Reportatges

Demografia

Crisi i pensions, cara B

"No és demografia!". Així poden espolsar-se del damunt l'actual escenari de pànic els professionals de la població. L'alarma reiterada sobre la manca de pensions pels jubilats espanyols el 2030, 2040 o el 2.050 cavalca de nou. I enmig d'aquesta situació de crisi, aquesta és més forta que mai. Però la culpa no la té el desequilibri entre ciutadans actius i ciutadans retirats. Es tracta d'una qüestió econòmica. Econòmica i política.

Ànnia Monreal | 18 de febrer de 2010

Com que la natalitat ha disminuït, d'aquí a uns anys no hi haurà suficients treballadors per pagar les pensions. Boca-orella sense anàlisi, sense reflexió. Una senzilla regla de tres. Així circula entre la població un argument absolutament fal·laç per demògrafs, sociòlegs i economistes 'alternatius'. Una mentida que, per repetida, es perfila com a certa. "Actualment tenim una taxa de fecunditat baixíssima, però al mateix temps hi ha més població que mai", sosté Julio Pérez Díaz, investigador de l'Institut d'Economia, Geografia i Demografia (IEGD), centre avalat pel Consell Superior d’Investigacions científiques (CSIC). El neguit sobre les pensions "és un problema econòmic, no demogràfic", afegeix.

"Les grans institucions financeres i el capital financer mundial estan estimulant la privatització de les pensions. Crec que endureixen la situació perquè ara el mercat laboral és més inestable i la gent té més por", resol Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Envelliment i debilitat

Des de finals del segle XIX les societats europees han criminalitzat el descens de la natalitat. "Les potències colonials i l'Església el van associar a decadència, absència de valors i pèrdua de vitalitat", explica l'expert de l’IEGD. En un món subjecte a la llei del més fort de Darwin, l'envelliment de les poblacions era un símptoma de debilitat. I sembla que el temps no ha canviat la noció de certes coses. "L'envelliment de la població és la conseqüència dels progressos considerables realitzats en els àmbits econòmic, social i mèdic, en termes dels serveis oferts als europeus", assenyala la Unió Europea (UE).

La constatació de la UE conclou amb una afirmació: "Aquest canvi demogràfic anirà acompanyat de profunds trastorns socials (protecció social, habitatge, treball) a tots els països afectats pel repte de l'envelliment de la població [...] i també tindrà repercussions sobre la protecció social i les finances públiques. Amb les polítiques actuals, l'envelliment provocarà una considerable pressió a l'alça de les despeses públiques. Aquests dèficits pressupostaris podrien posar en perill el futur equilibri dels sistemes de jubilació, de protecció social en general i fins i tot el potencial de creixement econòmic o el funcionament de la moneda única".

Europa s'equivoca, segons els investigadors del moviment demogràfic i les seves conseqüències econòmiques. De forma voluntària o no, repeteix patrons del segle XIX sense fonament empíric. "La demografia es basa en els anys de vida, no en la fecunditat", recorda Julio Pérez. "La caixa de la Seguretat Social no depèn del nombre de treballadors, sinó de la seva cotització, de la riquesa que generen", prossegueix.

A les nostres mans

"Qualsevol economista sap que la capacitat per finançar qualsevol sistema, privat o públic, no depèn del nombre de persones ocupades, sinó de la seva producció de riquesa. Si hi ha menys treballadors però es produeixen més riquesa i ingressos, el nombre de treballadors és irrellevant", explica Etxezarreta. "La producció agrícola actual proporciona un exemple meridià d'aquesta situació. Quantes persones calien per subministrar aliments a la població fa 50 anys i quantes en calen ara? Obtenir la mateixa producció amb menys treballadors és el que significa l'increment de la productivitat. Tothom sap que les nostres societats actuals [...] són bastant més riques que fa 20 anys i, per tant, tenen la capacitat potencial de finançar més pensions. Això planteja directament la necessitat de considerar la distribució de la renda relacionada amb el sistema de pensions", proclama l'especialista i coordinadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa.

"A l'hospital, més del 50% de les visites són de persones de més de 65 anys", constata el doctor Antonio Sant Josep, gerontòleg de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron i coordinador del màster en Gerontologia Clínica de la UAB. "D'aquí a 20-30 anys la gent viurà una mica més. Gràcies a la tecnologia hem guanyat longevitat i qualitat de vida", declara. "Tots els que neixen ara viuen més temps, de manera que no cal tenir més fills per assegurar la seva supervivència", salta Julio Pérez. "Avui en dia, cada nen que neix té la garantia de comptar amb uns pares, quatre avis i, en molts casos, algun besavi. Hi ha una important xarxa social i familiar que demostra que l'envelliment no és el desastre que ens estan venent", remata.

"La jubilació dels espanyols nascuts als any 50 i 60 no presenta cap indici de calamitat. Per sort tenim garantia de vida i de mort per a tothom", segueix el seu raonament el demògraf de l’IEGD. "El sistema públic de pensions aguanta en la mesura que tots volem que així sigui. No es troba en mans de la demografia. El possible problema arribarà quan la classe mitjana digui que no vol pagar més impostos, tendència defensada pels neoliberals".

"Per desgràcia, ens emmirallem amb els Estats Units", lamenta Miren Etxezarreta. Seguint el camí de la superpotència americana, "la política social és l'aneguet lleig de la Unió Europea. La idea segons la qual ‘com més petita sigui la despesa pública, millor’ és clarament un d'aquells mites postmoderns que s'han anat estenent sense cap justificació", aclareix. L'opció d'obrir una pensió privada va calant al vell continent, una mesura "que no recomano, perquè és una decisió molt arriscada. La major part s'inverteix en borsa i es corre el risc que els diners acabin valent la meitat del seu valor inicial", adverteix l'economista.

Gestionar correctament la crisi i "redistribuir equitativament la riquesa del país" és la recepta que Etxezarreta proporciona als gestors per superar el malestar en què vivim.

POLÍTICA I ESTADÍSTICAProp de quatre milions espanyols a l'atur el gener de 2010. Aquesta és la xifra del Ministeri de Treball i Immigració. Un 19,4% de la població, segons l'Eurostat del mes de novembre passat. I uns cinc milions de jubilats amb una pensió estatal mitjana de 861,49 euros el mes de desembre. Tot just quan aquests números salten a la llum pública, el Govern planteja una reforma del mercat laboral i del sistema de pensions. Casualitat o causalitat?

Polítics i xifres s’agermanen amb intencions desiguals. Si bé la ciència de la població reitera que no hi ha cap correlació directa entre nombre de treballadors i pensions, l'argument s'escampa lliurement. Per evitar manipulacions de les dades, el 2008 es va crear al Regne Unit la UK Statistics Authority. Es tracta d'una entitat independent amb l'objectiu de "promoure i salvaguardar la producció i publicació d'estadístiques oficials que serveixen al bé públic, [...] així com garantir les bones pràctiques en relació amb les estadístiques oficials".

Tòpics de l'article