Una vegada era una cèl·lula que es debatia entre destins enfrontats. A diferència de la majoria de les cèl·lules, que tenien un sol destí marcat (convertir-se en una cèl·lula del fetge, en un glòbul vermell o, fins i tot, en una cèl·lula de les que hi ha dins del nas, d'aquestes a les quals els creix un pèl), aquesta cèl·lula tenia moltíssimes possibilitats. Vivia a la medul·la espinal i, segons com decidís dividir-se, podia convertir-se en una cèl·lula vermella de la sang, en un glòbul blanc, en una plaqueta o en una cèl·lula del sistema immunitari. Fins i tot, si no volia encara convertir-se en cap tipus cel·lular determinat, podia seguir dividint-se eternament, tot mantenint el seu estat indiferenciat. Aquesta capacitat de donar lloc a tantes cèl·lules diferents li va fer guanyar el sobrenom de ‘cèl·lula mare’.
Però la pluripotència no feia feliç a la nostra cèl·lula. Estava cansada de continuar dividint-se sense decidir-se a quin tipus cel·lular volia donar lloc, però, per altra banda, no acabava d'entendre gaire bé les diferències entre els diferents tipus de cèl·lules de la sang que existien potencialment en ella. "Les plaquetes tenen una gran importància en la coagulació sanguínia", recitava de memòria d'una text que havia llegit al wikicell quan el cos que ara habitava era tot just un embrió i totes les cèl·lules rebien la formació necessària per al seu futur. Però com escollir aquesta destinació de manera permanent, tot renunciant a la resta de portes obertes, sense haver estat mai una plaqueta i sense entendre realment què significava aquesta nova vida en el dia a dia? Sovint va intentar preguntar-ho a algunes de les plaquetes del seu voltant, però aquestes eren molt tímides i no s'atrevien a parlar amb les cèl·lules mare, per les quals sentien un gran respecte. Tampoc no va obtenir resposta dels glòbuls vermells, que sentien certa enveja de les seves capacitats.
Un dia, esgotada de tanta indecisió, la nostra cèl·lula mare va decidir donar el seu cos a la ciència, ja que creia que, així, el seu destí quedaria segellat per sempre. Quina seria la seva sorpresa en veure que, un cop fora del cos i ja a la seva nova llar, una placa de Petri (molt confortable, per cert), els seus possibles destins eren encara més grans, infinits!, de fet. En mans dels investigadors, la cèl·lula va aprendre que no només podia diferenciar-se en tot tipus cel·lulars als quals podria haver donat lloc al cos, sinó que, a més, amb els nutrients adequats que li proporcionaven els científics a la placa, podia convertir-se en tipus de cèl·lula amb els quals mai hauria somiat... "Podria ser una cèl·lula de l'ull, i veure paisatges increïbles", s'imaginava la cèl·lula. "Tot i ser un espermatozou, també tindria la seva gràcia", somreia per si mateixa.
Ja no li importava en quin tipus de cèl·lula es convertiria. Ara no era només pluripotent, sinó totipotent, podria ser qualsevol cosa. Semblaria que aquesta amplitud d'opcions hauria d’angoixar encara més la nostra petita cèl·lula, però, irònicament, la seva nova situació la va alliberar. Sabia que, fos quin fos el seu futur, no seria decisió seva, sinó dels científics, i que la seva vida tindria un sentit que anava més enllà de si mateixa, que podria donar vida, curar malalts. Va pensar que el seu nom, ‘cèl·lula mare’, no seria mai més només un sobrenom que li pesava i la feia a sentir-se diferent a les altres, sinó un nom pronunciat amb afecte pels humans als quals ajudaria, un nom que la feia sentir-se especial, privilegiada.
La cèl·lula va tancar els seus porus i va respirar, feliç.
Celulón
