Jordi Montaner | 10 de maig de 2010
Títol: The Road
Any: 2009
Durada: 111 minuts
Direcció: John Hillcoat
Guió: Joe Penhall (adaptat de la novel·la de Cormac McCarthy)
Intèrprets: Viggo Mortensen, Robert Duvall, Guy Pearce, Charlize Theron, Kodi Smit-McPhee i Molly Parker
Música: Nick Cave i Warren Ellis
Fotografia: Javier Aguirresarobe
Muntatge: Jon Gregory
Direcció artística: Gershon Ginsburg
Producció: Marc Butano, Mark Cuban, Paula Mae Schwartz, Steve Schwartz, Rud Simmons, Erik Hodge, Todd Wagner i Nick Wechsler
Carlos Montes, catedràtic d'ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), utilitza aquesta pel·lícula i el llibre en què aquesta pel·lícula està basada com a talismans per explicar el canvi climàtic als seus deixebles a la facultat... Tota una feina. La dissecció de la teva millor mascota al laboratori de la universitat semblaria fins i tot una crueltat més suportable. La pel·lícula és dura, inquietant i pertorbadora. El llibre en què es basa és demolidor. Com que ja està fora del circuit de cartelleres, la pel·lícula ha de visionar-se en DVD i, per a tal fi, s'aconsella haver passat abans per l'experiència de la novel·la, premi Pulitzer, traduïda a molts idiomes.
És una road-movie apocalíptica que angoixa, no per les peripècies (com en la saga australiana de Mad Max), sinó per les devastadores conclusions que sorgeixen en tota reflexió. En un planeta més que reconeixible, les coses comencen a anar malament fins al punt de no poder anar pitjor: els sistemes sucumbeixen, totes les fonts d'energia s'esgoten, l'aigua potable perd aquesta última qualitat; els diners perden tot el seu sentit, a l'igual que la llei o l'ordre. Les malalties guanyen partit als remeis i la misèria s'imposa a tota la resta. La gent mor, millor dit, ja ha mort. Els que sobrevisquin, només podran fer-ho a base de menjar allò ja mort o abandonat. No hi ha futur. Com subratlla McCarthy, "el després és l’ara". Dos protagonistes, un pare i el seu fill, sobreviuen en un hivern etern presidit per un enorme núvol de cendres (amb reminiscències volcàniques) en el qual no para de tronar, ploure o nevar. L'escorça de la Terra està explotada, com escombrada per una flamarada immensa que només deixa un rastre de fang, cendres i brutícia. El color de l'aigua és el negre; el de l'atmosfera, el gris.
És una obra tràgica i pessimista. Les evocacions del passat no són en absolut les d'un temps millor, sinó un temps ferit de mort i predestinat a la fi.
Com Montes apuntava en una recent conferència a Barcelona, els desastres ecològics són també desastres humans en el social i el psicològic. Pare i fill (no tenen noms) fugen, al mateix temps que busquen, cap a un sud impossible, pretesament menys fred, gris o perillós. En el seu camí, hauran de sortejar perills per part d'altres éssers humans inexplicablement encara vius, que viuen per matar i maten per viure. El fascinant és la precisió amb la qual autor, guionista, intèrprets i director humanitzen aquest escenari de zombies, un món de malson. El pare, com Belén Esteban, té el fill com epitafi i està disposat a matar per ell.
L'ancià Ely (l'únic personatge que té un nom, encara que és un nom fals) creua la seva fugida amb la dels dos protagonistes i els tres configuren una trinitat gairebé bíblica. La vida ha de viure's com una malaltia i l'única veritat és la mort; però el fill, el nen, encarna la innocència, ‘el foc interior’ perdut que defensaran com una possessió, el reliquiari d'una antiga fe en la vida. Si l'home mata a la Terra, què deixa de humà per a si?
The Road (la carretera) invoca el malson d'una devastació a gran escala que tots arrosseguem en l'imaginari col·lectiu. La fi del món, però, no serà una cosa excepcional, un instant catastròfic. Tots els rellotges s'han aturat, res funciona. Un carret de la compra, plàstics o mantes, una llauna de refresc o una pistola adquireixen de sobte un significat nou, diferent. Els protagonistes, com Robinson Crusoe, es veuen forçats a representar la humanitat en un escenari deshumanitzat, com un gest romàntic, bell i inútil. La seva captivadora força per sobreviure, però, pren el caire d'una lliçó.
McCarthy, en la novel·la original, no dóna pistes de per què el món es troba en aquest estat, però inevitablement, en llegir el llibre o al visionar el DVD, els deixebles de Montes senten un pessigolleig en la consciència, en la responsabilitat ambiental comuna. Instintivament, apaguen la llum, tanquen les aixetes, s'abracen els braços en un calfred i es somriuen amb un gest de tristesa... A això és al que realment anem? És aquest el final del camí? Veient el que passa, llegint les notícies relatives al canvi climàtic, costa dir que no.
