Títol: Janela da Alma
Gènere: Documental
Durada: 73 minuts
Any: 2001
País: Brasil
Adreça: João Jardim i Walter Carvalho
Guió: João Jardim i Walter Carvalho
Repartiment: Evgen Bavcar, Raimunda da Conceiçao Filho, Felip, Gabriel, Arnaldo Godoy, Walter Lima Jr, Hermeto Paschoal, João Ubaldo Ribeiro, Oliver Sacks, Veronica de Jesús Santos, José Saramago, Hanna Schygulla, Marieta Sever, Agnès Varda, Wim Wenders
Música: José Miguel Wisnik
Fotografia: Walter Carvalho
Producció: Claudia Braga, Bia Castro, João Jardim, Flavio R. Tambellini, Mayanna von Ledebur
Muntatge: Karen Harley i João Jardim
So: Heron Alencar, Tom Paul i Waldir Xavier
Aquí va ser la gallina abans que l'ou ... El realitzador brasiler Fernando Meirelles sorprenia fa tot just un any adaptant a la gran pantalla l'Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago. Es tractava d'una recreació crua i rotunda de la caverna de Plató, traslladada a la nostra societat, demostrant que el que som no ve determinat per el que veiem, sinó més aviat al revés.
Com seria tot si no veiéssim res? Saramago donava una pauta en la seva novel.la, però dos col.laboradors de Meirelles, João Jardim (muntador) i Walter Carvalho (fotògraf), es van fer aquesta mateixa pregunta set anys abans de rodar Blindness i amb la intenció concisa de trobar una resposta o, per més no, pautar una reflexió.
Tots dos cineastes es van estrenar en la direcció amb aquest documental, que no és més que una lliçó sobre l'art de veure. Jardí i Carvalho, tots dos afectats de miopia, van sol.licitar la col.laboració de personatges totalment cecs, com el fotògraf (encara que sembli mentida) Evgen Bavcar y el músic i poeta Hermeto Paschoal, juntament amb miops il.lustres, com el neuròleg anglès Oliver Sacks, el realitzador alemany Wim Wenders o el mateix Nobel de literatura José Saramago.
Janela da alma (la finestra de l'ànima) es refereix als ulls, i el documental esmicola amb fantàstics detalls com hi veuen els cecs ... Tal com sona. Com una poca llum, o una foscor absoluta, ballen als ulls de persones que tothom prendria per desadaptades, recreant un espai en què la pau o el goig són fidels visitants.
Per difícil que sembli, els cecs miren i veuen aspectes als que els nostres perfectes ulls mai no hi posen atenció. En les seves ments hi ha color, hi ha imatges recordades com en una col·lecció de fotografies o de pel·lícules, hi ha somnis, emocions, intuïció de presències.
Alguns ulls són finestres
La mirada és sempre un límit, reflexionen els protagonistes, les paraules amb què ens comuniquem són cegues... Amb un ús molt intel·ligent del blanc i negre, els sons aplicats a la foscor i el desenfocament de la càmera, Jardim i Carvalho ens posen a la pell dels qui estan cecs o amb prou feines hi poden veure, posseïts d'una especial saviesa. No només intel·lectuals, també artistes, gent del carrer, ens expliquen que la vergonya és una forma de por que no té a veure amb veure, sinó amb ser vist. Tots hi veiem diferent però pensem que veiem igual, de manera que vivim enfrontats a una permanent disputa de punts de vista. És com Babel, però en llum i color.
Wenders reflexiona sobre l'enquadrament que tots fem en la nostra pròpia pel·lícula particular del que veiem, prescindint de molts elements presents en el camp de visió per a centrar-nos només en el que ens interessa. Bavcar, el fotògraf cec, fotografia a dones nues que no veu i, tanmateix, imagina. "És l'emoció", explica, "la que revela les meves imatges; més encara que la llum".
De forma poètica, el documental comença amb una petita foguera fent guspires en la foscor de la nit i acaba amb un nadó enllumenat que comença a obrir els seus ulls sense "veure" ni entendre res del que la seva retina captura... Naixem i morim cecs; el que veiem pel mig bé podria ser un somni. Sacks, Wenders, Saramago, deixen molt clar que no hi ha veritat ni realitat que pugui plasmar en una imatge. "Mirem el que altres ens fan veure, no descobrim res", reconeix el realitzador alemany. El neuròleg individualitza tota acció de veure: "només tu veus el que veus", i el Nobel reivindica la caverna de Plató, en la qual tot el que prenem per real és, en realitat, només una ombra de l’autèntic.
Alguns ulls són finestres, altres són miralls; tots tenen vida.
