Ciència per a presidents

Salut pública

El negoci de definir la malaltia

La participació de les companyies farmacèutiques en la definició d'una malaltia és una fórmula contrastada per augmentar el nombre de malalts que necessiten assistència mèdica i tractament. Les farmacèutiques defensen així els seus legítims interessos financers. Però aquests interessos poden significar una despesa sanitària innecessària i un problema de salut pública.

GONZALO CASINO | 28 DE SETEMBRE DE 2010

L'anomenada disfunció sexual femenina és un cas clar d'un greu problema de salut pública: la creació d'una malaltia per interessos econòmics. El fenomen no és nou, però aquest cas és un dels més clars i més ben documentats, gràcies a les investigacions realitzades pel periodista i professor australià Ray Moynihan des de fa gairebé una dècada.

Com s’ha vingut documentant en aquests anys, principalment en el British Medical Journal (BMJ), la creació de la disfunció sexual femenina com a malaltia ha estat planificada conjuntament per la indústria farmacèutica i una llarga llista d'experts mèdics amb vincles econòmics amb aquestes companyies. Si el tractament de la disfunció erèctil amb el sildenafil (Viagra) ha estat un gran negoci, per què no pot ser-ho també la disfunció sexual femenina? O és que potser els problemes sexuals només afecten a l'home?

Amb aquest raonament, la indústria farmacèutica ja va organitzar reunions al 1997 (abans de la sortida al mercat de la Viagra, el 1998) en la qual aquests experts mèdics van començar a polir la definició de la disfunció sexual femenina per crear un mercat farmacèutic comparable al de la Viagra, segons detalla Moynihan en el seu article La creació d’una malaltia: la disfunció sexual femenina, publicat el 4 de gener de 2003 a BMJ.

Adéu a la frigidesa

Una fita important en la construcció d'aquesta malaltia, que posava terra pel mig respecte al imprecís i vulgar concepte de frigidesa, va ser l'aparició d'un estudi sobre la prevalença del trastorn. L'article, publicat el 10 de febrer de 1999, al Journal of American Medical Association (JAMA), precisava que la disfunció sexual femenina afecta el 43% de les dones d'entre 18 i 59 anys, i que és més freqüent que la masculina (31%).

Com ha documentat Moynihan, aquest 43% surt del reanàlisi d'una enquesta realitzada a 1.500 dones el 1992 en la qual es preguntava si havien experimentat en l'últim any, durant dos mesos seguits, set problemes sexuals, com ara la falta de desig sexual o ansietat per el seu rendiment sexual. Només responent afirmativament a un dels set problemes, l’enquestada ja passava a engrossir el grup de les que patien disfunció sexual femenina. Encara que en l'article s’advertia que aquestes dades no equivalien a un diagnòstic mèdic, la prevalença del 43% s'ha vingut utilitzant des de llavors per a reflectir la importància d'aquesta nova malaltia.

Vincles econòmics

"És important recordar que les companyies farmacèutiques no escriuen les definicions de la malaltia, però molts dels metges que les escriuen ho fan amb bolígrafs que porten el logotip d'algun laboratori. Massa metges i panells d'experts que escriuen les definicions de malaltia estan massa propers als laboratoris ", em deia Moynihan en un correu electrònic fa un any.

La frontera de la normalitat és molt capritxosa i depèn de la definició de malaltia El passat 15 de setembre, en una conferència pronunciada al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), el periodista australià va explicar aquests i altres detalls sobre la disfunció sexual femenina que detalla en un nou llibre, Sex, Lies, and Pharmaceuticals: How Drug Companies Plan to Profit from Female Sexual Dysfunction, que surt a la venda l'1 d'octubre.
És clar que no hi ha, ni molt menys, un 43% de dones necessitades de tractament. Però la línia que separa la salut de la malaltia és així d’arbitrària. Quan es tracta d'una malaltia infecciosa, un càncer o un altre procés greu, no sol haver dubtes. Però en altres casos, la frontera de la normalitat és molt capritxosa i depèn de la definició de malaltia. Com més es mogui el llistó cap al costat de la normalitat, més malalts hi haurà que necessitaran assistència i tractament.

Un enginyós mètode per a ampliar els marges de la malaltia ha estat inventar el concepte de premalaltia, que encaixa com anell al dit en aquelles malalties en les que el diagnòstic sobrepassa un cert límit que pot mesurar-se amb una prova mèdica. Aquest és el cas de la diabetis, la hipertensió, l'osteoporosi o el colesterol. La definició d'aquests processos es revisa amb regularitat i, curiosament, la línia divisòria està cada vegada més a prop de la normalitat. LA SALUT COM A ESTAT UTÒPIC
"La medicina ha avançat tant que ja ningú està sa". Aquesta frase d'Aldous Huxley s'ha convertit amb el pas del temps en gairebé una profecia. Huxley va morir fa gairebé mig segle, però des d'aleshores ha arrelat amb inusitada virulència una certa manera d'entendre la salut com un estat utòpic: les persones sanes no existeixen i si aparentment ho estan és perquè no els han fet suficients proves o qüestionaris metges. Per considerar a una persona com a malalta només cal que encaixi en una definició de malaltia (o de premalaltia), ja sigui donant positiu en certes proves o complint certs criteris diagnòstics, que solen ser arbitraris.

Tòpics de l'article