Reportatges

Geologia

Luca Tancredi Barone

Corresponsal

Roma

Tremolors, sants, especuladors i precarietat

Immota manet, "roman immòbil". El lema llatí de la ciutat de L'Aquila (Els Abruços), la més afectada per un terratrèmol...

15 d'abril de 2009

Luca Tancredi Barone, Roma

Immota manet, "roman immòbil". El lema llatí de la ciutat de L'Aquila (Els Abruços), la més afectada per un terratrèmol de 6,3 graus a l'escala de Richter, sembla una burla davant les muntanyes de runes i les gairebé 300 víctimes que ha provocat el sisme. Aquest mateix lema està plenament arrelat a la cultura italiana, un país on sovint "tot canvia perquè res canviï", com escrivia Giuseppe Tomasi di Lampedusa a la seva obra Il Gattopardo.

Runes provocades pel terratrèmol

El que mai sembla canviar al país amb el major risc sísmic d'Europa és l'actitud cap a les tragèdies: ineluctable fatalisme. Ni la mort de 27 nens i la seva mestra en una escola col·lapsada després d’un altre terratrèmol l’any 2002 (San Giuliano di Puglia) va fer canviar aquest tarannà. L’esmentat sisme va provocar una gran indignació quan es va saber que els responsables de la tragèdia havien projectat, autoritzat i construït il·legalment la segona planta de l'edifici ensorrat. El passat 26 de febrer aquests responsables només van ser condemnats a lleus penes d'entre 2 i 6 anys, després de ser absolts en primera instància. Entre els culpables es troba el llavors alcalde, que en la catàstrofe va perdre una filla.

Tot i les conseqüències d’aquell terratrèmol, les normes que obligarien a construir edificis antisísmics en zones d'alt risc (el 70% del país) es troben en règim de pròrroga des de 2001. Aquesta demora ja havia estat denunciada a principis d'aquest any per l'enginyer Alessandro Martelli, responsable de la secció Prevenció dels riscos naturals d’ENEA (l'entitat nacional d'energia, ambient i noves tecnologies). Martelli va demanar al ministre d'Ambient que el govern no retardés més la data d'aplicació de les lleis aprovades després del terratrèmol de 2002. L'última pròrroga es va donar precisament el mes de desembre de l'any passat: fins a 2010.

Material barat i de mala qualitat

La demora de les noves normes és una bona explicació a l’esfondrament ruïnós, a L’Aquila, d’edificis públics com l’Hospital San Salvatore. El 90% d’aquest edifici resulta avui inhabitable. Ni tan sols tenia permís d’obertura, i la constructora que el va entregar, Impregilo, una de les més grans d’Itàlia, segueix acumulant acusacions de corrupció i atemptats contra el medi ambient. Altres edificis públics també han resultat afectats greument: la Casa de l'Estudiant, on van morir set joves i hi va haver quatre desapareguts, o el tribunal de la ciutat.

La majoria d'edificis danyats a L'Aquila, així com de tot el país, s'han edificat il·legalment amb material barat i de mala qualitat. Aquest tipus de construccions fan que, per descomptat, la màfia i els constructors puguin treure profit de tragèdies com aquesta. Segons la premsa italiana, enlloc de la sorra de pedrera, els constructors utilitzen sovint sorra de platja, molt més barata i que amb el pas del temps consumeix el ferro.

La política italiana mai ha combatut de forma seriosa la construcció d'habitatges abusius. Quan la lluita per la il·legalitat no és una prioritat, és difícil atribuir culpes davant d’aquestes tragèdies. Molt més còmode és encomanar-se als sants (segons els diaris, el protector dels damnificats per un terratrèmol és Sant'Emidio). I més en un país on el moviment per a la beatificació d'un demostrat mentider com Pare Pio es transformà en un lobby que va aconseguir pressionar amb èxit
el Vaticà.

Previsions falses

Per ara l’únic sant és Giampaolo Giuliani, tècnic sense llicenciatura que col·labora amb laboratoris de recerca i a qui la premsa va “ignorar” en el seu moment. Utilitzant quatre sensors de gas radó, Giuliani havia previst un sisme per al dia 29 de març en una zona 60 km al nord de L’Aquila. Les autoritats el van denunciar per sembrar una alarma injustificada, i el van obligar a treure de la pàgina web la seva previsió. Tan bon punt els voluntaris van començar a excavar heroicament entre els enderrocs per trobar supervivents, la premsa va construir-li un framing (com diria el lingüista George Lakoff) de víctima.

Qualsevol arma es va convertir en bona per culpar del tot el cap de la Protecció Civil (nomenat per Berlusconi) Guido Bertolaso, un personatge "que sempre va en xandall, amb una samarreta blava com si jugués a la selecció nacional, ple de medalles, molt actiu, molt gímnic", com el descriu amb eficàcia el periodista independent Marco Travaglio. Bertolaso havia titllat Giuliani d’”imbècil". Potser Bertolaso no sigui una persona agradable. Tot i així, tots els científics del món coincideixen a dir que els terratrèmols no es poden preveure. Si bé el radó és considerat des de fa anys un bon indicador de l'estrès de les roques, és a dir, de la pressió originada pel moviment de les plaques tectòniques, aquest és incapaç "de preveure ni el 60%, el 40% o fins al 20% dels sismes ", com afirma el geòleg Ralph J. Archuleta, del departament de ciències de la terra de la Universitat de Califòrnia a Santa Bárbara.

A Itàlia, personatges com aquest guanyen popularitat amb l'ajuda de periodistes i d'una classe política ignorant en ciència. El precedent més conegut és el de Luigi di Bella, oncòleg que a finals dels noranta va provocar fins i tot una crisi política (empresa per la dreta) per oferir als seus pacients una cura (ineficaç) contra el càncer. Encara avui hi ha gent que el considera una víctima de les corruptes indústries farmacèutiques i del "sord" sistema mèdic.

"¡Carai! No m'imaginava una cosa així ", va dir Berlusconi quan va visitar les zones malmeses pel sisme, en un dels seus escassos moments d’humanitat i abans de pronunciar un dels seus acudits més inoportuns. Potser hauria de dir el mateix en descobrir que la investigació geofísica no rep gairebé cap finançament de l'estat, i que el 40% de la plantilla de l'Istituto Nazionale di Geofísica i Vulcanologia (INGV) està constituït per investigadors amb contractes precaris. I tot això passa en un país que, amb els seus terratrèmols, mai immota manet.

Tòpics de l'article