Ciència per a presidents

Política Científica

Els clarobscurs es projecten sobre la Llei de la Ciència

Divendres 12 de març. Aquesta és la data designada perquè Cristina Garmendia, ministra de Ciència i Innovació, porti al Consell de Ministres l'avantprojecte de la nova Llei de la Ciència. Hauran passat dos anys des que el Partit Socialista l'incorporés en el seu programa de govern. Dos anys que es tradueixen en un text ple de clarobscurs que no resol, segons l'opinió de membres de la comunitat científica, els molts reptes que ha d'afrontar el sistema espanyol de ciència, tecnologia i innovació.

Xavier Pujol Gebellí | 11 de març de 2010

Fotohgrafia: Pimkie

"La nova Llei de la Ciència arriba amb retard; a més, no resol ni els problemes que afligeixen el sistema ni el prepara per al futur". Si s'hagués d'expressar en poques paraules què opina la comunitat científica sobre el que ha de ser el marc legislatiu que regeixi el seu destí els propers anys, la cita és la que millor resumiria el malestar que està provocant el text que Garmendia lliurarà per iniciar el seu tràmit parlamentari.

"No agrada en absolut, [la Llei] es limita a resoldre aspectes administratius"; "És una simple reordenació administrativa", "No té ambició", "No ataca els grans reptes". Aquestes i altres expressions de perfil semblant s'han anat escoltant als passadissos que porten a l'avantsala del Consell de Ministres des que la darrera versió de l'esborrany es fes pública.

Part dolorós

La gestació de l'avantprojecte de Llei ha resultat especialment llarga i complexa. Es va iniciar acabada d'estrenar la legislatura, amb un esborrany encarregat pel llavors secretari d'Estat d'Investigació, Carlos Martínez Alonso, cessat recentment. El simple anunci del seu redactat, en el marc del nou Ministeri de Ciència i Innovació, va despertar grans expectatives. La vigència de l'actual text, aprovat el 1986, semblava excessiva atesos els enormes canvis i l'evolució de la ciència a Espanya. D'altra banda, les circumstàncies socials i polítiques de la dècada dels 80 disten molt de les actuals. La revisió, per tant, s'entenia com a imprescindible.

Amb les expectatives altes i el que s'entenia que havia de ser un equip competent al capdavant del nou marc regulador, es va procedir a un redactat que, no obstant, aviat va aixecar suspicàcies. El text va ser titllat de reglamentista en excés i deixava massa portes obertes: la carrera professional dels científics quedava a l'aire, el paper dels Organismes Públics d'Investigació (OPI) era confús i la transformació dels principals òrgans de gestió en agència (una altra de les grans promeses del Partit Socialista) es quedava a mitges. Després de l'allau de crítiques rebudes, l'esborrany va quedar guardat en un calaix a l'espera d'un millor moment per reprendre'l.

Finalment, el moment va arribar després de la destitució, una mica abrupta, de Martínez Alonso. El seu substitut, Felipe Pétriz, va prendre les regnes del text després d'una tardor convulsa esquitxada per la polèmica de les retallades pressupostàries. Enrere havia quedat una reorganització ministerial a través de la qual Ángel Gabilondo, ministre d'Educació, va recompondre l'àrea d'Universitat. Màrius Rubiralta, secretari d'Estat amb Garmendia, va acceptar el càrrec de secretari general en Educació. Garmendia es quedava així sense una suculenta part del pressupost, encara que, a canvi, guanyava en tranquil·litat: el conflicte de Bolonya s'havia saldat en números vermells.

No va ser l'única topada de la ministra: des del Ministeri d'Indústria, Miguel Sebastián reclamava llavors part de les competències que s'havien transferit a Ciència i Innovació. En particular, les associades al Centre de Desenvolupament Tecnològic i Industrial (CDTI), tradicionalment vinculat al primer.

Amb aquest nivell de conflictivitat interna, no era estrany que el primer esborrany de la Llei caigués en inconcrecions que van animar l'esperit combatiu de totes les parts, sindicats inclosos. La manca de definició en la carrera professional va resultar ser un escull insalvable en aquells moments.

No agrada

El text sorgit sota la direcció de Pétriz s'ha titllat benèvolament com "de compromís" o fins i tot "possibilista" en resposta a un presumpte esperit pragmàtic. Fonts ministerials han apel·lat a la necessitat de resoldre la conflictivitat existent, especialment en el període actual, quan Espanya ostenta la presidència europea. D'altra banda, que l'esborrany superi el Consell de Ministres no implica que sigui d'aplicació immediata. Queda el tràmit parlamentari, votacions incloses, la qual cosa afegeix uns mesos a la seva versió definitiva. La imminència de l'estiu i l'entrada en precampanya electoral, en un any en què la crisi econòmica pesarà molt en els missatges dels partits polítics, podria complicar el tràmit.

El text final podria haver sortit del pacte previ entre els dos grans grups parlamentaris, el Socialista i el PopularSigui com sigui, el text resultant no satisfà les parts afectades. Segons ha pogut saber aquest mitjà, el text final podria haver sortit del pacte previ entre els dos grans grups parlamentaris, el Socialista i el Popular. L'objectiu del pacte podria haver estat consensuar els grans temes i accelerar el tràmit parlamentari. Si és cert, però, l'objectiu del pacte hauria diluït el contingut, redactat precipitadament en tot just un parell de mesos i amb consultes molt limitades a experts.

El resultat final se centra en tres grans punts. El primer està relacionat amb la carrera professional, un dels punts principals del debat. El text recull millores en els mecanismes d'accés a la carrera investigadora, però perpetua la fórmula funcionarial, tan injuriada per la comunitat científica, en especial quan es refereix a la figura de l'investigador independent (no així quan es parla de figures de suport a la recerca o a la incorporació de tècnics). Sobre això, la comunitat exigeix fórmules molt més flexibles sotmeses a processos d'avaluació i amb la liberalització de pressupostos i incentius. A més, exigeix mecanismes de tenure-track equivalents als dels països més avançats en estructures de recerca.

El segon gran punt de debat fa referència a la definitiva estructuració d'agències en el si del sistema de ciència i tecnologia. L'objectiu que es perseguia inicialment, i que reclama la comunitat científica des de fa anys, no és només l'estabilitat pressupostària, sinó també la de les estructures que administren el finançament. La posada en marxa d'una eventual agència, prevista ja a la Llei d'Agències estatals, és ben vista en general, però dependrà del seu format final, regulat pel desenvolupament del seu corresponent reglament.

L'esborrany introdueix la figura de l'agència, però en un format massa ambigu. Algunes fonts raonen la dulcificació de postures per la presumpta pressió del ministeri d'Hisenda. L'arrencada d'una agència de finançament podria entrar en contradicció amb les normes generals de l'Administració Pública, la qual cosa no agrada en absolut a Hisenda.

La tercera pota és de caràcter estrictament legal. L'esborrany dedica un ampli capítol a la innovació. Aquest apartat, per llei avalat fins i tot amb sentències del Tribunal Constitucional, s'entén com transferit a les comunitats autònomes, de manera que l'Estat té limitat el seu marge de maniobra. Així mateix, podria entrar també en contradicció amb el redactat de la Llei d'Economia Sostenible.

El tràmit parlamentari, amb els seus corresponents debats, acabarà per dictar sentència, tot i que s'auguren mesos calents. Les organitzacions que agrupen becaris o investigadors en situació precària han anunciat mobilitzacions. I des de la comunitat científica no seria estrany que les protestes guanyessin pes a mesura que avanci el debat. La primavera de l'any 2010 marcarà el rumb definitiu de la propera Llei de la Ciència.
TORNADA A LA CULTURA DEL MAÓ Fa prop d'un any, la primavera del 2009, van començar a circular rumors sobre la necessitat de no abandonar abruptament el sector immobiliari, immers com estava en l'explosió d'una bombolla econòmica que arrossegava ja tots els sectors productius. Eren èpoques de debat sobre el model econòmic espanyol i del que es qualificava com la fi d'una època marcada per l'especulació. Massa interessos, probablement, com per donar cop de porta a tot un model.

Transcorreguts uns mesos, es va parlar de la necessitat d'introduir canvis al model productiu, de manera que el sector industrial guanyés pes i que l'economia basada en el coneixement comencés a prendre forma en les malmeses arques de l'Estat. La innovació, amb remodelacions fins i tot en l'àmbit ministerial, passava a ser protagonista del discurs oficial i l'R+D estava en boca del president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, en qualsevol dels seus discursos.

La realitat s'ha acabat imposant. El Ministeri de Ciència i Innovació ha perdut pes, fins i tot el pressupostari, el Pla E s'ha saldat amb més crítiques que lloances per la seva falta d'eficàcia real, la Llei de la Ciència pot sortir en format descafeïnat, i, el que és pitjor, les mesures de xoc per frenar la caiguda de l'ocupació, en lloc de dissenyar-se a favor d'estructures basades en el coneixement, indueixen clarament a una volta a la cultura del maó amb el sector de la construcció com a clar protagonista.

Tòpics de l'article