Reportatges

Gestió ambiental

L’incert futur de l’àguila mediterrània

A Catalunya moren el triple d’àguiles cuabarrades que les que moririen si no fos per l’acció de l’home. La meitat d’aquestes morts es deuen a xocs o electrocucions amb torres d’electricitat. Un equip de la Universitat de Barcelona treballa per cercar-hi solucions

JORDI MONTANER | 24 DE GENER DE 2011

La conservació dels paisatges mediterranis no és tant sols una qüestió estètica. També és la clau per a continuar gaudint d’espècies com ara l’emblemàtica àliga cuabarrada (Aquila fasciata), un depredador àgil i potent que continua amenaçat a tot Europa.

Però garantir la conservació del paisatge no és tasca fàcil. Joan Real, director de l’Equip de Biologia de la Conservació de la Universitat de Barcelona (UB), lamenta que les espècies més emblemàtiques dels hàbitats mediterranis estiguin cada cop més amenaçades. “Són espècies que ningú no creuria que estiguin en perill, com el conill, la llebre, la perdiu, els llangardaixos, els còlits, alguns artròpodes...” I, per descomptat, l’àguila cuabarrada.

Són animals que durant segles han estat comuns en zones obertes de pastura, garrigues i petits conreus; espècies a les quals la creixent forestació del paisatge català ha deixat sense hàbitat. “S’ha de dir amb compte per a evitar males interpretacions, però els incendis afavoreixen també a algunes espècies molt típiques d’aquests ecosistemes”, afirma Real. El biòleg es refereix a que les àrees obertes són favorables per a les espècies mediterrànies i que els incendis justament creen espais oberts.

Ecosistemes transformats

Tot i el seu nom, l’àguila perdiguera no menja pas massa perdius perquè aquestes no són gaire comunes en els hàbitats cada cop més forestals de Catalunya. I, d’altra banda, una de les seves preses més òptimes és el conill. Però Joan Real explica sobre el conill que “la seva disminució, a causa dels canvis en els hàbitats i les malalties víriques, ha fet que les àligues hagin canviat de dieta i capturin esquirols, tudons, coloms, túrdids, i, fins i tot, còrvids o gavians...” Aquests nous costums són un indicador de l’estat dels ecosistemes cada cop més transformats i humanitzats, i provoquen, entre d’altres efectes, que les àligues tinguin més dificultats per trobar aliment i, a la vegada, que les seves àrees de caça puguin situar-se en zones més humanitzades amb perills per a la seva supervivència.

El problema de les torres elèctriques

Les electrocucions amb línies elèctriques poden ser minimitzades amb una planificació adequadaReal insisteix que tant les electrocucions com els xocs amb línies elèctriques podrien ser minimitzats i corregits amb una planificació adequada, ja sigui corregint les línies existents –aquelles que els investigadors han predit com a més perilloses que probablement són tan sols aproximadament entre el 5 i 10 % de les existents-, com les de futura construcció.

Durant 30 anys, l’equip de Real ha estat analitzant l’impacte de les torres elèctriques en la biologia de l’àguila cuabarrada. Ho ha fet seguint a una vintena d’exemplars amb dispositius de ràdio-freqüència. Això ha permès conèixer un dels accidents més poc coneguts en aus, la col·lisió amb cables elèctrics, que es dona en ple vol de les aus i afecta a moltes espècies amenaçades. S’ha vist que el risc de xoc en línies elèctriques és especialment perillós en línies de transport que tenen molts cables, i encara més en àrees de garrigues que no pas en zones boscoses. Això ha permès fer estimacions de predicció de perillositat dels trams de línies i, per tant, poder optimitzar els recursos en corregir aquesta tipologia d’accidents. Les torres suposen un perill no només per a les àguiles, sinó també per a d’altres aus. Un 18% de les morts de trencalòs (Gypaetus barbatus) que tenen lloc a Europa, per exemple, són causades per impactes amb torres elèctriques.

L’exemple de França

“A Catalunya tenim ara unes 65 parelles, que suposen el 7-8% de la població europea d’àguiles cuabarrades; a Andalusia, en canvi, la població arriba a 300 parelles (en el conjunt del territori espanyol es concentra el 80% de les àguiles cuabarrades d’Europa). A França, aquestes àligues ho van passar força malament en acabar el segle passat i les autoritats s’han pres molt seriosament la seva conservació; aquest seria l’exemple a seguir aqui…”, conclou Joan Real.

EL MECENATGE DE MIQUEL TORRES
Joan Real subratlla que tot el treball de l’equip de la UB ha estat possible gràcies a la Fundació Miquel Torres de Vilafranca del Penedès, “que durant molt temps ha estat patrocinant la feina del nostre equip, i constitueix un exemple clar de com la indústria privada pot intervenir positivament en la labor de recerca científica i la conservació”. El biòleg deixa clar que totes les gestions fetes, els treballs publicats i l’experiència acumulada al llarg d’aquests 30 anys no hauria estat possible sense el suport d’aquesta Fundació.

Tòpics de l'article