Reportatges

Educació ambiental

"No hi ha polítics amb voluntat de solucionar els problemes ambientals"

Alt, sec i home de poques paraules, parla tocant de peus a terra i amb sentit crític, però exhibeix també un deix de malenconia molt escaient a un poeta; i és poeta, alhora que científic. Al llibre Ecologia viscuda, fa endreça d’experiències. Al poema Auca dels seixanta i pocs, despulla l’ànima amb un gest familiar i amb una certa picardia. Catedràtic emèrit d'Ecologia de la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, Terrades va organitzar el primer equip de recerca sobre ecosistemes terrestres al nostre país i va ser un dels primers impulsors de l'educació ambiental a l'Estat espanyol.

JORDI MONTANER | 17 DE SETEMBRE DEL 2010

¿Podem parlar d’una vocació?
Quan era estudiant, les dues opcions principals eren lletres o ciències. Hauria pogut seguir perfectament una carrera de lletres. M’atreien i em sentia cridat. Però l’escola on vaig estudiar era, per dir-ho així, més de ciències. Jo tenia molt clar, en tot cas, que les ciències més a la meva mida eren les naturals. Un cop a la Universitat, vaig tenir la fortuna de tenir per tutor al professor Margalef, veritable pioner de l’ecologia a casa nostra.

¿Quin record té del mestre?
Era un veritable geni, un home avançat al seu temps. Al seu costat tots semblàvem una mica enzes, atès que ens parlava de coses que ell tenia molt clares, però que no enteníem aleshores, i això feia que de vegades se sentís incomprès. Crec que als meus inicis com a investigador, el vaig defraudar...

¿Vostè? No m’ho puc creure...
Ell tenia un gran interès per la biologia marina i va impulsar la recerca científica dins l’àmbit de l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona. Volia que jo hi treballés; però no hi podia fer res, cada cop que pujava a una barca em marejava i vaig haver de deixar-ho estar. Ell compartia amb mi un gran gust per la botànica; per tant, vaig acabar estudiant les plantes.

Potser, per això, vostè va estar implicat en la creació (1988) i la direcció (fins el 1998) del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), un consorci creat per la Generalitat de Catalunya i institut universitari adscrit a l'Autònoma.
També vaig treballar amb la Sociedad Española de Ciencias Forestales, quan els boscos no es consideraven encara un patrimoni de conservació sinó, més aviat, un àmbit d’explotació més o menys sostenible... Les administracions veien com els incendis estaven fent malbé la massa forestal i, alhora, buscaven treure’n un cert rendiment de les masses boscoses.

Els homes venim de les capçades dels arbres i, tanmateix, maltractem els boscos a base de bé...
Els homes, de fet, venim de les sabanes africanes; però és cert que la nostra relació amb els boscos ha estat sempre molt bel·ligerant. Els boscos suposaven un perill (emboscada), una barrera, i encara avui es destrueixen molts boscos sense consciència de malversar el medi ambient u sota una falsa idea de progrés. De fet, la noció llatina edificare significa segar els arbres d’una zona boscosa amb finalitat urbanística.

Ara, però, els grans boscos ja no ens astoren tant sinó que corprenen, ens embadoquen... Si hagués de triar un bosc on amagar-se ¿quin triaria?
No perquè sigui el bosc més bonic del món, sinó perquè hi estic íntimament familiaritzat, triaria les fagedes i alzinars del Montseny. Tot i així, li recordo que els homínids venim de terres més estepàries i que tenim el delit de l’espai obert més proper... Si hagués de fer una escapada ben íntima, jo triaria el paisatge dels Monegros.

Vostè és un ecòleg reputat, alhora que poeta i novel·lista. ¿Ciència i poesia poden tenir lloc en un mateix pensament?
Des que l’home pensa i sent, crec que tant la ciència com l’art han estat els principals motors del coneixement. L’un no exclou l’altre.

¿Acabaran les universitats convertint-se en facebooks retòrics?
Espero que no. No vull dir que les universitats estiguin fent del tot bé el seu paper, però crec que sempre tindran el paper de fites des d’on ordenar sensatament el bosc immens del coneixement. Al meu parer seran sempre necessàries.

Des de la publicació als anys setanta d’un Llibre blanc de la Natura, ¿quines coses s’han fet bé i quines s’han fet malament a casa nostra?
Aquell llibre va marcar un inici, una forma diferent de contemplar la vida salvatge com a patrimoni cultural i alhora científic. Al llarg dels últims 40 anys, com explico al llibre Ecologia viscuda, hem guanyat una sensibilitat i un acostament a la vida natural que feien falta. Les administracions, en consonància, han instruït plans de protecció ad hoc. El que passa és que no serveix de res declarar “parc natural” una zona si aquesta declaració no s’acompanya de tot un seguit de mesures protectores... i crec que aquí és on s’ha fallat.

Hi ha qui pensa que si a les grans cimeres, com la de Copenhague, els ambientalistes no arriben a besllumar cap solució als problemes ecològics és perquè no n’hi ha cap... ¿Hi ha raons per l’optimisme?
N’hi ha del cert. Els conflictes tenen una solució. El que passa és que no tinc fe en els governs. Tenen molts maldecaps, i aquest és un dels més lleus, un dels que menys cas en fan. Hi ha investigadors que cerquen solucions realistes, possibles als problemes del medi ambient; però no hi ha polítics amb voluntat decidida de dur-les a terme i, per tant, no puc ser gaire optimista.

'ECOLOGIA VISCUDA'

En el llibre Ecologia Viscuda, publicat enguany per la Universitat de València, Terrades fa balanç de la seva trajectòria i de l'evolució d'una disciplina, les ciències mediambientals, relativament jove en l’àmbit universitari. Des de l’experiència viscuda, ens parla amb la franquesa d’un pagès, el seny d’un catedràtic i la sensibilitat d’un home de lletres a propòsit de la dinàmica dels boscos i els incendis, l’esgotament dels recursos hídrics, la gestió del paisatge o l'educació ambiental, de l'ecologia urbana, del canvi climàtic i de les peculiaritats de l'ecosistema mediterrani. Temes que també va explorar en el seu magnífic assaig Biografia del món. De l’origen de la vida al col·lapse ecològic (Columna Edicions, 2005).
“Les reflexions de Jaume Terradas, que exposa també el seu procés de formació a manera d'una Bildungsroman apassionant, esdevenen un advertiment indefugible, avalat alhora per un saber madur i una honestedat intel·lectual insubornable”(reproducció integra del text de la contraportada del llibre).

Tòpics de l'article