Reportatges

Genètica

Som el que els nostres avantpassats van fer

Per molt que un individu vagi al gimnàs, els seus fills no naixeran musculats. No obstant això, alguna cosa dels costums individuals sí que es transmet a la descendència. Així ho assegura l'epigenètica. Aquesta disciplina està revelant que el destí de les persones no està escrit en el seu ADN, sinó que depèn de manera crucial de l'entorn i l'estil de vida. És més, aquestes influències poden fins i tot transmetre a la descendència, cosa que requereix una posada al dia de la pròpia teoria de l'evolució de Darwin.

MICHELE CANTAZARO | 27 DE SETEMBRE DEL 2010

Entre 1944 i 1945, el govern alemany va imposar un embargament d'aliments a la part occidental d'Holanda. La que va seguir va ser una de les catàstrofes humanitàries millor documentades de la història. Diversos equips de científics van seguir els individus que van néixer durant la fam. D'aquesta manera, van detectar problemes com una tendència més gran cap a la diabetis, l'obesitat, les malalties cardiovasculars, i el càncer. El 1992, el metge holandès L. H. Lumey va mesurar algunes d'aquestes afectacions fins i tot en els néts de les dones afectades per la fam. Sorprenentment, les dones nascudes de mares que van patir l’embargament també van donar a la llum infants amb pes per sota de la mitjana.

El 2003, el biòleg nord-americà Randy Jirtle va simular en laboratori una situació semblant a la fam holandesa. El seu equip va alimentar un grup de femelles de ratolí en gestació amb una dieta contaminada amb un agent químic tòxic: els seus fills van néixer més grossos i grocs del normal. Al contrari, un altre grup va rebre una dieta enriquida amb un suplement alimentari: aquestes femelles van donar a la llum ratolins més prims i de color marró. Però el més interessant és que aquestes diferències es van mantenir en la generació següent.

Bessons idèntics, vides diferents

La interpretació d'aquestes evidències va començar amb els estudis amb bessons idèntics. No és estrany que bessons homozigots -és a dir, amb el mateix cromosoma- desenvolupin un aspecte físic, un caràcter i malalties diferents al llarg de la vida. Com s'expliquen aquestes diferències, si el programa genètic és el mateix?

La resposta és que un individu no és els seus gens. En les últimes dècades, l'epigenètica ha descobert que la cadena de l'ADN porta enganxades unes molècules, que actuen com a marcadors capaços de modificar de manera crucial la traducció de l'ADN en ordres per l'organisme. El conjunt d'aquestes marques constitueix l'anomenat epigenoma. El fet crucial és que l'epigenoma pot canviar al llarg de la vida. El que es menja, la beguda, el costum de fumar, els fàrmacs, els contaminants: tots aquests factors exposen el cos a substàncies químiques que poden modificar l’epigenoma.

L’ epigenoma pot canviar al llarg de la vida en funció de l’entorn i de l’estil de vidaEl 2005, el biòleg Manel Esteller, actualment coordinador del Programa d'Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdia de Bellvitge (IDIBELL), va descobrir que, com més grans són uns bessons, més diferents són els seus epigenomes. És més, aquestes diferències augmenten si els bessons havien passat poc temps junts i tenien estils de vida diferents.

Experiències que s'hereten

En el cas d'animals en gestació, inclosos els humans, les modificacions ambientals no afecten només l’epigenoma de la mare, sinó també el dels fills. L. H. Lumey, en col·laboració amb l'investigador holandès Bastiaan Heijmans, va detectar el 2008 que, si una dona que pateix fam es queda embarassada, l'ADN dels seus fills portarà marques d'això fins a sis dècades més tard. Els investigadors van comparar l'epigenoma de fills gestats en aquestes condicions amb el dels seus germans nascuts en un altre moment, quan la mare tenia una ració normal de menjar. Les diferències eren rellevants i es mantenien al llarg de la vida.

En síntesi, tot apunta que almenys alguna part del epigenoma es pot transmetre per herència al llarg de les generacions. Algunes de les alteracions acumulades al llarg de la vida, les que es manifesten en òvuls i esperma, es poden transmetre a la descendència, juntament amb l'ADN.

En altres paraules, hi ha una forma d'herència de caràcters adquirits, la idea concebuda pel naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck, i després majoritàriament rebutjada per la ciència, encara que el propi Darwin li donés certa credibilitat, en afirmar que aquest mecanisme podia actuar amb la selecció natural.

De moment, no es coneix exactament quins són els caràcters adquirits efectivament heretables. Segurament, no ho és la musculació d'una persona. Però hi ha evidències que altres propietats, potser més subtils, sí que es podrien transmetre.

¿EPIGENOMA A LA CARTA?
De moment és impossible posar marques epigenètiques de manera artificial. Els fàrmacs capaços de retocar els marcadors estan en les primeres fases de desenvolupament. En aquesta fase, els científics s'estan concentrant en identificar quines alteracions epigenètiques corresponen a malalties tan esteses com la diabetis, les malalties cardiopulmonars, les autoimmunes, el càncer i algunes malalties rares com la síndrome de Rett. La tasca no és senzilla: un individu té un sol genoma, però almenys 150 tipus diferents de epigenoma, un per cada tipus cel·lular.

Tòpics de l'article