Reportatges

Neurologia

"La violència ens fa molt animals; la compassió, també"

Adolf Tobeña, neurobiòleg

Amb la conferència "Neurobiologia de l'agressivitat humana", l’aragonès Adolf Tobeña, catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), inaugurava al monestir de Sant Benet (Bages) el I Congrés Nacional de Conducta. Ho feia, a més, en un to desafiant, provocador: els humans no som moralment superiors als animals, no podem presumir de més bons ni de més cultes. Tot parteix d'una unitat comuna, el cervell, i d'una química determinant.

Jordi Montaner | 20 de maig de 2010

Fotografia: Adolf Tobeña

El 1986, a instàncies de la UNESCO, un grup internacional de psiquiatres, psicòlegs, antropòlegs, genetistes i bioquímics va signar la Declaració de Sevilla, en què es negava que la violència humana tingués un origen biològic, que les guerres partissin d'un instint natural i que l'ésser humà estigués predestinat a actuar de manera agressiva. D'aquesta manera, la violència domèstica, el terrorisme, la tortura, els homicidis, el suïcidi o el vandalisme s'englobarien com a comportaments culturals.
Aquell document de consens conté moltes equivocacions que la ciència ha pogut elucidar en els últims 20 anys. Avui dia té tan poca vigència que la UNESCO ja ha apartat la Declaració de la seva pàgina web principal. Un segle i mig després que Darwin intuís que el nostre origen no és diferent del dels animals, no fem més que trobar més i més similituds en l'esfera del comportament.

Però la ira pura, la violència cega, no poden justificar-se en la supervivència.
Per què no? Com humans, no podem moralitzar pel que fa a quins instints són virtuosos i quins són perversos. Tots solen ser respostes d'índole diferent a un mateix estímul, variacions d'un comportament que, a través de segles i segles, ens ha definit com a espècie, fent-nos més adaptables al nostre entorn físic i social. El mateix Darwin va ser també pioner en l'estudi de les respostes agressives dels animals a determinats estímuls. Va poder constatar que l'agressivitat d'un gat davant d'un ratolí al qual es disposa a caçar segueix un ritual molt diferent al del mateix gat quan s'aparella amb una femella o quan s'enfronta a un gos. Aliment, sexe i seguretat. No són aquestes, les tres claus de la supervivència?

Així que, si som cruels, la cosa ve de molt lluny.
També la possibilitat de no ser-ho. Ni tots els animals, ni molt menys tots els humans, reaccionem igual davant d'una situació violenta. Si les pautes de comportament agressiu semblen predeterminades en un 70%, en un 30% hi ha també via lliure per a una àmplia gamma de respostes no violentes.

Set a tres, guanyen els dolents.
No són necessàriament dolents, ni malalts. No val teoritzar sobre el que en una primera aparença ens sembla bo o dolent. Hi ha molt, massa, a tenir en compte abans d'emetre un judici. Podem matar per menjar, o per sobreviure, tot revertint el sentit pejoratiu de l'assassinat. Però, a més, som cruels, podem gaudir instintivament del dolor aliè (s'han fet experiments que així ho constaten) i, al mateix temps, sentir una compassió desmesurada per algú dèbil i desvalgut, o fins i tot donar la vida per algú o per alguna cosa. Entre aquests extrems hi ha tota una gamma de comportaments.

Existeix la compassió entre els animals?
S'han descrit episodis de síndrome de Down entre micos macacos, d'estructura social. Doncs bé, sense haver estat instruïts per ningú, sense saber que es tracta d'una malaltia, els macacos tracten amb un afecte especial els micos amb Down, els dispensen més atencions, es mostren més protectors i no s'enfurismen amb ells. En altres espècies de conducta social també s'ha detectat un sentiment comú de protecció davant éssers desvalguts, ferits o minusvàlids de la pròpia bandada; fins i tot amb cadells d'una altra o d'una espècie diferent.

Els comportaments no es regeixen per una dicotomia bo-dolent, sinó per imperatius de regulació bioquímicaPerò el lleó que es proclama cap d'una bandada mata habitualment els cadells nascuts d'una altra prole i, en força nius, el pollastre més fort acaba fent fora el més feble per assegurar-se més provisions.
Els comportaments no es regeixen per una dicotomia bo-dolent, sinó per imperatius de regulació bioquímica. El pollastre més fort o el lleó nouvingut fan el que l'evolució té previst que es faci; no deixa de ser un mecanisme de supervivència, per cruel que ens sembli.

Doncs oblidem-nos de les lleis o els càstigs.
En el cas dels humans, la gestió de l'agressivitat és pèl més sofisticada. Les hormones, els gens, els estímuls i l'aprenentatge compten, però també el consum de drogues o alcohol, la frustració o la marginalitat social en què es visqui i els models de conducta que es plasmen en els mitjans de comunicació social. L'organització social, i som animals socials, requereix d'una jerarquització mitjançada pel càstig a l'incompliment de la norma. Sense policia, ni lleis, ni institucions penitenciàries, la societat s'ensorraria.

A la seva conferència vostè atribuïa el comportament agressiu a la testosterona, hormona sexual masculina. Ser mascle és ser violent?
La testosterona té un paper essencial en la regulació del comportament agressiu. Els homes som un 10% més voluminosos i més agressius que les dones pel fet de tenir més testosterona. Però també intervenen altres hormones i, en menor quantitat, les dones també segreguen testosterona. En qualsevol cas, està evidenciat que les persones amb nivells molt elevats de testosterona tendeixen a ser més brètols i violents.

I agraden més a les dones.
La seva intuïció té també una base química hormonal; aquests homes són, també, millors reproductors i sexualment més actius.

Les dones amb més testosterona del normal són també més agressives?
De vegades, l'efecte és diferent. Per exemple, poden ser menys generoses o afectuoses del que és habitual. Després, hi ha el cas de les hienes tacades...

¿Hienes tacades?
Fa pocs anys els científics creien erròniament que les hienes tacades eren hermafrodites, ja que tant mascles com femelles tenen atributs sexuals masculins [penis]. S'ha vist que les femelles d'aquesta espècie tenen més testosterona que els mascles, tenen també més envergadura i dominen la bandada.

I, si algú mana, desapareix la possibilitat de la violència domèstica?
Manar, no ho oblidem, pot ser una forma eficaç de violència, com passava en models socials i familiars anteriors. Avui dia, la dona ha recuperat un terreny d'igualtat al qual abans no tenia accés. Aquesta circumstància li permet enfrontar-se al home en règim d'horitzontalitat. El que passa és que dones i homes practiquen una violència diferent i aquesta diferència de rituals pot generar abusos. La dona pot ferir amb paraules, però un cop de puny masculí pot posar fi al seu discurs de manera contundent, que és la forma en què l'home instintivament es defensa. Diguem que la revolució social de la dona ha triomfat pel que fa a la dona fa, no tant en la capacitat de l'home per assimilar-la. Avui la tolerabilitat social amb les paraules que fereixen és molt superior a la dels calbots, les bufetades o les agressions físiques d'una altra índole.

URBI ET ORBITobeña va inaugurar amb la seva conferència un congrés de conducta es va perllongar del 6 al 8 de maig al monestir de Sant Benet, a Sant Fruitós del Bages. L'alcalde d'aquesta localitat, Josep Rafart, va donar la benvinguda a 700 especialistes (psiquiatres, psicòlegs, mestres i assistents socials) de tot l'Estat i va declarar inaugurada una trobada per la qual van transitar Amaia Hervás, especialista barcelonesa en trastorns d'espectre autista, la sueca Elleanor Mittendorfer, especialista en suïcidis, Miquel Casas, cap del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona i Jim Mansell, autor de l'Informe Mansell encarregat pel Parlament britànic per avaluar la situació de les persones amb incapacitat intel·lectual en aquell país. Va tancar el congrés la consellera de Sanitat de la Generalitat, Marina Geli.

Tòpics de l'article