Reportatges

Google, al banc dels acusats

Ha arribat la fi del web 2.0? Segons les reaccions de Google a la sentència que va condemnar, la setmana passada, tres dels seus executius a Itàlia a sis mesos de presó (pena suspesa), el perill és real.

Luca Tancredi | 3 de març de 2010

Fotografia: Esparta Palma

El 8 setembre 2006 un grup d'adolescents d'un institut de Torí va penjar a Youtube un vídeo en què dos nois pegaven un altre company amb un greu síndrome d'autisme (qui havia gravat el vídeo era una altra companya dels tres). Després de dos mesos (el controvertit vídeo va aconseguir 5.500 visites i 800 comentaris, entre vídeos ‘divertits’), i abans que la premsa comencés a parlar del cas, Google va retirar aquest contingut del seu web. "El vídeo era totalment reprovable i el vam retirar poques hores després que ens ho notifiqués la policia italiana", ha declarat Matt Sucherman, vicepresident i viceconseller legal de Google per a Europa, l’Orient Mitjà i l’Àfrica.

La companyia de Palo Alto (Califòrnia) afegeix: "També vam treballar amb la policia local per ajudar a identificar la persona responsable de pujar el vídeo, que posteriorment va ser condemnada a 10 mesos de servei comunitari per un tribunal de Torí, tal com va passar a d’altres dels seus companys també implicats. Google va fer tot el que estava al seu abast en una situació d'aquestes característiques".

Les acusacions als dirigents de Google segueixen dues direccions: difamació i incompliment de la llei sobre la privacitat. La família del menor discapacitat ja havia retirat la denúncia en contra del colós nord-americà després de la condemna dels adolescents. Per contra, l'associació per a la defensa dels nens amb síndrome de Down, Vivi Down, que també havia intervingut en l'assumpte (va constituir-se part civil durant el procés), va decidir seguir el judici.

El jutge Oscar Magi va desestimar que Google, pel sol fet d’hostatjar el vídeo difamatori a la seva pàgina Youtube, fos còmplice en la difamació. No s'ha donat "el principi que pretén l'obligació jurídica d'un control preventiu de tot el que es penja a la xarxa", va explicar alleujada la defensa de l'empresa multinacional, liderada per Giuliano Pisapia, ex parlamentari independent del partit de l'esquerra Rifondazione Comunista.

Què en queda, del web 2.0, si les infraccions de la privacitat s'atribueixen el proveïdor i no als usuaris? No obstant això, el jutge va condemnar el proveïdor per infringir l'estricta llei italiana sobre la privacitat, el principal impulsor de la qual va ser el jurista Stefano Rodotà. Encara manca conèixer les motivacions de la sentència (a Itàlia, el jutge té 90 dies per escriure-les). Per tant, és molt difícil comentar el resultat sense conèixer els detalls del raonament jurídic que ha conduït la magistratura a considerar Google culpable.

Tot i aquesta incertesa, els ànims s'han escalfat molt: els condemnats es consideren "indignats" i entreveuen "un perillós precedent" en contra de la llibertat de la Xarxa, una cosa comparable a la censura xinesa. L'ambaixador nord-americà es va referir retòricament al discurs de la secretària d'estat, Clinton, en contra de la Xina: "Un Internet lliure és un dret humà de naturalesa integral que ha de ser protegit a les societats lliures. Encara que totes les nacions han de protegir-se contra els abusos, l'existència de material ofensiu no hauria de ser una excusa per violar aquest dret fonamental".

L'advocat Guido Sforza, president de l'Institut de polítiques de les innovacions, utilitza un exemple molt apropiat per descriure el que ha passat: "És com si els ferroviaris haguessin de respondre a l'incompliment de la llei sobre la privacitat si deixessin que els viatgers, potser en veu alta, expliquessin fets o episodis susceptibles de perjudicar la privacitat de tercers. Els ferrocarrils, naturalment, guanyen com a empresa amb el transport dels seus viatgers. No obstant això, és excessiu responsabilitzar-los dels danys a la privacitat provocats pels seus viatgers ".

Pel que es pot suposar de moment, la condemna podria referir-se al fet que Google, a les seves regles d'ocupació, no explicita de forma suficient les normes de privacitat (per exemple, no imposen l'autorització d'una altra persona present en un vídeo o les fotografies que requereix la llei). Tanmateix, com subratlla el mensual Wired, a les condicions de servei l'usuari ja hi reconeix que “tota la informació (com arxius de dades, textos escrits, programari informàtic, música, arxius de so o altres sons, fotografies, vídeos o imatges) a la qual tingui accés a través de la utilització dels serveis és responsabilitat exclusiva de la persona hagi originat aquest contingut". Llavors, podria tractar-se només d'una falta formal de Google, que se solucionaria tot afegint un parell de línies més a les dites condicions.

Usuaris o proveïdors?

Ens trobem, com ho dirien els anglesos, davant d'una clàssica tempesta en una tassa de te? A falta de les motivacions de la sentència, encara no queda clar. Segons alguns observadors, els jutges podrien considerar que, almenys en aquest cas, no s'apliqui la directiva sobre el comerç electrònic, és a dir, la irresponsabilitat del proveïdor per a les activitats que els usuaris fan amb els seus serveis.

De fet, justament les temàtiques relatives a la privacitat es preveuen com a excepcions. Però aquesta és la clau de l'assumpte: què queda del web 2.0 si la tutela de la privacitat de tots els subjectes presumptament danyats pel material penjat a la xarxa s'atribueix al proveïdor i no a l'usuari? En aquest sentit, Stefano Rodotà observa, en una entrevista: "Si la sentència es basa en el fet que Google no ha eliminat durant un bon temps el vídeo omissiu, n'hi hauria prou amb la correcta aplicació de les normes vigents i no implicaria cap control de censura de la xarxa". Cada minut, només a Youtube, es pengen 20 hores de vídeos.

UNA INTERNET DIFERENT Com assegura Marc Pancini, responsable de Google Itàlia, "si blocs, Facebook, Youtube fossin considerats responsables del control de cada vídeo, significaria la fi d'Internet com la coneixem avui". La privacitat i el respecte per a la dignitat de les persones són principis irrenunciables.

No obstant això, com opina la revista digital Punto informatico, "transformar la xarxa que coneixem en una gran televisió en què els continguts (com passava fa temps) estan produïts només per subjectes en qui els intermediaris poden confiar plenament" seria un pas enrere que no beneficiaria ningú .

El repte serà trobar l’equilibri just entre dinamisme, potencialitat i llibertat del web 2.0 i l'empara de la privacitat i dels més febles. Si la pel·lícula El quart poder (Deadline) hagués estat rodat avui, potser Ed Hutcheson-Humphrey Bogart hauria conclòs la pel·lícula amb un: "That's the web, baby. The web. And there's nothing you can do about it".

Tòpics de l'article