Ciència i art
Ciència i art s’acostumen a considerar una bona combinació. A què ho atribueix? Potser és per la manera en què un artista i un científic aborden la seva feina. Tot i que no ho sembli, hi ha molts punts en comú sobre com s’aproximen les dues disciplines a un problema o a un concepte. Hi ha un cert punt intuïtiu o fins i tot emocional que les uneix en el seu procés creatiu o de recerca.
La seva experiència li haurà mostrat què és exactament allò que les uneix. La meva feina se centra principalment en intentar establir relacions entre l’estructura i la naturalesa, en concret, les estructures mentals que utilitzem per discernir i com s’expressen l’art i la ciència. En resum, les intuïcions bàsiques que científics i artistes, o com a mínim alguns, manifesten quan van més enllà de l’aparença superficial d’un objecte o d’una idea. I com aquesta intuïció els permet entendre una forma o els provoca una emoció.
O sigui, que el que els uneix és la intuïció. És un tipus d’intuïció, un element que en un objecte és percebut com especialment interessant, que capta l’atenció d’un artista. Molts científics comencen de la mateixa manera els seus treballs.
Però ciència i art no són el mateix. És clar que no; i és obvi que es tracta de feines essencialment diferents. Però existeix aquest nexe d’unió que perviu i dóna sentit a com interpretem el món. Això és el que m’interessa. I això és el que explica com abordem de la forma més sofisticada possible un problema científic i com traslladem una estructura al territori científic.
Es podria concebre un mètode educatiu que prioritzés el coneixementFotografia: Carmen Secanella No és una teoria universal. A més, no evolucionen de la mateixa manera un físic teòric, un expert en medi ambient o algú que analitza el comportament d’un fluid, per exemple. Però hi ha casos en què es pot parlar d’un cert tipus de ‘ciència visual’ o ‘art visual’ que comparteixen un mateix substrat.
Aquest substrat es el que explica la seva investigació sobre l’obra de Leonardo Da Vinci? És un privilegi poder treballar amb una figura que desperti tant d’interès públic. Leonardo provoca un sentiment generalitzat d’admiració en qualsevol que s’apropi a la seva obra i pensament. És el mateix que vaig sentir jo quan vaig iniciar la meva recerca. I és que n’hi ha per això i per a molt més: la majoria sap que Leonardo ens va deixar com a llegat una obra en què destaquen els seus treballs com a enginyer, arquitecte, físic, anatomista... Al llarg de la seva vida va aportar moltíssim en múltiples camps.
Què n’ha après, d’ell? Tot i l’enorme diversitat de la seva obra, penso que hi ha un element que unifica les seves aportacions artístiques i científiques. Alguna cosa semblant a un patró, un esquema consistent, que explica com interpreta l’estructura i la transforma en obra o en pensament.
Com és aquesta estructura? Podríem descriure-la com un tronc bàsic, no especialment complex, que pot multiplicar-se, combinar-se o modificar-se. S’assembla, d’alguna manera, a la ciència de la complexitat. És a dir, a partir d’una expressió es pot arribar a múltiples i diverses consideracions. Dit d’una altra manera: l’estructura mental amb què treballa Leonardo és semblant a un arbre, amb un tronc bàsic del qual emergeixen múltiples branques. Aquest
modus operandi és el que connecta la Mona Lisa amb la màquina voladora dissenyada per Leonardo. Totes dues recreen la naturalesa.
Podríem concloure que la naturalesa és el tronc de Leonardo? La naturalesa és el tronc, en efecte, però entesa com a llei natural i no com una aproximació eclèctica a una col·lecció d’objectes o observacions naturals.
Això seria equivalent a dir que disposar d’un bon tronc, una base sòlida, és essencial per guanyar diversitat... La principal lectura seria que, disposant efectivament d’aquest tronc, un pot plantejar-se l’aproximació a problemes aparentment diferents d’una forma sòlida. En el cas de Leonardo, seria com dir que disposava d’una espècie de ‘pensament lateral’, és a dir, una forma de moure’s d’un camp de coneixement a un altre però mantenint algun element que els uneix a tots.
Creu que seria possible extrapolar aquesta particularitat? És a dir, tindria sentit utilitzar aquesta estructura de pensament en camps com l’educatiu? Per descomptat. Aquesta és almenys la meva experiència. Al llarg de la meva vida he anat a multitud d’escoles a fer xerrades sobre Leonardo, la qual cosa m’ha permès parlar indistintament de geometria, de botànica, d’anatomia, d’art... Tot i que els nens no comparteixin la disciplina de què parlo, he descobert que comparteixen adequadament el constructe intel·lectual. El mateix passa en un museu. Leonardo és capaç d’atreure una gran diversitat de públics que accepten bé la proposta de materials educatius.
HISTÒRIA D’UN RETRATMartin Kemp ha guanyat notorietat internacional gràcies a les seves aportacions al coneixement del llegat artístic i científic de Leonardo Da Vinci. Aquesta notorietat s’ha vist recentment reforçada pel seu peritatge sobre un vell pergamí atribuït originalment a un autor alemany del segle XIX. Després de sotmetre l’original a tot tipus d’anàlisis, des dels purament tècnics i científics fins a les interpretacions històriques, Kemp va concloure que l’autoria corresponia en realitat a Leonardo. El descobriment d’empremtes ‘inconfusibles’ el van delatar. També l’estil, el tipus de materials i d’altres detalls tècnics.
“N’estic segur al 100%, és com un trencaclosques en què finalment tot encaixa; no hi ha inconsistències ni dubtes”, assegura Kemp. Ni rastre d’una possible falsificació ni duplicació per encàrrec. “Tot concorda”, insisteix. Avui el pergamí té una valoració de 147 milions de dòlars. Abans del peritatge de l’expert, amb prou feina uns 12.000 a qualsevol casa de subhastes.
