Reportatges

Tecnologies

Zigor Aldama

Corresponsal

Àsia

La compra del coneixement

La transferència tecnològica és la base de l'R+D xinès. La crisi ha desencadenat la segona etapa d'aquest fenomen.

5 d'octubre de 2009

Zigor Aldama, Xangai

La 'Nova Xina', com els agrada anomenar aquí a la República Popular, va complir 60 anys l’1 d'octubre. Però el gegant asiàtic està molt lluny de patir els patiments de la tercera edat. De fet, arriba a la seva sisena dècada d'existència amb energies renovades per una crisi que la convertirà a finals d'any en la segona potència econòmica mundial. Tot amb la mirada posada als Estats Units, el lideratge dels quals amenacen a mig termini.

És clar que, en realitat, aquesta vitalitat és més pròpia dels 31 anys que té la 'Nova Xina' real, la que va néixer després de les reformes que va introduir Deng Xiaoping el 1978. Aquí, i no en la victòria de Mao Zedong sobre els nacionalistes del Guomindang, hi ha la veritable força d'aquest país mil·lenari que sembla haver-se especialitzat a començar de cap i de nou. Primer amb les dinasties d'emperadors despòtics, després amb potències estrangeres que controlaven el Govern i, finalment, amb el comunisme que encara regeix el sistema polític, que no l'econòmic.

Podríem discutir durant tants anys com els que té la 'Nova Xina' sobre el sistema polític i econòmic que hi regeix. No hi ha dubte, però, que el Govern té capacitat i empenta per prendre decisions encertades en camps clau en què altres països democràtics, també el nostre, té greus deficiències. La Innovació i el Desenvolupament n’és un, i només cal fer una ullada als èxits del país en aquesta matèria clau per al desenvolupament global de qualsevol Estat.

A la dècada dels setanta, la Xina era un forat negre al mapamundi. Un país tancat que patia les conseqüències d'una Revolució Cultural que el va fer retrocedir fins a l'Edat Mitjana. No obstant això, Deng Xiaoping va canviar la història del país i va establir les bases per al desenvolupament tècnic i científic del país més poblat de la Terra. La reforma va entrar en vigor com un experiment de capitalisme en cru en un territori semblant al de la Corea del Nord actual, i ho va fer quan Espanya ja es trobava immersa en el procés de la Transició. Però és ben clar que els èxits de la Xina, tenint en compte el punt de partida, són molt superiors als del nostre país.

Com aconseguir que un país, que inclús havia fos ferro de les olles, sigui capaç de competir en un món cada vegada més global? La resposta es troba en la transferència tecnològica: la compra del coneixement. Xiaoping va permetre l'entrada d'empreses estrangeres en territori xinès (sempre en joint venture) en una estratègia en què tothom guanyava: la Xina adquiria coneixement clau en processos de producció i de gestió d'empreses, mentre que les companyies estrangeres estalviaven costos i accedien a un mercat inexplorat i extremament sucós.

Després va arribar el desmantellament traumàtic de les empreses públiques, i la progressiva privatització de les PIME. El flux del capital i el coneixement estranger es multiplicava de forma exponencial, i els socis xinesos no en perdien detall. En poc més d'una dècada, les mateixes empreses pioneres que van arribar a la Xina amb grans ambicions veien com els seus propis socis muntaven la competència porta amb porta, amb la tecnologia que ells mateixos havien creat.

Així, la Xina es va convertir en la 'fàbrica del món' mentre Espanya construïa una muntanya de maó. El 1995, el PIB nominal del Gran Drac, encara adormit per a molts, era molt inferior al d’Espanya. Avui, la Xina multiplica per tres la riquesa que produeix el nostre país, i s'acosta (tot i que encara de lluny) a la dada 'per càpita'. I la segona ofensiva en l'àmbit del coneixement ja ha començat.

La crisi econòmica global ha accelerat un fet que molts ja vaticinaven. La Xina busca ara el valor afegit en empreses que es volen implantar al seu territori. És a dir, "si portes tecnologia punta, seràs benvingut; si busques produir barat, ves a un altre lloc". Les universitats, per la seva banda, signen acords amb les institucions educatives més prestigioses del món, i ha cessat la 'fuga de cervells'. Les oportunitats són a la Xina, i els científics tornen atrets pels cants de sirena de la ingent inversió en innovació i desenvolupament del Govern.

I com el que li sobra ara a la Xina són diners en efectiu, les empreses locals han començat la seva ofensiva a l'exterior. S'han multiplicat les compres de companyies estrangeres en mans d'altres xineses. Va començar Lenovo quan va adquirir el 2005 la divisió de portàtils d'IBM, i ja no hi ha sector en què no es donin aquest tipus d'operacions.

La tercera fase també ha començat. La Xina no només copia, també crea. A poc a poc s’hi van gestant avenços científics i tecnològics de pes, com es pot comprovar als articles publicats per aquest corresponsal. Els xinesos sumen ja el major número d'internautes (encara que la Xarxa està 'capada') i d'usuaris de telèfons mòbils, i el país de Mao està entre els països que més inverteixen en R+D+I. Si es compleixen els pronòstics, la Xina podria arribar a Mart el 2050, llançar la primera vacuna contra la sida, liderar el sector de les energies renovables i sorprendre en el de les TIC. No hi ha dubte que, quan compleix 60 anys, a la Xina encara li queda molt per arribar a la tercera edat.

Tòpics de l'article