El poder de la música va molt més enllà d'un pur sortilegi o divertiment. El seu efecte mobilitza més àrees cognitives del cervell que el propi llenguatge; però no li passa el mateix a tothom. A tall de curiositat, El neuròleg anglès Oliver Sacks explica en aquest llibre que hi ha persones totalment "amúsiques"; que no és que no els agradi la música, sinó que són incapaces de diferenciar-la de qualsevol altre soroll. Per a la resta dels mortals, la melodia és un plaer de la pròpia existència. La major part dels nostres records i les nostres emocions més genuïnes tenen per banda sonora una determinada peça musical o una cançó...

Fa 2500 anys els ibers ceretans habitaven l'espai que avui ocupa aquesta exposició itinerant. Va ser abans que els grecs i els romans. Encara hi ha qui creu que es tractava de pobles prehistòrics, que celtes i íbers eren estirps salvatges que el classicisme grecorromà va domesticar més tard ; però la Història explica ara una altra història.

Orson Welles, l’any 1938, va emprar a actors de la seva companyia per representar per ràdio una adaptació molt realista de la novel•la de H.G. Wells La guerra dels móns. El resultat va provocar tal commoció que molts habitants de Nova Jersey vam abandonar casa seva, presos del pànic, creient que estaven sent envaïts per forces extraterrestres. Es va fer evident que hi ha una forta suggestió en la manera d'explicar les coses (els publicistes en van prendre bona nota), siguin o no certes.

Una reproducció minuciosa dels tresors que Howard Carter va trobar a la tomba de Tutankhamon s'exhibeix durant tot l'estiu al Museu Marítim de Barcelona. Tot està copiat a la perfecció per l'empresa Facts & Files i l'Institut de Recerca Històrica de Berlín, comptant amb la intervenció de l'arquitecte d'exposicions Rainer Verbizh i la directora d'art Britta Wauer, i amb l'assessorament científic de Susanne Martinssen-von Falck i el Dr Wolfgang Wettengel. La banda sonora corre a càrrec d'Uwe Fahrenkrog-Petersen.

'La España prehistórica', pel·lícula de Javier Trueba, va estrenar-se a la Mostra de Cinema Europeu de Segòvia de 2008. Encara no s'ha emès a TVE, productora de la cinta amb la Comunitat de Castella i Lleó. Va ser a Barcelona, en el context d'una exposició titulada Los tesoros de Atapuerca, on cinquanta privilegiats vam tenir l'oportunitat de visionar el documental en un passi únic. El director va explicar que la pel·lícula s'ha rodat durant set anys de recerca no només a Atapuerca, sinó també a paratges remots de l’Àfrica, Borneo o Iberoamèrica.Treballant sobre un guió del professor Juan Luis Arsuaga (Madrid), La España prehistórica recorre els ecosistemes que han anat ocupant les diferents espècies de la nostra família d'homínids a la Península Ibèrica.

Més de 350.000 espectadors ja han presenciat al teatre Poliorama de Barcelona el particular homenatge de Tricicle a un actor còmic anglès del segle XVIII: David Garrick. Resulta que la flema, el més mortífer dels quatre humors, causava tants estralls a la Gran Bretanya d'aquella època que els metges anglesos prescrivien als flegmàtics una o més actuacions de David Garrick, actor i dramaturg de l’època, per recuperar el seu estat d'ànim. D'aquesta manera, com proclama l'obra de Tricicle, Garrick va passar a convertir-se en el primer "risoterapeuta" de la història.

Un documental pur i dur de més de dues hores (no sobre l'esquizofrènia, sinó sobre els esquizofrènics) és com un cop de puny merescut, una bufetada a la cara. Pots dir que no t’importa, però mai més et sentiràs aliè... Un documental té també aquesta funció. L’èxtasi d'un capvespre sobre el Serengeti, parc natural a Tanzània, no pot enriquir-nos estèticament sense considerar la veritat ètica de tot el continent africà, i que té més a veure amb la pobresa de la república humana que amb la riquesa del regne animal. Un bon documental molesta, fereix, inclús fa mal.

Quan Henry Marsh, neurocirurgià de l'Hospital George londinenc, explica als seus pacients ucrainians que els trepanarà el crani amb una perforadora elèctrica i sense anestèsia per després extirpar-los un tumor cerebral, alhora que parla amb ells dels rigors de l'hivern, aquests no arranquen a córrer ni es desesperen, perquè no saben on anar i ja se senten desesperats...

La percussió buida d'un bastó topant amb el terra ens fa endevinar un cec sense veure'l. La seva veu sona més rotunda; de vegades, inclús, impertinent. Perquè el cec no sap si el veiem, tot i que sí que sap que el podem sentir, i exigeix ser escoltat. La seva desgracia ens causa pena, tot i que no ens inquieta excessivament. Sabem que no pot fer-nos mal, ni contagiar-nos la seva ceguesa. Ningú té por d'un cec. A la ciutat de Toronto, Canadà, Fernando Meirelles posa a 'A ciegas' veu i imatge a una novel·la de José Saramago, 'Assaig sobre la ceguesa', que especula amb la universalitat de la ceguesa...