desembre de 2009

Luca Tancredi Barone, Roma

Paolo té 14 anys. És alegre i juganer. La seva cara rodoneta de nen i els seus ulls blaus no revelen ni un alumne aplicat ni més maduresa del compte. Paolo és un noi com n’hi ha milers. Però té una cosa que només tenen 100 persones més, a Itàlia, a l'any: un osteosarcoma, un tumor ossi molt greu que s'ha menjat el seu genoll.

El seu cas ha esdevingut, però, en un cas mediàtic. Va escriure un llibre que està tenint molt èxit: Vado a fare la chemio e torno ("Vaig fer la quimio i torno"). Hi relata com la seva vida normal de jove espavilat, esportista (jugava amb passió a bàsquet) i una mica irreflexiu, es va convertir de sobte en un malson. De tornada d'una acampada estiuenca el 2008, els seus pares van adonar-se que el seu genoll estava molt inflat i que no semblava millorar. Una visita a l'hospital de Milà es va transformar llavors en una galleda d'aigua freda: havia de passar per 14 cicles de quimioteràpia i quatre intervencions quirúrgiques, llargues hospitalitzacions i avorrits menús a base de puré i pernil, segons ell mateix explica.

No obstant això, Paolino, com l'anomenen els amics, o Titan-Paul, com es bateja ell mateix amb ironia després que l’implantessin un genoll de titani (el 'genoll biònic', com diu ell), no va perdre la seva energia. Anava escrivint al seu bloc tota la seva aventura. Gràcies a un parell d'entrevistes, el cas va aparèixer a la premsa nacional i va començar una cadena de solidaritat: joves de tot el país el van escriure per animar-lo, li van enviar missatges d'afecte i regals, afegien comentaris al seu bloc. Paolo, en canvi, relatava amb tot detall el seu patiment, com es trobava després de cada cicle de quimioteràpia, les seves 'sessions de vòmit' que durant dies el deixaven sense forces (i sense pèl), es llargues rehabilitacions, la seva relació amb les infermeres i els metges, la reaccions dels altres pacients. "El meu pare m'ha dit que estava bastant tranquil abans de l'operació, però tenia una mica de por. Crec que és normal perquè Antonio, el meu veí de llit, també tenia por, tot i que ell té 43 anys. Ara només he d'esperar l'hora X", escriu.

Avui, la seva bitàcola, nascuda per canalitzar les seves frustracions i pors inicials, s'ha transformat en un llibre, en llibreria des del setembre passat. “Em diuen que el bloc està bé i que és una bona idea que podria ser utilitzada per altres joves amb problemes com el meu”, relata. I és cert que el llibre flueix ràpid, com si es tractés d'un escrit del seu bloc, i les emocions s'amunteguen. De la seva primera visita a l'Hospital de Milà, Paolo recorda: "Per primera vegada entro en un hospital, on hi ha molts nens sense pèl que caminen penjats d’un tub connectat a un pot, les bombes de la quimioteràpia. Per primera vegada sento la paraula osteosarcoma. No sé què em passa, em sento com dins d'un remolí, tot em dóna voltes. Ploro aterrit amb la mare, mentre el pare és al despatx parlant amb la doctora que m'ha visitat”.

Un dia, després d'enviar un SMS a la seva amiga Tina, una altra pacient, per preguntar-lo com es trovaba, va arribar la trucada de la mare de la noia: "La meva filla no ho ha aconseguit. Vaig veure el pare plorar. Va fer-ho, com un nen, durant dues hores. No va trobar les paraules per confortar la seva mare. Sanglotava al telèfon sense poder dir-li res". En una altra ocasió escriu: "He tingut por durant aquests mesos, por de no aconseguir-ho, por al dolor, por de perdre la cama... Però he après a pensar en positiu, a resistir, a no cedir mai. És amb les meves cames, que seguiré vivint. Menys atrevit, és clar. I amb el suport de tots els que han estat al meu costat en aquests mesos. Però amb les meves cames".

La història d'aquest jove és commovedora: ha sortit a la televisió i en tots els diaris nacionals, i fins i tot en espanyols i sud-americans. Tots apostem per ell; la seva lluita l'ha forçat a créixer ràpid, i la decisió d'explicar la seva història a la xarxa, presa amb els seus pares Piercarlo i Rossana, que l'han recolzat en tot moment, és emblemàtica. Al llibre hi parla d’un nivell d’atenció sanitària molt elevat, de metges i infermers preparats i compromesos, d'una solidaritat extraordinària. També hi explica les dificultats ordinàries, la poca preparació de les estructures sanitàries per a Internet (Piercarlo va discutir intensament amb el director sanitari perquè els pacients poguessin connectar-se a la Xarxa durant els avorrits dies d'hospitalització), la dificultat de seguir anant a classe (Paolo aconsegueix, al final, poder estar amb els seus companys a classe a través d'una connexió diària). Avui, Paolo ha pogut començar el nou any escolar de manera regular; gràcies a Internet no va perdre tot l'any anterior. Per cert, estudia per ser cuiner.

Paolo s'ha convertit també en la cara de l'Associazione Italiana per la Ricerca sul Cancro (AIRC), l'associació sense ànim de lucre de recerca sobre el càncer. Part dels ingressos del seu llibre s’han destinat a aquesta entitat. El passat dia nacional per a la recerca contra el càncer, el 6 de novembre, Paolo va regalar personalment el seu llibre al president de la república, Giorgio Napolitano.

AIRC recull milions d'euros (només el 2008 va aconseguir reunir 90 milions gràcies a les donacions de particulars) i gaudeix d'un suport general incondicional. Organitza programes televisius i radiofònics, esdeveniments esportius, vendes nacionals de taronges o azalees, activitats per a les quals tot el món ofereix publicitat de bon grat i, sobretot, diners. Sorgeix una pregunta: és possible que aquest sigui el mateix país que cada any redueix la inversió en recerca científica, els investigadors del qual fugen per poder treballar? Segons un reportatge dedicat al món de les ONG, AIRC només gasta la meitat de la seva muntanya de diners per investigar. És legítim: una organització privada utilitza com vol els diners que se li donen lliurement. I tot i així, és molt. Molt bé. No obstant això, en comptes de la improvisada generositat promoguda pel futbolista, la velina o el noi simpàtic i desafortunat de torn, no hauria de ser la inversió pública la que aposti per la nostra salut?

Tòpics de l'article

Comentaris

Nom: Email: Comentari:

2 comentaris

josé fco 19/09/2010
Hola , me llamo José Francisco, con cáncer y metástasis desde hace 14 años, terrible diagnóstico…peor pronóstico..eso decían los médicos. Además…. perdí a mis padres, mi hijo y 1 hermano por culpa del cáncer. ¡ Cuanto daría por haber sabido entonces todo lo que ahora he aprendido…¡¡¡ He tenido la oportunidad de encontrar y someterme a un tratamiento realmente excepcional, no agresivo, compatible, sin intereses económicos etc. Invito a todas las personas afectadas por un cáncer, sea el que sea, a buscar “VACUNA BIOLOGICA AUTOLOGA CIMT-54”.(www.centroinvestigacioncancerumb.com)o (www.acoescan.org) Una opción real hacia la esperanza. Es una auténtica pena que no se conozca en España cuando podría salvar miles de vidas ¡¡¡.Desarrollado por el departamento de investigación de la Universidad Manuela Beltrán tras 15 años de investigación. Saludos

david p 02/12/2009
me ha encantado el artículo. creo que estas pequeñas historias son las que nos dan fuerzas para seguir adelante con el mejor de nuestros impulsos y procurar "pensar en positivo", y sobretodo disfrutar cada día de la suerte que nos rodea.

<< 1 >>