Ciència per a presidents

Política Científica

A la llum de l'Alba

La font de llum de sincrotró marca una fita com a 'fàbrica' de l'economia basada en el coneixement

La llum de l'Alba, la major infraestructura científica mai construïda a Espanya, amb 201 milions d'euros de pressupost, ja comença a donar a llum. En un any, la comunitat científica podrà participar d'alguna de les set línies experimentals obertes (sobre un total de 33 previstes) en experiments d'altíssima precisió en camps com la biomedicina, la ciència de materials o la microelectrònica. Un miler de científics es beneficiarà, en una primera fase, del que s'ha qualificat com un dels exemples de la nova economia.

Xavier Pujol Gebellí | 25 de març de 2010

José Luís Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, i José Montilla, president de la Generalitat, van fer els honors a l'acte inaugural de la font de llum de sincrotró Alba. Però el mèrit, si cal atribuir-lo a algú, correspon a una de les parelles de fet més ambicioses que ha donat la ciència espanyola durant els darrers anys: Ramon Pascual, catedràtic de Física Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el veritable pare de la iniciativa, i Joan Bordas, també físic, gran impulsor científic d'una infraestructura cridada a marcar un abans i un després per a la ciència espanyola.

El somni de la font de llum va néixer al cap de Pascual a finals dels anys 80, en un moment propici per a la petita revolució que havia començat a donar-se a la ciència espanyola de la mà de figures com Javier Solana, Juan Rojo, José Maria Maravall o el seu germà Pere Pascual. Al costat de moltíssims més van aconseguir donar forma a l'actual sistema de ciència i tecnologia. Pascual va presentar el seu primer informe a la recerca de suport financer el 1990. Bordas va aparèixer en escena una mica més tard, fitxat per Pascual per dirigir l'Institut de Física d'Altes Energies de la UAB. Es consumava així el retorn d'una figura notable al mapa de la ciència espanyola, un dels més sonats en aquella època, procedent del Regne Unit.

Un somni a la recerca de socis

El camí no va ser fàcil en aquests anys. Va sobrevenir la crisi econòmica i la prioritat de l'economia espanyola va ser pal·liar els efectes de la desocupació. Es va estancar una inversió en ciència ja de per si modesta i el projecte de font de llum de sincrotró va començar la seva particular travessia del desert. L'arribada del Partit Popular al Govern no va millorar les coses, almenys no durant la seva primera legislatura. Només la insistència d'alguns organismes europeus, com l'European Science Foundation (ESF), encapçalada aleshores per Enric Banda, va mantenir viva la flama. Un informe de la dita organització reclamava per al projecte de Pascual i Bordas un lloc entre les grans instal·lacions d'aquest tipus per al sud d'Europa, on hi havia en aquells dies una gran comunitat científica òrfena dels potents feixos de raigs X i obligada a desplaçar-se a Grenoble (França), on es troba l'ERSF, el gran equipament europeu de llum de sincrotró.

Es calcula que uns 500 científics espanyols utilitzen aquestes instal·lacions de forma regular. Va ser aquesta una de les principals argumentacions, a finals dels 90, per guanyar adeptes per al projecte català. Segons diversos informes tècnics, aquest col·lectiu podia incrementar-se fàcilment amb els investigadors espanyols o d'altres països que trobarien aquí l'acomodament necessari per als seus experiments. S'argumentava, també, el poder d'atracció d'empreses amb departaments d'R+D avançats, encara que en cap cas s'esperava que aquesta comunitat superés entre el 5% i el 10% del total d'usuaris. El que sens dubte va cridar l'atenció dels possibles socis financers (sempre diners públics) va ser l'efecte imant que la construcció de l'equipament provocaria a l'empresa local. S'estima que prop del 60% de l'equipament construït durant els més de sis anys que ha durat la posada a punt de la infraestructura correspon a empreses espanyoles.

L'escull principal era, però, el model de finançament d'una infraestructura sense precedents per grandària i cost. Es va resoldre durant l'última legislatura de Jordi Pujol al capdavant de l'executiu català amb una fórmula de cofinançament al 50% entre el govern de la Generalitat i el central. L'acord es va signar el 2002, data en què finalment Aznar i Pujol van donar llum verda al projecte.

Noves necessitats

És un problema assegurar l'èxit d'aquesta realitat, amb un pressupost operatiu de fins a 16 milions anualsLa signatura de l'acord entre els dos governs va precipitar la col·locació de la primera pedra, ja amb José Luís Rodríguez Zapatero al capdavant de l'executiu i el govern català també en noves mans. A partir d'aquest moment, els terminis s'han anat complint escrupolosament, encara que, com ha assenyalat Pascual aquests dies, amb un cert retard "de caràcter menor".

En qualsevol cas, això no és en absolut un problema. El que sí que ho és, i de veritat, és assegurar l'èxit del que ja no és un projecte, sinó una realitat, amb un pressupost operatiu que pot arribar als 16 milions d'euros anuals.

L'èxit passa per la qualitat de la instal·lació (que ja ha estat comprovada en les seves línies principals) i per la gestió que se'n faci. En aquest sentit, l'atracció d'usuaris serà fonamental, tant dels procedents de la comunitat científica com de la industrial (de la qual no s'espera que els ingressos superin el 10%, d'acord amb el que s'ha vist que passa en instal·lacions d'aquest tipus a tot el món). A més de l'atracció, caldrà que els usuaris portin projectes interessants sota el braç. Aquesta serà una tasca més complexa. La selecció de projectes de qualitat pot marcar la frontera entre l'accés universal basat en preus competitius d'ús o el prestigi internacional per qualitat de selecció. Serà un debat interessant a seguir en els propers anys.

També ho serà la política d'acompanyament a aquesta gran instal·lació. Fa anys, quan es dissenyava el projecte, s'argumentava que la infraestructura podia exercir un efecte imant al seu voltant amb respecte a un cert teixit científic i empresarial, bé fos atraient a fabricants de components, bé fos en forma d'spin-offs sorgides de interaccions entre acadèmia i empresa. I que tot això podia confluir en operacions immobiliàries de qualitat. Els plans hi són. Les respostes, amb tota probabilitat, les donarà un temps que en cap cas es pot mesurar pel curt termini, un dels grans defectes que solen afectar als gestors de la ciència pàtria.
INGRÉS A L’ECONOMIA DEL FUTUR? Com pot una infraestructura, sigui de la mida que sigui, obrir les portes del futur, com pretenen dir Zapatero, Montilla, la ministra Garmendia i el conseller Huguet? Certament, l'èxit no els correspon a ells, encara que sí la virtut d'haver sabut mantenir el compromís amb una idea nascuda 20 anys enrere.

Aquest compromís no obrirà les portes de res; simplement marcarà una fita de normalitat en un país que aspira a consolidar-se en l'elit científica, encara que ho faci a segones, amb un pas endavant i dos enrere. Avui ja hi ha mig centenar de sincrotrons de diversa grandària i potència en funcionament a tot el món, prop de la meitat a Europa. El microscopi gegant era, doncs, una assignatura pendent.

Si la gestió és l'adequada, i fins ara ha demostrat ser-ho, del sincrotró català en poden sorgir oportunitats. Una, ja materialitzada, és la col·laboració internacional amb altres instal·lacions d'aquesta família, com la canadenca. La resta serà recórrer un camí que ha de portar, de nou, a la normalització. Amb fàbriques de futur pensades per a economies del futur.

Tòpics de l'article