Reportatges

Canvi climàtic

Conseqüències de l’escalfament global

La neu permanent ha augmentat més de 200 metres a la Patagònia durant els últims 20 anys. L’especialista argentí Jorge Rabassa, professor de la Universitat Nacional de la Patagònia, explica que el canvi climàtic no és pas cap curiositat meteorològica, sinó un problema global que afecta greument al medi ambient

JORDI MONTANER | 5 DE GENER DE 2011

Rabassa és argentí, però manté lligams molt estrets amb Catalunya. En una conferencia pronunciada a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), titulada “Impacte del canvi climàtic global sobre les glaceres de la Patagònia i Terra del Foc”, Rabassa recordà que és descendent d’una família catalana que prengué part en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i del F.C. Barcelona.

Aquest expert del Centro Austral de Investigaciones Científicas (CADIC), de Ushuaia (Argentina) començà la seva conferencia recordant un dels aspectes menys poc coneguts de Charles Darwin: la seva tasca com a geòleg eminent, que identificà un reducte de l’era glacial planetària al con sud del continent americà. “A l’inici del segle XIX, el volum de gel en aquesta regió superava l’acumulat per totes les glaceres dels Alps; hi havia icebergs tocant la costa i encara quedaven petits illots boscosos heretats de la darrera glaciació planetària”.

D’aleshores ençà el clima ha canviat de forma dràstica i progressiva. La revolució industrial i la proliferació de motors d’explosió i altres transformacions energètiques han anat escalfant l’atmosfera i provocant la desfeta de moltes masses glaçades tant al pol nord com al pol sud. “Parlem d’un escalfament global, perquè és obvi que les emissions contaminants més importants tenen lloc a l’hemisferi nord i, en canvi, els seus efectes més espectaculars es registren a l’extrem sud”.

Les emissions més importants tenen lloc al nord, però els seus efectes més espectaculars són al sudLes temperatures mitjana anyal i estacional han anat creixent sense aturall, mentre ha anat pujant el nivell de l’aigua del mar i les precipitacions regionals de pluja són cada cop més minses, accentuant a la vegada els fenòmens meteorològics més extrems (sequeres i inundacions). L’expert ha estat seguint personalment aquests canvis des de 1978 per tota la Terra del Foc, la Patagònia i la península antàrtica. “Les geleres han perdut molt terreny i el glaç s’ha fet molt més fràgil a tota la serralada andina, malbaratant l’efecte anomenat permafrost.”

Rabassa adverteix que tots aquests efectes ambientals tindran una repercussió en tots els recursos hidrològics, geomorfològics, patrimonials i turístics de la regió. Anant més lluny, creu que l’abastiment d’aigua potable a la població d’Ushuaia pot quedar compromesa d’aquí a només 20 anys.

“L’elevació de la línia de neu permanent ha augmentat més de 200 metres a la Patagònia durant els últims 20 anys, i totes les geleres que encara es conserven s’hauran fos inexorablement abans de 30 anys; tot el gel continental de la Patagònia es reduirà a una mínima expressió després d’haver-se mantingut inalterable durant més d’un milió d’anys degut a una intervenció humana sobre l’atmosfera; a part d’això, la barrera de gel de l’Antàrtida s’acabarà desfent i això causarà un augment significatiu del nivell del mar a tot el planeta”.

Menys gel i més al·lèrgies

La conferència de Rabassa tingué lloc al mateix temps que experts de salut respiratòria de tot el món es reunien a Barcelona amb motiu del congrés anual de la Societat Europea de Pneumologia (ERS). Un estudi presentat en aquesta reunió determina que l’augment de la temperatura de l’atmosfera en tot el planeta, la proliferació de tempestes extremes, un índex de contaminació més alt i l’allargament de l’estació estival repercuteixen greument sobre la salut respiratòria.

En un manifest consensuat, els pneumòlegs insten a les autoritats polítiques perquè extremin totes les mesures per lluitar contra la contaminació ambiental i el canvi climàtic, advertint que això fa que les malalties respiratòries cròniques i les al·lèrgies com l’asma creixin un 10% cada any. Posats a posar xifres, els pneumòlegs asseguren que cada disminució de 10 µg/m3 en el número de partícules respirables sospeses dins l’aire pot allargar l’esperança de vida en mig any. El canvi climàtic és especialment cru amb les persones al·lèrgiques, propiciant més pols i unes estacions pol·líniques molt més intenses.

Parlant en nom dels pneumòlegs reunits a Barcelona, Jordi Sunyer, de l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques (IMIM), subratlla que tots passem cada cop més temps dins llocs tancats i aïllats de l’exterior, poc ventilats, “la qual cosa també ens aboca a l’exposició de contaminants interiors, fum de tabac o de cuines”. Segons Sunyer, toca reivindicar l’aire net. Aquesta contaminació interior, recorda, no és tan nociva per als al·lèrgics, com per a les persones amb risc de malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), bronquitis i emfisema.
Tornant a l’aire exterior, Sunyer es queixà de que Barcelona registra densitats de 40-50 µg/m3 de partícules suspeses en l’aire i que l’OMS recomana no superar mai les 20.

L’any 2010 ha estat declarat mundialment “Any del pulmó”, i l’ERS no vol perdre l’oportunitat d’incitar a que les administracions treballin activament per una millor qualitat de l’aire que respirem.

AL PEU DE LES GLACERES AUSTRALS
Jorge Óscar Rabassa és doctor en ciències naturals (geologia) i professor titular a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UNPSJB; a més, investiga per al CONICET (el CSIC argentí). Va néixer a La Plata, té 62 anys i viu reclòs a la Terra del Foc i la Patagònia, on no para de seguir la paleo-morfologia dels paleoambients i els canvis deguts a l’escalfament global. Ha estat anomenat membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, i és considerat un expert mundial en els efectes del canvi climàtic a les glaceres australs.
A més del català (i el castellà), Rabassa parla i escriu correctament en francès, anglès portuguès i italià. Va exercir com a ministre d’Educació, Ciència i Tecnologia a la província de Terra del Foc del 2007 al 2008, però dimití aviat per poder seguir fent ciència al peu del canó. També fou Rector de la Universidad Nacional del Comahue (1998-2002) i director del Centro Austral de Investigaciones Científicas d’Ushuaia (1986-1990), a més de senior research associate al Department of Geological Sciences de la Universitat de Nova York ( 1975-1976).

Tòpics de l'article