Reportatges

Salut

Els pioners dels transplantaments

L’any passat es van trasplantar 844 òrgans als hospitals de Catalunya, país que encapçala l’esforç europeu en aquesta pràctica. El que avui és una pràctica consolidada, però, fa tan sols 40 anys era una activitat on investigadors com Gil-Vernet o els germans Caralps s’obrien camí al marge de la llei

JORDI MONTANER | 22 de desembre de 2010

D'esquerra a dreta, Josep Maria Caralps, Josep Maria
Gil-Vernet i Antoni Caralps

Fa 40 anys, al marge de la Llei i de les reticències d’alguns metges o de les autoritats civils, gairebé d’amagat, en secret, investigadors com Gil-Vernet o els germans Caralps sacrificaven gossos de carreres (llebrers) per experimentar amb trasplantaments d’òrgans, ronyons i cors. Imaginaven, íntimament, un futur en el qual homes i dones malalts, amb desfetes orgàniques terminals, es poguessin beneficiar d’òrgans extrets d’altres pacients sans morts en accident. Calia, però, abans, certificar mètodes i tècniques en un terreny de la medicina encara per desenvolupar ... D’ençà aleshores a Catalunya s’han realitzat amb èxit més de 15.000 trasplantaments d’òrgans. És la xifra més alta de l’Estat espanyol, beneficiada per la taxa de donants d’òrgans sòlids més elevada del món

És una història a mig camí entre la novel·la romàntica i l’evidència científica. El modern Prometeu que imaginà Mary Shelley al seu Frankenstein té un contrapunt curiós al llibre Història del trasplantament d’òrgans a Catalunya, escrit de la mà de la periodista Eulàlia Valls per encàrrec de la Fundació Catalana de Trasplantament.

La història començà oficialment l’any 1965, amb el primer trasplantament de ronyó a l’Hospital Clínic. Els doctors Josep Maria Gil-Vernet i Antoni Caralps tenien fe en els intents quimèrics de John Merrill i Joseph Murray (Hospital Peter Bent Brigham de Boston, Massachusetts) l’any 1954 i, sobretot, de Jean Hamburger (Hospital Necker de París) l’any 1959, al costat de qui es van formar per dur a terme els primers trasplantaments a Espanya.

Mentrestant, des del món de la farmàcia, l’any 1961 se sintetitzà el primer immunosupressor oral, l’azatiopirina, que oferí una garantia de supervivència més enllà d’uns quants mesos o un any.

Transplantaments de ronyó per superar la demència dialítica

Caralps i Gil-Vernet es feren càrrec l’any 1964 del primer dispensari de nefrologia a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els sistemes de diàlisi aplicats als malalts amb nefropatia terminal salvaven vides a un preu molt alt. A conseqüència de la contaminació d’alumini a l’aigua dels primers aparells, molts malalts desenvolupaven canvis sobtats de personalitat i psicosis que després van ser re-batejades com a “demència dialítica”. Els dos internistes, per tant, buscaven l’ocasió de trasplantar ronyons de manera programada. S’entrenaren fent servir gossos llebrers al quiròfan del zoo de Barcelona i a la Facultat de Farmàcia, gairebé d’amagat, d’esquena a la Llei.
Quan al 1965 es va decidir donar el pas als pacients humans, no va ser un pas gens fàcil
Quan al 1965 van decidir donar el pas als pacients humans, no va ser un pas gens fàcil. Metges eminents, com el Dr. Antoni Puigvert, consideraven aleshores que era una aberració extirpar l’òrgan d’un cadàver per tal d’implantar-lo a un ésser viu. L’any 1968, a més, Gil-Vernet fou citat a declarar a un jutjat de guàrdia per una “possessió indeguda d’òrgans de cadàver”. Calia diners, calia una llei, calien més progressos tècnics i instrumentals. Gil-Vernet fou defensat per un catedràtic de dret penal, el professor Octavio Pérez Vitoria, però poc després fou citat a declarar a la Direcció General de Sanitat de Madrid.

Aquells pioners aconseguiren una certa sensibilització social i administrativa, que tingué ressò en la promulgació de la primera Llei de trasplantaments (1979). Era urgent certificar què era la mort cerebral (fins als 70 només es considerava la mort cardio-respiratòria) i en quin moment es podia disposar dels òrgans donats i obtenir el permís dels familiars.

Els cors dels morts

Josep Maria Caralps, germà d’Antoni, viatjà als Estats units amb un propòsit formatiu. En aquell país, l’any 1964 s’havia trasplantat el cor d’un ximpanzé a un home malalt (que només sobrevisqué unes hores al aventurat invent). A la Universitat de Stanford, als Estats Units, Norman Shumway i Richard Lower programaven un trasplantament de cor totalment humà per al 1968; però un deixeble seu, el sud-africà Christian Barnaard, els va robar la cartera i s’endugué la glòria d’haver estat el primer cirurgià que trasplantà el cor d’un cadàver a un malalt viu.

Al nostre país, encara sota una dictadura però amb afany de notorietat social, el Dr. Cristóbal Martínez-Bordiu, gendre del general Franco i Marquès de Villaverde, gosà imitar Barnaard un any després del seu trasplantament i va dur a terme una operació d’aquestes característiques a Madrid, que acabà amb la mort del pacient hores després... Caralps explica que la tècnica no és el més difícil, sinó disposar d’un equip tècnic molt bo i molt ben coordinat, a més de seleccionar bé els casos i els cors. El català esperà al 1984 per dur a terme a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el primer trasplantament de cor amb èxit. “Vaig ser als Estats Units del 64 al 75; quan vaig tornar, la medicina ja havia establert uns criteris per definir la mort cerebral dels pacients accidentats i començàvem a tenir cors a disposició de malalts terminals...”

Caralps, ja retirat, confia en el desenvolupament de la biogenètica i els fàrmacs que ajudin a evitar infeccions i rebuigs dels òrgans trasplantats. Critica, tanmateix, que a Espanya hi hagi fins a 19 centres qualificats per dur a terme trasplantaments: “Al Regne Unit, un país amb 25 milions més d’habitants, només es trasplanta a set centres; es tracta d’unitats molt cares de mantenir i considero una mica frívol que en aquests temps tinguem aquí tantes unitats operatives, no cal”.

Gil-Vernet i els germans Caralps van marcar l’inici d’una tradició que als anys 80 i 90 convertí a Catalunya en cap i casal de l’activitat trasplantadora. Dels ronyons i els cors es passà al fetge, pàncreas, testicles, pulmons, budells... La cursa encara continua.

EUROPA MIRA A CATALUNYA
Dades aportades per la Conselleria de Salut de la Generalitat parlen d’un total de 844 òrgans trasplantats als nostres hospitals al llarg de l’any passat, encapçalant l’esforç europeu en aquesta pràctica. D’aquests 844 òrgans trasplantats el 2009, 524 corresponen a ronyó, 202 a fetge, 43 a cor, 51 a pulmó i 25 a pàncreas. Inclouen 53 trasplantaments pediàtrics (28 de ronyó, 12 de fetge, 10 de pulmó i 3 de cor), que han experimentat un creixement del 103,8% respecte a l’any anterior.
És el primer cop que se superen les 500 intervencions de ronyó en un any, i els bons resultats dels equips catalans són fruit de molts anys de bona política organitzadora, de donacions, de tècnica quirúrgica i de supervivència dels empelts.

Tòpics de l'article