Teoria dels mecanismesMés que economista, vostè és matemàtic. És així mateix, vaig doctorar-me en matemàtiques a la Universitat de Hardvard, però des de l’inici vaig aplicar els meus coneixements a les ciències socials. Vaig començar analitzant el ‘factor sort’ en els jocs, després vaig passar a investigar el paper dels incentius en els contractes laborals i vaig acabar amb el disseny de mecanismes d’intervenció econòmica, gràcies al qual em va ser atorgat el premi Nobel d’Economia l’any 2007.
Ha posat sobre la taula la polèmica argumentant, tot i que en veu baixa, que augmentar els impostos en plena etapa recessiva no és una bona idea. També va provocar en el seu dia a les multinacionals del software afirmant que una acèrrima defensa de patents obstaculitzava el progrés. Dic el que penso, però també penso el que dic. Respecte el tema de les patents, vull deixar clar que tenen una funció útil en economia i constitueixen un motor de progrés. No obstant, les patents de
software poden ser l’excepció d’aquesta regla.
Per què? Si cada cop que uns investigadors ideen un
software nou han de pagar
royalties als fabricants d’un altre
software anterior per tal de poder desenvolupar el seu projecte, no anem enlloc. Els propietaris del
software patentat creuen que amb la patent asfixien qualsevol competència possible quan, en realitat, no fan més que posar traves al desenvolupament de nous projectes; reclamen una part del botí que pot acabar desanimant als nous dissenyadors.
Vostè proposa mecanismes, però el mercat exigeix resultats. El resultat és una equació que té en compte allò produït i la seva distribució; però el mercat financer opera en base a mecanismes i no a resultats. El mecanisme té en compte l’efecte que provoca el resultat sobre tot l’escenari econòmic. Els tributs, els impostos o les ecotaxes són mecanismes que han regit les relacions econòmiques de la humanitat des de fa segles. Quan un govern experimenta un dèficit públic sense més ni més, o un increment en la taxa de desocupació, és només un resultat, en aquest cas negatiu. Privatitzant empreses públiques, estudiant mesures de foment del treball, amb independència de si els resultats que s’obtinguin seran bons o no, el govern en qüestió haurà activat mecanismes que afecten tots els actors del teatre econòmic. El tipus de gestió comercial dels mercats és un bon mecanisme.
La sostenibilitat també és un mecanisme? En termes econòmics no, és un resultat molt bo. A l’hora de dissenyar mecanismes, avui en dia s’imposa buscar aquells que puguin donar com a resultat, o no, la sostenibilitat.
EL JOC D’ESCOLLIR UNA FONT ENERGÈTICA
Maskin freqüenta sovint un parell de personatges, Bob i Alice, per posar exemples en les seves disquisicions. Quan explica que en els mecanismes intervenen els objectius personals d’una forma activa, fa referència al subministrament energètic: “Bob té per valor principal l’impacte mediambiental i, en base a aquest criteri, dóna prioritat al gas, seguit del petroli, el carbó i l’energia nuclear. Alice, en canvi, dóna més importància al valor local del subministrament, per la qual cosa opta per energies pàtries i no desitja dependre de fonts d’energia estrangera. En aquest cas, pot situar l’energia nuclear i el carbó entre les seves preferències i col·locar el petroli i el gas en un segon pla.
Suposem que ambdós són veïns i, per raons estratègiques, han de compartir una mateixa font d’energia. El carbó i el petroli tenen més possibilitats d’acabar com a font d’energia consensuada, amb la paradoxa que cap de les dues és, en realitat, la font de preferència per ambdós clients. “El resultat d’una operació econòmica, com en aquest cas l’elecció d’una font energètica, no es regeix per factors racionals o teòrics, sinó que obeeix decisions puntuals contractades, acordades, en les quals és difícil que tots hisurtin guanyant i en les que, d’altra banda, sí que és possible que tots hi surtin perdent. En resum, com en la majoria de jocs, hi ha més a perdre que a guanyar”.
