Reportatges

Premis

"La nau s’enfonsa i fem com si no passés res"

Aquest deixeble del professor Ramon Margalef dirigeix la Unitat d'Ecologia Global CREAF-CEAB-CSIC, situada al CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), a l’Universitat Autònoma de Barcelona. Recentment ha estat guardonat amb un dels dos nous Premis a la Recerca de Catalunya, atorgats per Talència, concretament el que fa referència al reconeixement de tota una carrera científica, dotat amb 40.000 euros

JORDI MONTANER | 18 D’OCTUBRE DEL 2010

Aquests guardons tenen com a objectiu impulsar el talent investigador a Catalunya, però la seva fama com a científic ultrapassa les fronteres… A la ISI Essential Science Indicators, el seu nom apareix en la categoria de highly cited (molt citat)…
Això vol dir que avui dia interessen força els temes d’ecologia/medi ambient, biologia vegetal i també animal.

¿D’on arrenca aquesta vocació ecològica?
Sempre m’ha preocupat esbrinar els mecanismes pels quals l’existència té lloc. En realitat, vaig començar la carrera de Biologia amb la genètica al cap; però va ser la influència de Ramon Margalef la que em feu decantar finalment cap a l’ecologia.
Vaig especialitzar-me en ecofisiologia, la ciència que estudia les interaccions biosfera-atmosfera, els canvis globals, climàtics, la contaminació atmosfèrica, les emissions biogèniques de COVs, la teledetecció, l’ecofisiologia vegetal, el funcionament i estructura dels ecosistemes mediterranis, etcètera.
Al nostre departament treballem per conèixer millor la natura, però també per remeiar (ecologia aplicada) els conflictes que detectem.

Segur que no són pocs... Els activistes mediambientals són cada cop més pessimistes.
Terradas, al seu últim llibre, fa una comparació molt encertada entre el que passa actualment i l’enfonsament del Titànic... No és que anunciem la presència d’un enorme iceberg als nostres nassos, sinó que ja fa estona que hem xocat, la nau s’enfonsa i nosaltres seguim sopant i ballant com si no hagués passat res... Tot i així, sóc egoista, crec que encara hi ha espai de maniobra per salvar moltes coses. El primer, en tot cas és prendre consciència del que està passant.

¿El segon?
Descarbonar-nos, gestionar millor el carboni que segueix essent encara el recurs energètic més preuat i que és la font de la més gran contaminació, efecte hivernacle i canvi climàtic.

Doncs encara hi ha qui pensa que el clima canvia sempre de forma natural i que els organismes també s’extingeixen seguint les lleis mateixes de la naturalesa...
Tot això és cert, però els estudis que hem fet demostren que la Terra mai abans no s’ha escalfat tan de pressa com ara, i que les tasses d’extinció d’espècies vegetals i animals mai no han estat tan altes. La brusquedat d’aquests canvis cal trobar-la en l’acció de l’ésser humà.

¿I no serà que si estem carregant-nos el planeta és perquè som massa gent i no hi queda cap altre remei?
Els ecòlegs no podem decidir la conducta a seguir, però no ens parem de proposar sortides sostenibles. La més important, una adequada gestió del sòl. La pitjor part de l’extinció no és la que afecta als organismes, sinó als hàbitats. Cada cop hi ha menys espai naturalitzat i cal trencar amb aquesta inèrcia. Els organismes, a part d’extingir-se, tenen l’opció de buscar un hàbitat nou o adaptar-se. Quan fem malbé un bosc o un aiguamoll, és per convertir aquell espai en una cosa diferent de manera que un ecosistema que ha trigat potser milions d’anys a constituir-se, queda reduït a res d’un dia a un altre.

Posats a canviar hàbits, que no hàbitats, comencem pels científics...
Al nostre departament, per exemple, col·laborem a que les administracions europees mesurin bé la contaminació i fixin límits de validesa internacional. En aquest sentit, hem estat pioners en la identificació de mecanismes eco-fisiològics lligats al carboni i a l'oxigen en la distribució de les espècies vegetals; en el desenvolupament de tècniques de teledetecció del funcionament d'ecosistemes d'ampli ús internacional, la constatació dels efectes del canvi global i climàtic o de la contaminació atmosfèrica sobre l'estructura i el funcionament dels ecosistemes i la biosfera (amb especial atenció als ecosistemes mediterranis), o el descobriment de mecanismes i funcions de les emissions vegetals relacionats amb compostos orgànics volàtils. Aprenem, i després expliquem, com tants organismes són capaços de retroalimentar el dany causat.

El problema és que els humans destruïm a una velocitat molt superior a la de la naturalesa per reposar les coses perdudes o destruïdes.
Hem de canviar, insisteixo, els usos del sòl. Aquest és el principal repte de futur al meu entendre. El molt que hem desfet, d’aquesta manera, serà menys i donarem més opcions a la retroalimentació del món natural.

Tòpics de l'article