Reportatges

Comunicació social

"Els científics no hauríem de presentar-nos com uns setciències"

James Kakalios, autor de 'La Física dels Superherois'

Es pot explicar amb algun argument científic que el Dr. Manhattan, de 'Watchmen', pugui trobar-se en diversos llocs a la vegada? O la velocitat de Dash, el nen de 'Los Increíbles', que corre sobre l'aigua sense enfonsar-se? O la força de Superman? En realitat, el més interessant no és que hi hagi o no explicació, sinó el mer intent de buscar-la. Això ha conduït el físic James Kakalios, de la Universitat de Minnesota (Estats Units) a convertir-se en autor d'un llibre molt recomanat: 'La física dels superherois' ('Ma non troppo', Madrid, 2006). Ha esdevingut, a més, professor d'un concorregut seminari a la seva universitat i en assessor científic de la pel·lícula basada en el còmic 'Watchmen'. Sobre això últim, la Universitat de Minnesota va preparar un vídeo de vuit minuts amb Kakalios explicant, entre altres coses, el com de la ubiqüitat del Dr. Manhattan. En només uns mesos va ser vist més de 1,5 milions de vegades a Youtube.

Mónica Salomone | 29 de març de 2010

Com va topar amb vostè la productora de Watchmen?
A l'Acadèmia Nacional de Ciències nord-americana van preguntar si coneixien algú que pogués assessorar-los. L'Acadèmia sabia de mi pel meu llibre. Porto tota la vida llegint còmics, així que vaig estar encantat de dir que sí.

El llibre va portar a la pel·lícula, però un seminari acadèmic va portar al llibre. Què van dir els seus col·legues de la universitat quan va començar la seva classe sobre física amb còmics?
Bé, per llavors ja em coneixien. Alguns van pensar que era una idea estupenda i d'altres van posar cara de "mira què se li ha acudit aquesta vegada". Quan va començar a funcionar, en general li van donar suport. Tots ens adonem de la importància d'arribar al públic general i de presentar els grans èxits de la física i la ciència. I si et pots recolzar en experts lluitadors contra el crim per explicar conceptes científics complexos... No serà la primera vegada que aquests herois salvin el món!

Sovint, els professors intenten captar l'atenció amb una introducció interessant. Però la cosa s'acaba i de seguida arriba la matèria dura. Passa també això a la seva classe?
Aquesta és una qüestió important. Si la diversió és només això, diversió, llavors no serveix per a gaire més. Però si recorres a la part divertida per ensenyar una propietat o un concepte físic important, augmentes la probabilitat que els estudiants retinguin la informació. Per exemple, davant d'una situació que es planteja en un còmic, és possible que hagis de fer estimacions raonables sobre paràmetres com l'alçada del pont o el temps que té Spiderman per frenar una persona que cau. L'estudiant aprèn no només a resoldre un problema físic, sinó a intuir quan falten dades i com saber si un resultat és raonable. Aquestes habilitats són tan importants, si no més, que memoritzar fórmules.

Si recorres a la part divertida per ensenyar una propietat, [...] augmentes la probabilitat que els estudiants retinguin la informacióVa ser difícil seleccionar exemples als còmics, analitzar-los i explicar-los? I va ser divertit?
Va ser sobretot divertit! I no gaire difícil, donada la meva afició. Es podria dir que aquesta va ser la lliçó que duia preparant tota la vida. El més difícil a vegades va ser decidir quin superheroi escollir.

Té la seva classe més èxit entre els nois que entre les noies?
He d'admetre que m'ha resultat molt gratificant, i m'ha sorprès molt favorablement, veure que es matriculen moltes dones. A vegades més de la meitat dels meus alumnes són noies! Tots tenim l'estereotip del lector de còmics com un noi adolescent, però la realitat és que aquests personatges arriben igual a les dones. N'estic encantat, com a científic i com a professor, perquè no m'agradaria que el meu esforç es dirigís només a la meitat de la població.

Davant d'una pel·lícula, molts científics tendeixen a assumir que, si hi ha ciència, aquesta serà incorrecta.
Això era així en el passat, però últimament els productors de sèries de televisió i de pel·lícules dediquen molt esforç a fer-ho bé. Volen una història que enganxi i mantenir l'audiència implicada. Cada vegada que l'espectador pensa "així no és com actuaria un científic real", aquest desconnecta de la història. De manera que tenen un interès real: els convé fer-ho bé tant en els detalls com en els grans plantejaments. Per descomptat, els superherois i la ciència ficció no són reals, però si els guionistes juguen net i demanen al públic que només per una vegada deixin de banda la seva incredulitat de bon principi, i després són coherents dins d'aquesta realitat, el resultat serà millor per a tots.

Com va ser la seva experiència amb Watchmen? ¿Va aprendre'n alguna cosa?
Vaig aprendre que, si bé els cineastes han d'explicar una història, i encara que la ciència no sigui el més important d'aquesta història, volen saber com podrien funcionar els superpoders. El seu deure és crear una 'autèntica realitat falsa'. Alex McDowell, el director d'art de Watchmen, diu: "Volem saber què hi ha al darrere de la cantonada d'un passadís llarg, tot i que el públic tingui la intenció d'endinsar-se per aquest passadís".

Va tenir moltes discussions sobre coses per a vostè incorrectes i que ells no volien corregir?
Més aviat no. Ells tractaven de ser el més fidels possible a la novel·la gràfica original, que està considerada el Ciutadà Kane dels còmics. Així que si haguessin hagut de decidir entre desagradar un milió de fans de Watchmen o un professor de física de Minnesota... En fi, jo mateix sé quina decisió hagués pres.

Per què tan pocs estudiants trien carreres de ciències?
Sí, als Estats Units tenim el mateix problema, encara que amb la crisi recent els estudiants tornen a guiar-se pels temes que els interessen i deixen de banda, almenys una mica, carreres que fan promeses buides d'enriquiment ràpid. Més en concret, crec que hi ha molt d'interès per la ciència fins i tot entre els que van acabar fa temps la universitat. La gent no és antiintel·lectual, és antiesnobisme. No li agrada que se li digui que és tonta, o que és estúpid que li agradi el que li agrada. Els científics no hauríem de presentar-nos com uns setciències, sinó més aviat tractar de compartir l'emoció i la diversió que sorgeixen de saber com funciona el món, de descobrir misteris per resoldre. Després de tot, comparats amb el regne animal, la nostra única avantatge, el nostre únic superpoder, és la nostra intel·ligència. Hauríem d'exercitar-la cada dia per lluitar contra les forces del mal, que estan sempre a l'aguait!

DE NANOCRISTALLS DE SILICI A SPIDERMAN James Kakalios signa els seus correus electrònics com "L'amable professor de física del teu barri". En efecte, és amable i, a més, divertit. Qui llegeix el seu llibre "s'endú un extra, el títol de Mestre en Superherois", diu a Youtube. Com a investigador, Kakalios treballa amb nanocristalls de silici per fabricar cèl·lules fotovoltaiques més eficients, i ha desenvolupat tècniques que ara fa servir amb el seu grup per estudiar l'activitat de les neurones.

Kakalios va decidir fa uns anys muntar un seminari de física en el qual tots els exemples provinguessin de superherois. "La classe va ser un èxit, va cobrir des de Newton al transistor, però no hi havia ni un sol pla inclinat ni una palanca", explica Kakalios al seu vídeo. "El que fan els superherois és, sense excepció, físicament impossible. Així que el que faig és concedir un instant d'alteració de les lleis de la natura: si fossis superfort, o si et poguessis estirar com una banda de goma, o si poguessis córrer a supervelocitat, podries córrer per sobre de l'oceà, o pujar un edifici, o capturar bales a l'aire?".

Esmenta el cas de la mort de la xicota de Spiderman: la noia és llançada per un pont i ell l'agafa amb la seva tela en l'últim segon. Però, en hissar-la, descobreix que ja és morta. "Aquí ni tan sols necessites alterar la realitat, perquè tenint en compte la velocitat a la qual ella cau, la força que cal per frenar-la en mig segon és d'uns 10 G, deu vegades l'acceleració de la gravetat terrestre. Per això tenim coixins de seguretat als cotxes. Aquests distribueixen la força en una àrea més gran i es deformen pel contacte, la qual cosa et dóna més temps per frenar. I, com més temps hi ha, menys força cal per parar-te. Així, un xoc que et pot matar et deixa només inconscient".

El Dr. Manhattan, d'altra banda, pot trobar-se en diversos llocs a la vegada. Com? Potser perquè pot difractar la seva funció d'ona quàntica. "Les ones creen patrons d'interferència, de manera que si una ona passa per alguna cosa estreta pot trobar-se en diversos llocs a la vegada. [...] Manhattan també té una ona associada a ell, que pot controlar a voluntat. Així que, presumiblement, quan decideix 'difractar-se', pot estar en diversos llocs al mateix temps. No és estrictament correcte des del punt de vista de la física, però, en tot cas, molt divertit". Al llarg d'aquesta explicació, Kakalios ha parlat al seu vídeo de làsers i de l'estructura de l'àtom, ni més ni menys.

Tòpics de l'article