Jordi Montaner | 26 d'abril de 2010
Títol: An Education
Director: Lone Scherfig
Any: 2009
Intèrprets: Carey Mulligan, Olivia Williams, Alfred Molina, Cara Seymour, William Mellingen, Connor Catchpole, Matthew Beard, Peter Sarsgaard, Amanda Fairbank-Hynes, Ellie Kendrick, Dominic Cooper, Rosamund Pike, Nick Simpson, Kate Duchêne, Bet Parker, Emma Thompson, Luis Soto, Olenka Wrzesniewski, Bryony Wadsworth, Ashley Taylor-Rhys, Sally Hawkins, James Norton, Beth Rowley, Ben Castle, Mark Edwards, Tom Rees-Roberts, Arne Somogyl, Paul Wilkinson i Phil Wilkinson
Guió: Nick Hornby,
Producció: Finola Dwyer, Douglas Hansen, Nick Hornby, Wendy Japhet, Jamie Laurenson, Caroline Levy, Amanda Posey, James D. Stern i David M. Thompson
Música: Paul Englishby
Fotografia: John de Borman
Muntatge: Barney Pilling
Direcció artística: Ben Smith
Tres nominacions a l'Oscar (millor pel·lícula, millor actriu principal i millor guió adaptat) i un premi BAFTA a la millor actriu deixen clar que la transcendència educativa d'aquesta pel·lícula no queda només en l'enunciat. Parla d'una altra època (principis dels 60), d'un altre país (Regne Unit), però es recrea en situacions humanes universals, abismes generacionals, relació pares-fills, educadors-estudiants, rics-pobres, o el paper social de la dona.
Lone Scherfig, una realitzadora danesa, juga al neorealisme britànic que Brian Forbesva imprimir en les seves pel·lícules a mitjans del segle passat, posant el dit a les nafres que les dues guerres mundials i la postguerra van deixar a Anglaterra: conflictes socials, classisme, eurofòbia, antisemitisme , desigualtat de gènere...
Carey Mulligan se surt a l'hora d'interpretar una estudiant (Jenny) a punt de complir 17 anys, amb un expedient acadèmic envejable i disposada a cursar filologia a la Universitat d'Oxford, malgrat l'esforç econòmic que això suposarà.
Viu, però, una mica a contracorrent. Li agraden les cançons de Juliette Greco, la França imaginativa de l'era De Gaulle (que desembocaria en les revoltes estudiantils de finals dels 60), l'art déco, el jazz i el rock'n roll. No triga a trobar una 'mitja taronja' molt entesa en totes aquestes qüestions, jueu, amb més anys i molts més diners. S'enamora, aconsegueix descobrir París i veu en les simples delícies de la bona vida molts més al·licients que en la bona educació espartana del seu temps. La universitat de la vida, però, examina també els seus alumnes de forma molt severa i la protagonista acaba entre l'espasa i la paret, prenent decisions importants sense meditar massa i meditant després les raons del seu error. La tragicomèdia, el ridícul, no dissimula l'alegre però crua realitat de tantes dones que mig segle enrere es debatien entre professions i matrimonis, tancant en la majoria dels casos les portes a una carrera brillant. Moralitat? Fes el que hagis de fer, encara que deguis el que facis.
Mereixen una menció especial la direcció artística, reproduint amb un luxe de detalls el barri de Twickenham al Londres de 1961 (cotxes, decorats, músiques, ambientació, vestuari), avui segurament irreconeixible.
També mereix una altra menció l'excel·lent interpretació d'Alfred Molina, pare de la protagonista, el qual conté una estultícia que el converteix en el contrapunt perfecte per les tribulacions de la jove Jenny. Després de proclamar als quatre vents la seva aposta perquè la filla acabi a Oxford, assenteix beneit a un matrimoni improvisat de la seva filla amb David, un home 20 anys més gran encara que, això sí, amb molts diners. No trigarà a advertir el seu error i a penedir-se en una tendra escena en què pare i filla es demanen perdó a banda i banda d'una porta tancada.
Escena obligada: Quan Jenny pregunta al seu pare per què odia tant als jueus, aquest li respon: "Perquè van matar nostre senyor Jesucrist"... "Però ell també era jueu!", Protesta Jenny.
Emma Thompson intervé a la pel·lícula donant vida a una estricta directora d'una escola de senyoretes. Jenny desmunta els seus esquemes, però la directora amargada acaba aprofitant-se de la seva innocència, pagant la gosadia amb despit.
