Ciència per a presidents

Política Científica

La degana de les acadèmies compleix 350 anys

L’any 1660, una dotzena d'amics, entre els quals es trobava Cristopher Wren i Robert Boyle, es van reunir al Gresham College de Londres per prendre un refresc. Com a fruit d'aquesta reunió, tres anys més tard, l’informal grup de col•legues rebria una carta real anomenant-los la "Reial Societat de Londres" per a la millora del coneixement de les ciències naturals. 350 anys més tard, la Royal Society conserva el seu prestigi acadèmic i social i manté una altíssima quota d'influència.

Xavier Pujol Gebellí | 12 de juliol de 2010

Primer va ser un grup d'amics interessat en la "promoció i difusió" del coneixement científic; poc després, una "real societat" amb la mateixa finalitat, estendre "les idees i el debat científic". Avui, tres segles i mig després, és una institució d'altíssim prestigi, amb molts dels seus membres implicats en els anomenats "corredors del poder" i amb una influència creixent, per no dir decisiva, en assumptes de govern en què el debat científic i ètic ocupen un lloc preeminent. Canvi climàtic, biologia reproductiva i aliments modificats genèticament són només alguns dels casos en què la Royal Society of London ha de pronunciar-se.

S’acaba de complir el seu 350è aniversari. Com a part de la celebració, s'han succeït debats, xerrades, conferències, entrevistes en tots els mitjans. La "setmana gran" de la degana de les acadèmies científiques al món ha coincidit gairebé en el temps amb una altra de les grans reunions europees per a la difusió de la ciència, l'Euroscience Open Forum (ESOF), que ha tingut lloc a Torí ( Itàlia), l’equivalent a la vella Europa de la reunió anual de l'American Association for the Advancement of Science (AAAS), la institució editora de la revista Science.

Canvi de rumb

En general, la vida de les acadèmies científiques ha transcorregut de forma tranquil·la en la major part del gairebé centenar de països on existeixen institucions d'aquest tipus. La seva activitat, també en termes generals, s'ha limitat a una tasca de reconeixement dels seus membres electes i al debat de les idees en les seves àrees de coneixement. Però la seva influència real rarament ha transcendit, excepte notables excepcions, els seus límits naturals. Com a màxim, entre els seus notables distingits s'ha deixat notar un aire d'elitisme que, en ocasions, ha actuat com un selectiu grup de pressió, com descriu l'editor científic Colin Macilwain a Nature.

La tranquil·litat es va alterar en el cas de la Royal Society a mitjans dels anys 90, quan els aliments transgènics, i especialment la crisi de les vaques boges, van saltar a la palestra. Va ser llavors quan, de la mà del ministre de Ciència anglès William Waldegrave, l'acadèmia britànica va ser requerida per opinar públicament sobre aspectes de base científica que afectaven en gran manera la societat del seu país. Es requeria una opinió independent que avalés decisions difícils del govern i que, al mateix temps, desarborés les pressions dels grups de pressió industrials.

Va ser d'aquesta manera que la Royal Society va assumir un rol semblant al de la seva homònima nord-americana, la National Academy of Sciences (NAS), constituïda per indicació del president Abraham Lincoln amb l'objectiu d'assessorar el govern nord-americà en matèries d'índole científica. La NAS, fet i fet la major acadèmia científica del món, elabora cada any prop de 200 informes per al govern sobre les qüestions més variades d'impacte social.

L'expansió

La Royal Society, ara implicada de ple en la vida pública i amb un president acabat de nomenar, Paul Nurse, president de la Universitat Rockefeller de Nova York (prendrà possessió del càrrec previsiblement a finals del 2010), va servir de model a bona part dels països que desitjaven reunir les seves ments científiques més brillants. Però va passar quasi un segle després del seu naixement.

L'eclosió de les acadèmies científiques té lloc a mitjans del segle XVIII però, a diferència del model unitari britànic, neixen institucions que atomitzen el camp del saber. És el cas d'Espanya, per exemple, que afavoreix la constitució d'institucions que reuneixen científics per àrees del saber, quan no per localitzacions geogràfiques. El model es repeteix en diferents països europeus i llatinoamericans i es va consolidant fins ben entrat el segle XX, però gairebé sense influència social. Poques excepcions confirmen la regla. A la ja esmentada NAS, l'acadèmia francesa i la russa copen un protagonisme que va més enllà del prestigi social. A Espanya aquest paper l'ocupa la Reial Acadèmia de la Llengua, amb un impacte social que escapa a l'elitisme que tant ha caracteritzat aquestes institucions. I, per descomptat, la Royal Society, que en molts aspectes segueix marcant el pas.

EL CONTRAPUNTLa inoperància social que de manera deliberada han jugat la major part d'acadèmies científiques s'ha vist en part compensada pel naixement, a mitjans del segle XX, de societats científiques que han tingut un rol molt més actiu pel que fa a la seva especialitat, als seus associats i, de forma creixent, pel que fa a la societat.

En el món, de nou els Estats Units marquen la pauta, amb la totpoderosa AAAS al capdavant i tot el conjunt de societats mèdiques que, amb el suport de les grans firmes farmacèutiques, aconsegueixen que els seus missatges calin en la societat.

A Espanya, les acadèmies, excepte la de la Llengua, viuen un llarguíssim període d'ostracisme que es tradueix en una paupèrrima influència social que és corregida en part per les societats mèdiques i, en temps molt recents, per les científiques, agrupades des de fa una desena d'anys en la Confederació de Societats Científiques (COSCE). Aquesta última, com recollia recentment la revista Cell, ha jugat un paper que l’aproxima a la NAS, amb informes que han acabat influint en el disseny de polítiques científiques.

Tòpics de l'article