Ciència per a presidents

Educació

Modernitzar la universitat

Renovar-se o, com diu la dita, o morir en l'intent. La Universitat espanyola, constreta per la construcció de l'espai comú d'Educació Superior, es veu abocada a importants reformes, algunes d'aquestes de caràcter estructural. La docència, un cop establerts els criteris en el procés de Bolonya, ha començat ja el seu recorregut, no exempt de polèmica, amb uns recursos que bastants han qualificat de minsos i amb les dificultats pròpies de tot procés de canvi. Però en una universitat moderna que aspira a ser competitiva hi caben altres competències que van més enllà del seu paper cohesionador, social i territorial. La recerca i la innovació, en termes de transferència de coneixement, són reptes que Europa entén "inexcusables".

Xavier Pujol Gebellí | 10 de junyde 2010

Il·lustració: Nick Bygon

L'any 2000 Lisboa va marcar una fita molt relacionada amb el paper de la universitat i l'anomenat "triangle del coneixement" (educació, recerca i innovació). En una agenda signada per caps d'Estat i de Govern, es va acordar incrementar la mitjana d'inversió dels països membre de la Unió Europea fins al 3% respecte del seu producte interior brut (PIB) el 2010. Ja el 2006 es va advertir que aquest objectiu era massa difícil, alhora que s’alertava que cap dels indicadors previstos s'estava complint. Arribada la data, el fracàs de l'Agenda de Lisboa està més que certificat i els anomenats espais comuns, en particular el d'Educació Superior i el de Recerca, dos dels seus pilars, segueixen en procés de construcció.

Recomposició d'espais

L'establiment de graus en l'Educació Superior, mecanisme definit per Bolonya, té la virtut de formalitzar currículums homologables en tot el seu territori d'aplicació. Operar correctament en aquest sentit obliga a destinar recursos per equiparar nivells de docència al temps que, amb tota probabilitat, prioritzar, apostar en alguns casos per una certa especialització i, obligatòriament, revisar els mecanismes d'accessos a les institucions acadèmiques, nivells de cobertura social i territorial, mobilitat. Per últim, cal plantejar com aconseguir l'excel·lència.

Espanya no serà aliena a aquestes qüestions. Segons Màrius Rubiralta, secretari general d'Universitats al Ministeri d'Educació, una part d'aquest camí és el que ha començat a recórrer la universitat espanyola durant els darrers anys. "El diagnòstic és clar", explica a Global Talent. "La universitat espanyola no pot dilatar per més temps escometre el seu procés de modernització i millora".

Si la pregunta és com, la resposta podria ser construint la piràmide. En altres paraules, muntar una estructura on situar les universitats espanyoles agrupades d'acord amb el que podria anomenar-se la seva "funció". D'aquesta manera, aquelles que opten clarament per mantenir un statu quo marcat per la internacionalització i l'excel·lència, tant en l'àmbit docent com en l'investigador, ocuparien la cúspide de la piràmide, mentre que a la base se situarien aquelles que compleixen amb una "funció social", adaptades en dimensió i docència a l'accés del coneixement i a la cohesió territorial. És el mateix que més o menys ocorre actualment amb els sistemes de salut, on els hospitals classifiquen la seva activitat i cobertura d'acord amb nivells de referència establerts sense que per això renunciïn a la qualitat assistencial.

"La universitat espanyola no pot dilatar per més temps escometre el seu procés de modernització i millora"Pel que fa a la recerca, la revisió del VII Programa Marc, que inclou la creació del Consell Europeu de Recerca (ERC, d’European Council Research), ha significat una aposta important per recuperar el concepte d'excel·lència vinculat a projectes de recerca a desenvolupar en universitats o altres institucions europees. En una reunió recent celebrada a Barcelona, els dirigents de l'ERC van reclamar més èmfasi de la burocràcia europea a l’hora de facilitar aquest tipus d'actuacions, així com també un major pes pressupostari (ara limitat a 7.500 milions d'euros per a set anys) en el futur.

En l'àmbit domèstic, l'aposta sembla centrar-se en el concepte d'agregació, i es dóna com a acceptat prioritzar i especialitzar. La idea sorgeix com a contrapunt al mecanisme introduït 10 anys enrere, gràcies al qual va ser possible incorporar al sistema espanyol major flexibilitat en la contractació d'investigadors i major agilitat en la gestió de recursos. El fruit més evident d'aquest mecanisme va ser el naixement dels instituts d'excel·lència, entitats amb personalitat jurídica pròpia que s'han nodrit d'investigadors procedents de la Universitat, dels OPI (principalment el CSIC) o de programes específics com els Ramón y Cajal o Torres Quevedo o, a Catalunya, a través del model ICREA. Les convocatòries de l'ERC completen una panòplia en què no falten les incorporacions en forma de "grans fitxatges".

Les institucions generades a l'empara d'aquesta política han demostrat la seva capacitat per competir en l’àmbit internacional en ciències de frontera amb resultats que, en molts casos, superen les expectatives. Tanmateix, la seva posada en marxa ha significat una certa descapitalització intel·lectual en el si de les universitats, amb el conseqüent impacte negatiu sobre els rànquings que qualifiquen la qualitat de la seva producció.

LA PROBLEMÁTICA TRANSFERENCIAPocos son los modelos que en Europa se libran de una transferencia tecnológica deficiente y de resultados escasos comparados con Estados Unidos, Japón o el sureste asiático. Tradicionalmente, los países nórdicos y los anglosajones son los que mejores resultados obtienen en esta materia, seguidos de Alemania (gracias a la fuerte implantación de sus institutos tecnológicos y de grandes empresas multinacionales) y los polos de conocimiento franceses. En España se mantiene la apuesta por los parques científicos y tecnológicos, aunque con unos niveles de éxito desiguales.

En cualquier caso, la apuesta debe entenderse a largo plazo. La figura jurídica de los parques es la que está posibilitando generar estructuras mixtas entre grupos de investigación y empresas que ya ha dado frutos en forma de spin off y start-up.

En términos ideales, la universidad debería dar cabida a la entrada del sector privado en forma de laboratorios mixtos o cualquier otro tipo de iniciativa en esta línea. Sin embargo, la falta de un marco normativo claro, además de la particular estructura de la universidad española, no permiten esta aproximación. Un año atrás, en 2009, las protestas “anti-Bolonia” evidenciaron aún más este problema.

Tòpics de l'article