Reportatges

Política Científica

La (poca) ciència dels països àrabs

La majoria dels estats de la zona inverteixen menys del 0,3% del seu PIB en recerca. Però la situació sembla que comença a canviar. La Lliga Àrab és a punt de presentar una estratègia de ciència i tecnologia pel conjunt de la regió i els actuals canvis polítics poden jugar el seu paper en favor de la ciència

DAVID SEGARRA | 16 DE FEBRER DE 2011

Els països àrabs són, darrerament, el centre de l’actualitat informativa després de les revoltes populars que han sacsejat Tunísia i Egipte i altres estats de la zona. Es tracta de països molt importants des del punt de vista estratègic i de recursos naturals, però que en canvi dediquen encara pocs esforços a la recerca, segons destaca el Unesco Science Report 2010.

Per països àrabs s’entén una immensa regió que va de l’Atlàntic fins a l’Índic, on hi viuen 246 milions de persones i que engloba 22 països. D’aquests, n’hi ha quatre amb un alt nivell de vida (els Emirats Àrabs, Qatar, Kuwait i Bahrain), tretze d’un nivell de vida mitjà (des d’Oman al Marroc incloent-hi tota la riba sud del Mediterrani) i cinc països considerats pobres ( Sudan, Somàlia, Iemen, Comoros i Mauritània), segons els criteris del Banc Mundial.

En el conjunt d’aquesta zona, la despesa en Recerca i Desenvolupament (R+D) és força baixa: mentre la UE dels 27 dedica una mitjana del 1,78% del PIB a activitats de R+D, tots els països àrabs estan per sota del 1% amb la única excepció de Tunísia, que hi dedica el 1,02%. Després venen Turquia (0,72%) i Marroc (0,64%). En percentatges molt més modestos se situen Jordània (0,34%), Qatar (0,33%), Líban(0,30%) i Sudan (0,29%). Egipte en prou feines arriba a un migrat 0,23%. Finalment, els altres països (Oman, Algèria, Síria...) no arriben ni al 0,2% . Per poder comparar aquestes dades convé recordar que Catalunya hi dedica el 1,68% del PIB, i Espanya el 1,38% (dades de 2009), mentre que països com Suècia arriben al 3,75%.
Només un dels 100 científics més citats del món pertany a països àrabs
La despesa en recerca als països àrabs és, per tant, força minsa, fins i tot en els estats petrolífers més rics (Qatar té un PIB per càpita de 65.000 dòlars). No és estrany, doncs, que només un dels 100 científics més citats del món pertanyi al món àrab (es tracta del professor Boudjema Samraoui, un biòleg de la Universitat d’Annaba, a Algèria).

El despertar del món àrab

D’altra banda és difícil que la situació millori a curt termini si tenim en compte que “molts països àrabs encara no tenen estratègies o polítiques nacionals de ciència i tecnologia” segons afirma el informe de la Unesco, on també es pot llegir que “quan hi ha politiques de ciència i tecnologia són o massa ambicioses o massa ambigües” .

Malgrat aquest panorama global, el Unesco Science Report 2010 també destaca que els països àrabs ja han iniciat el procés per a millorar els seus sistemes de R+D. I no tant sols a nivell individual: la Lliga Àrab té l’encàrrec d’elaborar una estratègia de ciència i tecnologia per al conjunt de la regió, que podria ser discutida a la propera reunió prevista pel març a Bagdad. Entre d’altres, aquesta estratègia vol potenciar la mobilitat dels científics a la regió, les relacions de cooperació i les col·laboracions amb els nombrosos científics de cultura àrab que viuen a l’estranger.

El petroli, una espasa de doble tall

Una de les característiques de la zona és la gran diversitat de situacions que es dóna entre els diferents països. L’economista sudanesa Samia Satti Osman explica en el seu article “The incidence and transfer of knowledge in the Arab countries” , publicat per la United Nations University, com la classificació dels països àrabs per nivell de riquesa no guarda relació amb la seva capacitat per a crear coneixement. “La capacitat dels països àrabs mes rics està per darrera dels països de riquesa mitjana en termes de coneixement”, segons Satti Osman.

De fet, l’economia dels països àrabs més rics està basada en el petroli, mentre que la majoria dels països de rendes mitjanes disposen d’economies diversificades. I “la riquesa del petroli és una espasa de doble tall. D’una banda ha ajudat als països àrabs a consolidar la seva infraestructura. De l’altra, els diners fàcils han ajudat que el desenvolupament basat en la ciència i la tecnologia hagi tingut un paper ben secundari fins fa poc”, segons afirma l’informe de la Unesco.

La revolta dels científics

El camí que alguns països àrabs semblen haver encetat cap a l’establiment de sistemes democràtics pot ajudar a enfortir la ciència. Si més no a mig termini, quan la confusió s’hagi esvaït. A Egipte, les protestes contra el president Mubarak han comptat amb l’activa participació de molts acadèmics, segons informaven diversos mitjans, com ara Nature Middle East. Investigadors com ara el químic Mahmoud Saleh van explicar a aquest mitjà que “una generació sencera de científics s’ha instal·lat al Japó, als EUA o a d’altres països” i denúncia que el sou d’un professor universitari és d’uns 340 dòlars mensuals, una quantitat molt baixa.

A Egipte, els guies turístics guanyen més que la majoria de científicsMichael Harms, director de l’oficina d’El Cairo del servei d’Intercanvi Acadèmic Alemany, explicava a Nature que “hi ha molts problemes. Les universitats estan sub-finançades, i els sous acadèmics són tan baixos que la majoria de científics necessiten una segona feina per a sobreviure. Els guies turístics guanyen més que la majoria de científics”. L’egipci Ahmed Zewail (Premi Nobel de Química 1999) ha declarat que “el president Mubarak té l’ocasió de fer història i ser el primer líder del país més important de l’Orient Mitjà de deixar el poder a un altre líder”. Molts egipcis veuen en Zewail a una persona reputada que pot ajudar a conduir el procés de democratització.

En aquests moments, la confusió inherent a la revolta ha creat una situació d’incertesa. Però a mig termini, la democratització dels països àrabs pot ajudar a enfortir el seus sistemes de ciència i tecnologia. “Almenys disminuirà la censura, i les decisions arbitraries i capricioses podran ser reemplaçades per d’altres d’objectives”, opina Nidhal Ghassoum, astrofísic de la Universitat de Sharjah (Emirats Àrabs), per qui la democràcia pot ajudar a que “la recerca no sigui avaluada des d’un punt de vista personal sinó per un sistema de mèrits”. Un tema, el de l’avaluació de la capacitat investigadora, on Catalunya hi podria aportar els seus coneixements.

LES DOS PRIORITATS: AIGUA I ENERGIA
Els països àrabs tenen dues grans prioritats en matèria de recerca: l’aigua i l’energia. En el cas de l’aigua, la raó del seu interès és òbvia: gairebé tots els països són deficitaris en recursos hídrics (amb les úniques excepcions d’Irak i Sudan). Un exemple interessant d’R+D és el Centre Internacional d’Agricultura Biosalina ubicat a Dubai, que va ser establert el 1999 i investiga l’ús de sistemes d’agricultura sostenible que usen aigua salina per a fer créixer els conreus. Així mateix els països àrabs busquen diversificar les fonts d’energia, la qual cosa els ha portat a interessar-se en les energies renovables. En aquest àmbit, el 2008 es va crear a El Cairo el Centre Regional per a les Energies Renovables i l’Eficiència Energètica, un centre bastit conjuntament per deu països àrabs en cooperació amb Alemanya, Estats Units i Dinamarca.

Tòpics de l'article

Comentaris

Nom: Email: Comentari:

1 comentari

Xavier Lasauca i Cisa 16/02/2011
Molt bon article, David, m'ha agradat molt. Confiem que la construcció de l'Espai Euromediterrani d'Educació Superior i de Recerca, sota el lideratge del secretariat de la Unió per la Mediterrània (que, recordem, està ubicat a Barcelona), contribueixi a aquest canvi de tendència.

<< 1 >>