Jordi Montaner | 28 de juny de 2010
Títol: El modelo de los otros
Autor: Ricardo Jarast
Any: 2010
Editorial: Edicions Biebel
Nombre de pàgines: 208
Cinema i psicoanàlisi van néixer gairebé d'acord. El segle XIX arribava al seu final. Al mateix temps que a Viena Sigmund Freud i Josef Breuers estaven a punt de publicar un estudi sobre la histèria, els inventors Louis i Auguste Lumière feien història en la foscor del Saló Indien del Grand Cafè de París projectant la primera escena rodada en cinema: la sortida d'uns obrers de la fàbrica Lumière a Lió Monplaisir.
Tots dos esdeveniments van acabar redimensionant l'ésser humà, la persona. Ricardo Jarast, psiquiatre-psicoanalista argentí afincat a Sevilla, porta a terme un escrutini d'inputs psicoanalistes del cinema; de Hitchcock a Amenábar, passant per Fosse, Klein, Mendes, Bion, Kurosawa, Winnicott, Liberman, Piñeyro, Green, Winterbottom, Racker, Cameron, Tustin, Hirschbiegel o Baranger. Cinema de gènere i cinema d'autor proporcionen títols paradigmàtics sobre la relació del cinema amb els somnis, els acudits, la sexualitat i el subconscient. Mites i llegendes del cinema, icones, monstres reals o imaginats han edificat una cultura que subjau en l'experiència de molts pacients. Com David Gilmour va fer amb el seu fill (Cine Club) que no volia seguir estudiant, Jarast se serveix aquí del cinema per il·lustrar la textura del que som i del que fem. Terminator, sota aquest punt de vista, no apareix tant com una pel·lícula d'acció sinó com la metàfora del drama d'un nen autista, ferit en el seu narcisisme pel nou embaràs de la seva mare... Un nen autista amb temperament dràstic i destructiu, que tracta d'aturar el temps per mantenir d'alguna manera la seva posició jeràrquica de primacia en el món.
De la mateixa manera, la oscaritzada pel·lícula All That Jazz, tinguda per una autobiografia de Bob Fosse, examina el drama dels creatius superdotats que han superat el llindar de la seva carrera i s'enfronten a un últim tango amb la mort. Amenábar parla igualment de dol, de pèrdua i de culpa a Abre los ojos. Igualment, el director Oliver Hirschbiegel i l'actor Bruno Ganz aconsegueixen una peripècia tan insòlita com humanitzar un Adolf Hitler derrotat a L’enfonsament... Un se sent malament en veure la pel·lícula i experimentar compassió cap a un dels personatges més malvats de la història.
El cinema entreté, diverteix, emociona, però també provoca. Jarast, autor d'altres obres com Objeto transicional y yo-piel o Complementariedad clínica de Winnicott y Anzieu, va guanyar un premi de periodisme a l'Argentina pel seu assaig La responsabilidad del psicoanalista.
Tot el cinema beu d'una mateixa font: l'experiència humana. El que en teoria s'aplicaria de la mateixa manera al teatre o a la literatura, en el cinema es dóna la circumstància que funciona molt millor dins del substrat subconscient. Les metàfores visuals i el subtext permeten a directors i actors dir sense parlar, desempallegar-se del rudimentari joc de les paraules, despullar l'ànima.
Claudio Laks Eizirik, autor de la introducció de El modelo de los otros, certifica que Jarast invoca en aquest llibre les diferents teories psicoanalítiques per revisar, a la llum encesa del cinematògraf, temes candents del nostre temps i de la nostra cultura: les relacions familiars, la violència, el poder, la competència, la destrucció en massa, l'ambició, la recerca desesperada del plaer, la fama, la vellesa o la mort. "La matèria de què estan fets els somnis és el que l'analista tracta de trobar amb cada pacient... Aquesta mateixa matèria mou les persones, els grups, les masses, els moments sublims, tràgics, grandiosos, depriments, horribles, d'alegria o dol que ens toquen a cada un i a tots".
