Diu no tenir cap formació periodística. Escrivint, es limita a descriure allò que els científics pensen, diuen i fan perquè creu que ho pensen, diuen i fan amb un propòsit concret que ens incumbeix a tots, "encara que només sigui perquè la seva ciència s'alimenta dels nostres impostos"
Jordi Montaner | 13 d'abril de 2010
De tant escriure sobre ciència, vostè s'ha convertit en científic. Llibres, articles i conferències l'acrediten com a tal.
Sóc científic, però exerceixo de periodista, de narrador. Per raons merament de treball vaig començar a familiaritzar-me amb les comunicacions científiques, amb la narració de troballes o fruits d'un determinat estudi. Vaig veure que la ciència necessita explicar-se per ser el que és. Sóc científic però no faig ciència, només l'escric. Queda clar?
Tan clar com l'aigua, tema d'un dels seus llibres.
Cal comprendre de què parlem per parlar de l'aigua; cal entendre per què és essencial per a la vida o, simplement, si la vida pot existir sense aigua, la qual cosa no es troba tan clara. Avui dia la ciència concedeix una gran importància a les proteïnes i als àcids nucleics, però aquesta importància no resideix tant en què són, sinó en una sèrie d'interaccions moleculars gairebé imperceptibles. En altres paraules: allò important és el que fan, més que el que són.
I l'aigua no va fer la vida?
Satèl·lits de la NASA exploren l'espai exterior a la recerca de signes de vida tot partint, precisament, d'aquesta premissa. La química de la vida, però, també és possible sense aigua. Els bioquímics saben que l'aigua afavoreix determinades reaccions i n'obstaculitza d'altres; pot ser tan bona per a la vida com dolenta. A base d'estudiar reaccions de biomineralització i el comportament de l'ADN (senyalització, llenguatge dels gens), els científics assumeixen avui que la vida és un joc d'interacció d'unes proteïnes amb d'altres. Però tant la biologia sintètica com l'estudi de les interaccions electromagnètiques porten a pensar que la matèria és essencialment energia, i que la relació de l'aigua amb la vida és semblant a la història de l'ou i la gallina.
I qui va ser primer?
Sabem, per exemple, que l'amoníac es manté líquid a una temperatura d'entre 33 i 78 graus a una atmosfera de pressió, i que pot dissoldre en aquest estat molts compostos orgànics que alliberen hidrogen. I si la vida tingués lloc abans que l'aigua? A Júpiter, per exemple, els satèl·lits hi han detectat núvols d'amoníac. A Saturn, Urà i Neptú també s'hi ha detectat hidrogen líquid. No és el que busquem, però la ciència és la història de coses que es troben tot buscant alguna cosa diferent.
En un dels seus articles llegeixo: "Les partícules no escullen actuar com actuen". Nosaltres sí?
De fet, som molt més predictibles del que ens agrada creure. Però la nostra conducta també s'ordena en corbes de distribució de probabilitats. Hi ha un experiment molt curiós que consisteix a registrar el flux de partícules a través d'un fluid i comparar després les corbes amb la densitat del trànsit en carreteres o avingudes d'una ciutat. Els paral·lelismes fan pensar molt.
Què és la ciència?
Com a científic, m'agraden les respostes simples: ciència és el que fan els científics, de la mateixa manera que art és el que fan els artistes i pensament, el que fa qui pensa. Prefereixo les definicions empíriques a les dogmàtiques, que són el substrat de les religions.
La ciència pot prescindir del fet religiós. També de l'ètic?
Ningú investiga només per saber ‘què’. Sempre hi ha un ‘per què’, un ‘per a què’ o un ‘per a qui’. Els periodistes científics han de tenir sempre clar aquest concepte. Quan es discuteix sobre investigacions amb cèl·lules mare, clonació i manipulació genètica, no cal oblidar el propòsit dels avenços i descobriments. Hi ha un àmbit molt poc explorat pel que fa a l'ètica, que és el nanotecnológic. Les investigacions i els seus progressos avancen a una velocitat molt superior a la de les reflexions sobre el per què o el per a què. Si creem partícules invisibles d'una milionèsima de mil·límetre que poden interactuar amb cèl·lules o molècules d'éssers vius, hem de plantejar quines conseqüències es deriven d'aquesta interacció. No és casualitat que entitats com Greenpeace comencin a preguntar-se ara sobre la direcció a la qual avancen els progressos nanotecnològics, amb preocupacions al voltant de la bioacumulació de nanopartícules al medi ambient i la seva potencial toxicitat.
UNA CORBA SENSE FI La línia recta és la distància més curta entre dos punts, però a la ciència hi abunden més les corbes. En els seus llibres, Ball planteja que tant l'economia com les relacions socials, les lleis del mercat o la política es basen en regles consensuades. "És el consens, una decisió arbitrària, el que determina les propietats de gairebé tot el que investiguem. No obstant això, les estratègies no acostumen a donar el fruit predictible; no podem controlar els vaivens econòmics, com tampoc no podem controlar el crim".
És possible que tot allò que passa sigui més a causa d’interaccions socials que de les propietats naturals de la matèria i els seus fenòmens? Aquesta és la història que fascina més aquest periodista. En veu baixa, Ball confessa que, al seu parer, tot parteix d'unes estructures que determinen la conducta dels éssers humans. "És una cosa així com la fisiologia de la societat".
La seva percepció s'alimenta de la República de Plató, del naixement del mètode científic, de la identificació que Galileu, Descartes o Newton van dur a terme de la naturalesa com un mecanisme de successos sotmès a estrictes lleis matemàtiques, extensibles al propi ésser humà i a la seva conducta. Ball invoca el pensador francès Auguste Comte i el seu sistema de la filosofia positiva, a Immanuel Kant, Henry Thomas Buckle i Lleó Tolstoi, creadors d'una "necessitat natural" segons la qual determinats fenòmens ocorren de manera inevitable. I, finalment, a l'atzar. Un home de negocis londinenc, John Graunt, va projectar tan lluny el seu afany de conèixer i de predir que va ser pres per boig. Es va dedicar a col·leccionar dades sobre la mortalitat de la població fins que va formular les primeres estadístiques de la història. "Tot i que va ser astrònom i matemàtic d'ofici, Pierre-Simon Laplace també va arribar a la conclusió que les estadístiques socials podien projectar-se per mitjà d'una corba matemàtica de distribució de probabilitats".
