Títol: El món segons Monsanto
Gènere: Documental
Durada: 110 minuts
Any: 2008
País: França
Direcció, producció i guió: Marie-Monique Robin
Fotografia: Étienne Carton de Grammont, Bernard Cazedepats, Arnaud Mans, Guillaume Martin i Frédéric Vassort
Muntatge: Kathy O'Shea
Coproducció: Rachel Wexler
Música: Olivier Auriol
Muntatge: Françoise Boulèque
Greg Sanderson i Nick Fraser
So: Jerome Boiteau, Anne Bourcier i Marc Duployer
Intervenen: Marie-Monique Robin, David Carpenter, Robert Bellé, Jeremy Rifkin, Shiv Chopra, Steven Druker, Arpad Pusztai, Stanley Ewen, Robert Shapiro, Ian Pryne, Ignacio Chapela, Elena Álvarez Buylla, Roberto Galeano, George Bush i Dan Quayle
Un documental impecable, que difícilment recollirà premis o guardons gràcies al seu atreviment i la seva mordacitat. D'una factura tècnica exquisida (emprèn un tema ardu i aconsegueix mantenir l'espectador en tensió en tota la seva estructura), El món segons Monsanto parteix del principi bàsic de tot projecte documental: la revelació.
Res que haguem sentit a dir sobre la naturalesa dels productes agrícoles que consumim s'assembla ni de bon troç al que aquest documental exposa. Una empresa química nord-americana especialitzada en tòxics (herbicides) va fer el seu agost a la guerra del Vietnam amb un verí defoliant, anomenat "agent taronja", que va acabar fent estralls tant en la població nativa vietnamita com en els propis soldats americans que segueixen amb les seves pells exposades al deleteri agent.
Acabada la guerra, Monsanto va dissenyar armes per a la pau: herbicides rics en glifosfats i dioxines que arrasaven tota espècie vegetal vivent dels terrenys de cultiu, a excepció de les llavors plantades (així els grangers nord-americans podien treballar menys i acomiadar la meitat delles seves plantilles), hormones de creixement boví (perquè els vedells nord-americans prenguessin la forma de lluitadors japonesos de sumo i els grangers facturar molts més quilos de carn per animal) i llavors resistents als efectes dels herbicides ... Un autèntic kit per muntar una granja Monsanto en el Mig Oest americà com si es tractés d'un granja de Famobil, i esperar màxims dividends a costa del mínim esforç ... No del tot, un percentatge important dels beneficis quedava assignat per contracte a l'empresa proveïdora.
En els anys 80, Monsanto ja era líder del sector i va decidir exportar la seva revolució agrícola particular per tot el món, plantant bandera a 46 països de gran tradició agrícola, un exemple més de l'imperialisme comercial al qual Estats Units ens té acostumats. La qüestió és: tan bé funciona aquest sistema? Converteix en rics als agricultors pobres? Ofereixen els nous productes les garanties dels antics? No es ressenten els terrenys cultivats de semblant crivellat químic? Una publicitat cara de camps plens sota un sol radiant, verd per tot arreu, ocells refilant i nens petits somrient, s'encarrega de brindar per un món millor marca Monsanto.
"No passa res"
Els problemes comencen quan Monsanto produeix tantes coses químiques que no sap on ni com desfer-se de les seves deixalles. Els tècnics busquen abocadors per tot el país i localitzen una regió molt deprimida del sud d'Alabama, Anniston, ocupada per població afroamericana vivint en barraques, sense recursos ni feina ni futur.
Per fer més curt el seu sofriment en aquest món ideal, Monsanto obsequia els habitants de Anniston amb un gegantí abocador en el qual enterra els seus residus sota capes de parterre ... Si poguessin o sabessin jugar a golf, els habitants de Anniston disposarien del major camp del món. En pocs anys, la gent de Anniston comença a morir. La seva concentració de dioxines en sang supera 30 vegades la de la població normal.
"No passa res", matisa un representant de la companyia, "els científics també han detectat dioxines a la sang dels pingüins i els óssos polars i viuen al seu aire ..." Però els metges adverteixen, amb estadístiques a la mà, que el risc de patir càncer o problemes cardíacs i hepàtics a Anniston és 300 vegades superior a la de la resta de la població nord-americana. Davant aquestes dades, Monsanto deixa de donar explicacions i decideix assaltar el poder. Advocats, publicistes i experts en recursos humans de la companyia accedeixen a llocs de responsabilitat de la FDA, el Tribunal Suprem i el mateix Govern. Una xapa de Monsanto penja de la solapa dels polítics més influents del país amb l'escut de la nació. De manera insultantment tràgica, tota denúncia és arxivada, tota investigació obstaculitzada i tota dissensió entre els tècnics o representants de la companyia es castiga amb acomiadament i un mobbing sectari, més proper a la Omertà italiana que al rigor professional anglosaxó.
A sobre, els agricultors es confessen atrapats per contractes que els obliguen a plantar determinades llavors, els tècnics mediambientals posen el crit al cel en comprovar els estralls que els herbicides causen en el seu entorn i els metges posen en marxa anàlisi comprometedors.
Monsanto decideix donar un gir més de rosca i inventa (i patenta) llavors transgèniques "que converteixen als Estats Units en el primer productor de biotecnologia del món", en boca de George Bush (pare). Els biòlegs posen peròs a la rapidesa amb què aquestes llavors passen del laboratori als sacs d'exportació, saltant-se tot tràmit regulador. Els científics de Monsanto rebaten amb falsos estudis que subratllen que les llavors són, textualment, "bastant segures i bio-equivalents a les llavors naturals". En el documental, científics europeus demostren la inoperància dels estudis esgrimits per Monsanto i es posen les mans al cap.
Advocats estrangers protesten pel monopoli que la companyia té a tot el planeta. Llavors, Marie-Monique Robin i el seu equip de ASRTE decideixen recórrer el món colonitzat per Monsanto començant en un país veí: Mèxic. La biodiversitat converteix a Mèxic en el país amb més varietats naturals de blat de moro que, el pol•len de cultius transgènics arrossegat pel vent del nord, acaba contaminant i generant plantes mutants irreconeixibles.
Pitjor a l'Índia, on el cotó transgènic Monsanto es fa amb grans extensions de cultiu portant a la ruïna a molts petits agricultors, l'única sortida és dels quals és el suïcidi (i la reencarnació en un pagès lliure o un altre animal) ...
De moment, poc futur a Europa ...
A Europa Monsanto passa de puntetes, sap que els europeus no són tan fàcils de convèncer (o enganyar), i que a França hi ha una realitzadora de televisió que els està amargant la vida amb el seu documental. Marie-Monique Robin truca per telèfon al director de la multinacional per si vol oferir en el seu documental del punt de vista de l'empresa. L'empresari declina i la realitzadora s'acomiada d'ell informant que el documental s'ha convertit també en un llibre èxit de vendes ... Tant els transgènics com els productes Monsanto tenen un futur poc prometedor a la Unió Europea, almenys dins de la legalitat, però els europeus ens queda la satisfacció d'haver complert amb el deure d'informar d'una manera tan concisa, rica en detalls i interès públic.
Més, cada dimecres de final de mes al Cau de la Vergonya de Barcelona, amb documentals compromesos amb el respecte a la natura i el medi ambient. Més dades en www.eco-union.org i al bloc http://cineforumbcn.wordpress.com.
