Reportatges

Gestió ambiental

La biodiversitat, un bucle pervers

La gestió mediambiental no té nord. Polítics, economistes, periodistes, ecologistes, publicistes, comerciants, enginyers i filòsofs parlen de canvi climàtic, sostenibilitat i biodiversitat sense solta ni volta. Per celebrar el Dia de la Terra, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va donar veu a dues de les figures més rellevants de la ciència mediambiental, Carlos Montes i Ramon Folch. Tots dos són deixebles, al seu torn, de dues figures mítiques de l'ecologia en aquest país: Fernando González Hernández i Ramon Margalef.

Jordi Montaner | 10 de maig de 2010

Fotografia: López Román

Carlos Montes, responsable del Laboratori de Sociecosistemas adscrit al Departament d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid, va donar a la seva conferència un títol provocador: Mites, llegendes i modes en la gestió de la biodiversitat. Vivim, segons aquest investigador, immersos en l'Antropocè, una etapa evolutiva en què els humans hem de discernir el paper que correspon a les espècies en perill d'extinció i als espais protegits. L'economia mana, les seves crisis condicionen totes les altres crisis. Montes assegura que la crisi econòmica és només la punta d'un iceberg que amaga una crisi molt més gran: la de la gestió del planeta. "Com que s'ha de pagar per conservar, estem obligats a decidir quina biodiversitat estem conservant i per a què". La biodiversitat, assegura, no només té un valor, sinó també un preu. Només a través de taxes (o impostos) de biodiversitat podrem garantir determinades supervivències.

La inèrcia del procés d'esgotament planetari, en tot cas, és nefasta. "Paul Ehrlich i els seus col·laboradors es van equivocar en les seves estimacions de 1981, però tenien raó: estem esgotant els recursos naturals; hi ha un límit, un topall, una data de caducitat". Plantes i animals s'extingeixen a un ritme de 27.000 espècies per any, 72 per dia, 3 per hora. No obstant això, reflexiona Montes, a la ciència no li interessa tant quantes espècies s'extingeixen, sinó com ho fan. Ocorre, explica, que la globalització és molt més que una moda. "Estem canviant els processos ecològics essencials que determinen el funcionament global del nostre planeta". Els canvis són cada vegada més ràpids, intensos, universals i traumàtics. Operen a escales de temps i espai molt més grans que les dels canvis de la variabilitat natural. "Hem modificat els ritmes naturals del canvi climàtic. Les coses ja no són el que eren, ja no són el que semblen".

No és que no hi hagi cafè per a tothom, sinó que, per no haver-ne, no hi ha ni aigua potable En opinió de l'ecòleg, la història constata que una economia mundial basada en els principis del liberalisme capitalista comporta un creixement sense límits, tot ignorant que les fonts d'energia o d'aigua potable es destrueixen a un ritme molt més gran del que es creen. Les economies estan sumides en una ‘mercadolatria que no respecta els límits biofísics del planeta. El desenvolupament de tecnologies inassumibles fa pocs anys convida a pensar que els éssers humans podem desacoblar-nos del pla natural (la ‘tecnolatria’). Les xarxes mundials de comunicació i finances creen un enrenou que comporta canvis profunds en les estructures del sistema, marcats per una mercantilització dels béns públics i un desequilibri demogràfic. Malgrat les crisis, el sistema impulsa un consum per càpita creixent (‘consumomania’) i obvia una pèrdua greu de diversitat cultural, de memòria socioecològica. "Tot s'homogeneïtza, hi ha una fragmentació dels paisatges i canvi del règim natural de pertorbacions. Pot ser que les sorpreses que encara ens ofereix la natura no siguin totes bones".

Montes subscriu que la crisi ecològica no és, de fet, un problema ecològic, sinó humà. "Estem cridats a aprendre com viure sota un model econòmic sense límits en un planeta limitat". El creixement econòmic degrada els ecosistemes i la seva biodiversitat es posa en perill. "La resposta és, de vegades, maldestre, com en el cas de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, la ‘biofília’ de la qual ha donat peu a una filosofia de conservació segrestada". Les àrees protegides no poden protegir la biodiversitat que les va inspirar, són una excepció contra una regla. Les administracions creuen complir amb la seva comesa mitjançant la creació d'un centenar d'àrees protegides per any, petits reductes que delaten la manca d'un gran acord social. "Són mesures necessàries, però no suficients". Montes va citar Albert Einstein: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix".

Montes també va criticar que es doni prioritat a les espècies vistoses i rares, "sota una motivació més pròpia de les pel·lícules de Disney que del criteri científic". Va posar l'exemple de Doñana, on els grans esforços se centren en la conservació del linx ibèric, mentre s’ignora que és també l'hàbitat d'un aràcnid únic i endèmic en vies d'extinció, "l'única aranya herbívora del planeta". "No hi ha conservació sense desenvolupament, ni desenvolupament sense conservació", va afirmar, i va afegir que les bones polítiques ambientals s'han de basar en dades científiques sòlides. Va posar l'exemple de la major ecoauditoria del planeta duta a terme fins avui, seguint una iniciativa de Nacions Unides.

Va ser rotund en les seves expectatives: "Si avui l'escalfament global acapara titulars, la degradació dels ecosistemes ho farà demà". En el futur, el planeta ja no es dividirà en ideologies d'esquerres o de dretes, segons Montes, "sinó en aquells que accepten els límits ecològics i els que no". Correspon ara als científics la delicada missió d'avaluar la quantitat de canvi que el sistema pot suportar sense col·lapsar-se.

Una fàbrica d'incertesa

Ramon Folch (titular de la Càtedra de Metatècnia Ambiental i Socioecologia de l'Institut Català de Tecnologia de Barcelona), lluny de contestar les tesis provocadores de Montes, va abundar en la seva estratègia i el seu to tot assegurant que "el PIB mata". Com les clàssiques vinyetes d'Arquimboldo, el que es mostra no és allò que aparenta. "Com més injustícia social, pitjor biodiversitat, i a l’inrevés".

Per a Folch, allò preocupant no és que siguem massa gent, sinó que és impossible que tots puguem viure igual. No és que no hi hagi cafè per a tothom, sinó que, per no haver-ne, no hi ha ni aigua potable. "Els fets són els fets, i la realitat és la seva percepció". Va criticar que no hi hagi rigor en el coneixement de la realitat per part dels seus gestors i que es confonguin sovint els termes. "El valor d'un ésser viu és absolut, el preu és relatiu". Es proposen molts fronts d'unió en favor de la natura i contra el sistema actual, però no hi ha un model a seguir que sigui realista. "No és que estiguem de part de la natura, sinó que som part d'ella". Folch va diferenciar els "reptes categòrics" de les "alarmes anecdòtiques", tot criticant que les alarmes anecdòtiques acostumin treure's de context: "No som una Societat del Coneixement, sinó de la Informació".

El canvi climàtic, va subratllar, és un repte categòric, "igual que els models energètics als quals atenir-nos". Segons aquest expert, "el petroli s'acabarà, i no és una cosa que plantegin els ecologistes, sinó la pròpia indústria (segons un informe de Shell Oil]); la data estimada és l'any 2020". Com les rates o els coloms, som una espècie-plaga, "però pesem només 300 milions de tones, una misèria". Suposem la mateixa biomassa que les formigues, tot i que per a cada ésser humà hi ha un milió de formigues. El pitjor, va insistir, no és que siguem massa gent, sinó que gastem massa energia.

Jutgem els problemes canviant l'escala, sense advertir que l'escala no la dóna la mida, sinó el caràcter dels fenòmens, dels esdeveniments. Per exemple, molt pocs aplaudiments van acompanyar la clausura de les jornades. Era nit de Champions i molt pocs assistents van esperar fins passades les 10 de la nit. Però la contundència dels dos conferenciants va imprimir al debat de la sostenibilitat una energia poc habitual, gairebé un desfet.

Tòpics de l'article