Tribunes

Societat de la Informació

Alfred Comín

Periodista TIC

Banda ampla, un dret universal del segle XXI

11 de novembre de 2009

Fotografia: Dave Myers

Europa busca la fórmula miraculosa capaç de fer realitat la implantació massiva de les xarxes de nova generació, les que han de permetre als ciutadans treure tot el profit a Internet, obrir noves oportunitats de negoci i facilitar que l'accés d'alta velocitat a Internet sigui una realitat accessible per a tots els ciutadans sense excepció. Però ja es veu que tocar la fibra a les operadores no serà gens fàcil.

L'escenari de la nova batalla europea de les telecomunicacions s'anomena ‘xarxes de nova generació’. En aquest mercat, les comunicacions de veu a través de xarxes fixes perden importància i el creixement de les comunicacions mòbils es ralentitza. La gran esperança de les operadores són els serveis en línia, els continguts i aplicacions de pagament (com la televisió d'alta definició en Internet), les aules en línia, les videoconferències professionals o les partides de videojocs en temps real. Però per utilitzar-los amb comoditat calen xarxes de banda de 100 megabits per segon (Mbps), i per garantir aquesta velocitat és necessari cablejar el territori amb fibra òptica. I això vol dir diners, molts diners.

Les operadores esmolen les armes per a aquest combat, del qual sortiran els guanyadors i els perdedors del mercat de les telecomunicacions dels propers decennis. Com és lògic, les ‘telecos’ són les primeres interessades a estendre aquestes xarxes de fibra, però exigeixen el dret a fer un desplegament selectiu, és a dir, només allà on les inversions siguin rendibles. Es tracta bàsicament d’àrees amb prou densitat de població i zones de negocis.

És molt difícil defensar les raons de la pervivència de bretxes digitals entre gèneres, rangs d'edat o poders adquisitiusEls responsables polítics i els organismes de regulació comprenen les seves raons, però no poden donar per bona una situació que ofereixi a uns ciutadans privilegiats la possibilitat de gaudir d'Internet de primera classe i condemni d’altres a utilitzar connexions de segona categoria. A aquestes alçades de la pel·lícula tecnològica, és molt difícil seguir defensant les raons de la pervivència de bretxes digitals entre gèneres, rangs d'edat o poders adquisitius. I menys encara per zones geogràfiques, ja que un territori sense banda ampla difícilment podrà atraure inversions, de manera que quedarà marginat.

El setembre passat la Comissió Europea publicava un informe en què demanava la col·laboració de tots els actors implicats en un debat que haurà de culminar el 2010. El seu objectiu final és que l'accés a Internet a velocitats situades entre 1 i 2 Mbps sigui declarat un dret universal. Finlàndia ha assenyalat una vegada més el rumb amb mesures concretes: a partir del 2010 els seus cinc milions d'habitants tindran garantit l'accés d'1 Mbps "a un preu raonable", i el govern es proposa pujar el llistó fins als 100 Mbps l'any 2015.

Espanya vol que aquest dret s'aprovi al conjunt de la Unió Europea (UE) durant la seva propera presidència europea. Però l’Associació Espanyola d’Operadors de Telecomunicacions (Redtel) ja ha deixat clar el rebuig a aquesta mesura. La patronal de les operadores espanyoles avisa que en aquests moments de crisi "no té sentit augmentar els costos de les empreses inversores a través de més obligacions del servei universal, sinó tot el contrari".

La qüestió és delicada, perquè les operadores són un actor clau perquè aquests projectes es materialitzin. Ángel Luís López, en el seu estudi Competència i regulació en els Mercats Espanyols de les Telecomunicacions, proposa adoptar "una estratègia flexible que contempli l'adaptació dels preus segons l'evolució del mercat, prioritzi la construcció de noves xarxes allà on sigui possible i garanteixi els ingressos del propietari de les xarxes allà on no hi hagi prou densitat com per crear més d'una xarxa". No s'ha d'oblidar, afirma aquest economista del Centre Sector Públic Sector Privat (CSPSP) de l'IESE, que sempre "és millor una xarxa que cap".

El debat recorda el clàssic conflicte entre els interessos públics i privats que s’ha reproduït des dels temps de la línia dels ferrocarrils i carreteres, passant per les primeres línies de telecomunicacions. Alguns dels arguments semblen calcats als que es van sentir en els exasperants inicis de l'accés a Internet, primer mitjançant mòdems de 56 Kbps i després emprant les successives fórmules de l'ADSL.

Aquesta última tecnologia ha estat una solució fàcil i econòmica que ha aconseguit que les centenàries xarxes fixes basades en el parell de coure hagin sobreviscut fins avui, quan la mitjana europea d'accés a Internet se situa en un 25%. Per contra, ha contribuït a postergar una decisió que altres zones del món (especialment Corea i Japó) van prendre ja fa anys com una de les claus de la seva competitivitat.

Ara, l'aposta europea per les xarxes de nova generació es fa improrrogable si no es vol perdre el tren que condueix la societat de la informació cap a la porta principal. Precisament aquest era un dels objectius de la Comunitat Europea quan va emprendre el procés de liberalització de les telecomunicacions, avui encara no conclòs i que presenta llums però també ombres. Per dissipar els temors que la privatització d'operadores i infraestructures acabés menyscabant el concepte de servei públic, la Comissió assegurava el 1997: "les obligacions que s'imposen als operadors tenen per objecte garantir, a tot arreu, l'accés de tothom a determinades prestacions essencials, de qualitat i a un preu assequible".

Després d’una dècada, pocs ho recorden. Potser tingui raó Manfred Osten, l'autor de La memòria robada. Els sistemes digitals i la destrucció de la cultura del record, quan assegura que "l'ordinador emmagatzema, però no memoritza". Però és més probable que aquest oblit respongui més a la necessitat d'agafar força per a la previsible batalla mediàtica que s'acosta. És probable que a la reunió que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) cel·lebrarà els dies 23 i 24 de novembre a Barcelona, i a la qual assistiran la comissària Viviane Reding i els actors implicats més representatius, es clarifiquin les posicions respectives. Del resultat d'aquesta batalla dependrà que la banda ampla, aquest dret universal del segle XXI, es faci realitat o quedi en paper mullat. El mercat únic europeu de les telecomunicacions, que segueix sense concretar-se, no pot permetre’s un nou fracàs.

Tòpics de l'article