Economia pràctica Vostè ha nascut, viu i treballa a Suïssa, un país ric. És també un país feliç? Amb dades a la mà d’entrevistes a 6.000 residents suïssos, el nostre grup de la Universitat de Zurich va dur a terme una anàlisi economètrica que suggereix que els factors institucionals en forma de democràcia directa, a través d’iniciatives populars o referèndums, i d’estructura federal, a través de potenciar l’autonomia local, augmenten de forma sistemàtica i de manera considerable el benestar individual declarat dels ciutadans. La Confederació Helvètica és la segona nació més feliç d’Europa, darrere de Dinamarca.
Altres dades sectorials creuades de Suïssa demostren que els individus són més feliços en funció del desenvolupament de les institucions de democràcia directa a les seves àrees de residència.
Però Suïssa és pàtria de bancs. Els germans Lehman no tenien cap sucursal al seu país? Abans de tot desitjaria reformar la imatge que molta gent té encara de Suïssa, considerada un país de bancs i d’especulació. Els suïssos treballem en moltes altres coses i a consciència.
Pel que fa a la pregunta, la crisi mundial desencadenada per Lehman Brothers confirma la gran interrelació entre les operacions financeres; demostra que la globalització també té el seu taló d’ Aquil·les: uns crèdits a la venda de pisos als Estats Units poden acabar per afectar el preu de l’arròs al sud-est asiàtic i desfermar una crisi sense precedents al sector espanyol de la construcció. Així i tot, crec que el sistema financer de mercats i cotitzacions a la borsa segueix tenint vigència en una economia del benestar.
"Els aturats són menys feliços que les persones amb feina"Fotografia: Carmen Secanella El nostre estudi va demostrar que, d’entre totes les variables macroeconòmiques, la desocupació és la que té l’efecte més depressor de la felicitat. El 1994 Clark i Oswald van demostrar als Estats Units que la desocupació fa a la gent molt infeliç, més enllà de la pèrdua d’ingressos que suposa. La renda, d’altra banda, només augmenta la felicitat dels grups amb rentes més elevades. En resum: els aturats són menys feliços que les persones amb feina, però una renta per càpita més elevada només augmenta la felicitat d’aquells situats en categories de renta més elevades.
Vist d’aquesta manera, la mística i l’espiritualitat perden punts. La felicitat és una noció purament psicològica que, en termes científics, pot avaluar-se a través de qüestionaris contrastats. La gent que no té diners diu que no és feliç, la que en té pocs assumeix que seria més feliç amb més diners i la que en té molt és la que exhibeix més felicitat a les enquestes, des de Nova York fins a Tombouctou [Timbuctú].
Llavors, si els rics també ploren, deu ser de tant riure... Els diners compren la felicitat; però l’efecte és petit, i de vegades insignificant. El ric molt ric, com que no és conscient dels diners que guanya o que estalvia, pot veure la seva felicitat devaluada per aquesta banda.
EL CONSENS DE COPENHAGUEN
Vicissituds diplomàtiques impedeixen a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) o al G-20 identificar amb claredat meridiana els principals problemes que amoïnen el nostre món i pensar en possibles solucions.
Amb un nou concepte adquirit, el ‘d’economia del benestar’, un comitè internacional de savis es va reunir a Copenhaguen l’any 2004, capitanejat per Bjorn Lomborg (autor de L’ecologista escèptic) i sota el patrocini del govern danès i el setmanari anglès The Economist. Les seves conclusions van ser tan clares com dures: malgrat els milers de milions que l’ONU, les fundacions nacionals i internacionals, les campanyes o les ONG recapten periòdicament per tal de lluitar contra la fam o el canvi climàtic, res canvia i, si ho fa, és per empitjorar la situació.
Els savis del consens de Copenhaguen van reclamar amb èxit a l’ONU i al banc mundial 10.000 milions anuals a més de la inversió sobre els 60.000 pressupostats, fins al 2015. La mesura respon a l’establiment d’unes prioritats racionals que Frey i set economistes més revisen cada dos anys: escalfament global, malalties transmissibles, conflictes regionals, educació, inestabilitat financera, corrupció administrativa, malnutrició, moviments migratoris, gestió de l’aigua i barreres comercials entre països.
