Crítiques

Cinema i Televisió

Els vigilants de la platja

Documental

Jordi Montaner | 16 de juny de 2010

Títol: The Cove
Gènere: Documental
Durada: 92 minuts
Any: 2009
País: Estats Units
Direcció: Louie Psihoyos
Guió: Mark Monroe
Música: J. Ralph
Fotografia: Brook Aitken
Intèrprets: Brook Aitken, Joe Chisholm, Mandy Rae Kruikshank, Dan Goodman, Charles Hambleton, Simon Hutchins, Kirck Krack, Isabel Lucas, Richard O’Barry, hayden Panettiere, Roger Payne, John Potter, Louie Psihoyos, Dave Rastovich, Paul Watson, Greg “Moondog” Mooney
Productor executiu: Jim Clark
Muntatge: Geoffrey Richman
Direcció artística: Arnaud Le Roch
So: Glenfield Payne
Web oficial: www.thecovemovie.com

Ha aconseguit dos premis cinematogràfics de gran relleu: Oscar al millor documental i primer premi del Sundance Film Institute. No hi ha dubte que és un documental arriscat. La seva elaboració és la seva estructura, seguint una trama pròpia d'un ‘thriller’, desmuntant un macabre muntatge que ha enfrontat Japó a l'opinió pública mundial: un ‘parc temàtic’ que, en realitat, era utilitzat com a granja de cetacis per sacrificar els animals amb certa assiduïtat i vendre les seves carns al mercat. Al matí, arengades i aplaudiments dirigits a dofins acròbates; de nit, bales per tenyir la mar de sang i especejar els animals en una tètrica cova que dóna nom al documental.

Psihoyos no és exactament un debutant. La seva experiència i la de tot l'equip realitzador al National Geographic els converteix en ‘l’Equip A’ dels documentals de natura, tot i que, posats a buscar similituds amb sèries televisives, millor Els vigilants de la platja. La platja de Taiji, a Wakayama (Japó), va ser escenari l'any passat de 23.000 assassinats de dofins. Psihoyos sabia que aquesta realitat toca un tabú sensible en l'administració japonesa, que tracta d'amagar a tota costa, i va decidir desafiar allò aparentment inevitable amb un atac rotund de veritat, d'evidència, de denúncia i de compromís. Utilitzant sofisticats sistemes de gravació molt ben camuflats, The Cove relata amb tota cruesa l'holocaust que té lloc periòdicament en una platja del Japó. La música de Ralph i la fotografia d’Aitken ofereixen, a més, un contrapunt emocional que eleva el reportatge a una obra d'art inapel·lable.
El dofí, un símbol cultural

Pot considerar-se intel·lectual una responsabilitat de l'art, del cinema, cap als dofins? No només es pot, sinó que ha de ser-ho. La vigilància de l'equip de Psihoyos sobre la platja de Taiji té un rerefons de justícia històrica i cultural. Per als occidentals, matar dofins no és exactament com caçar guineus o tractar animals braus. Un himne pític explica que Apolo va escalar el Parnàs per donar mort al drac Pitó, que pronunciava oracles i que assetjava la seva mare, Leto. Va ser així que el déu es va fer càrrec dels oracles a Temis i va designar uns mariners cretencs perquè fossin els primers sacerdots del nou santuari. Apolo, al veure la nau d'aquests mariners, es va convertir en dofí i els va guiar al golf de Crissa, a la costa nord de Corint. Els acabats investits sacerdots van nomenar a la ciutat Delfos, perquè Apolo va prendre la figura d'un dofí per caracteritzar el lloc sagrat.

Les més antigues cròniques, tant gregues com romans, refereixen sovint com els supervivents d'un naufragi havien estat ‘rescatats’, salvats de la mort, per dofins. Tant és així que el Cristianisme primitiu va adoptar per símbol de salvació (abans que Constantí oficialitzés la creu) el dofí, representat llavors com un peix.

És de justícia poètica, possiblement també històrica, denunciar que a les antípodes es sacrifiquin dofins amb nocturnitat i traïdoria, a esquenes de l'opinió pública mundial. Psihoyos i el seu equip han de donar el seu esforç per ben empleat, i els espectadors del documental de considerar la seva visió com una reivindicació no només mediambiental, sinó cultural.

Tòpics de l'article