Tribunes

Seguretat alimentària

J.J. Rodríguez Jerez

Grisc – Grup de Recerca en Gobernança del Risc (UAB)

Nanotecnologia. Lliure de risc?

11 de novembre de 2009

Fotografia: Gustavo Peres

Des del moment en què a algú se li va ocórrer buscar entre el món de les coses minúscules, s’han desenvolupat multitud d’aplicacions inimaginables en només uns lustres. Els nous teixits en són un bon exemple. Alguns són capaços ‘d’autonetejar-se’ o modificar la seva estructura segons el grau d’humitat o la intensitat de la llum.

Ja disposem d’alguns productes que poden utilitzar-se en el nostre dia a dia. Les nanopartícules de plata representen en tot aquest món una de les eines més poderoses. Potser per aquest motiu és un dels nanomaterials més utilitzats, amb capacitat per controlar el creixement de microorganismes a les superfícies industrials o als envasos usats per a l’emmagatzematge dels nostres aliments.

L’avantatge de tots aquests productes és clar: cada cop que es dissenya un nanomaterial, s’aconsegueixen noves funcions que no existien anteriorment. Però cal respondre a dues preguntes: Què és la nanotecnologia?, aporta beneficis absoluts? Pel que fa a la segona qüestió, un estudi recent assegura que no.

La nanotecnologia és una nova tecnologia que planteja el desenvolupament i fabricació de materials o productes d’una mida inferior a un namòmetre (nm) de diàmetre o un nanogram de pes (mida inferior a una mil milionèsima part d’un gram o un metre). Gràcies al desenvolupament d’altres tecnologies, relacionades amb l’enginyeria química i amb la possibilitat de fabricar nanoscopis, és possible plantejar nous desenvolupaments i veure’ls de forma real.

Avaluació dels riscos

Des del seu origen, els nanomaterials no han estat exempts de dubtes. L’avaluació dels seus riscos per a la salut humana quan s’incorporen a la nostra vida quotidiana, especialment als aliments, és un dels problemes indicats. Quan els emprem units a plàstics o envasos, o com a additius alimentaris, el seu comportament pot ser molt diferent al d’altres productes formats per materials de mides sensiblement superiors. De fet, no tenim experiència amb aquestes substàncies, de manera que en desconeixem els riscos i les concentracions adequades que assegurin que no hi ha perill per a la salut.

En un estudi publicat l’octubre a la revista Journal of Cancer Research s’hi evidencia com la ingestió de nanopartícules de diòxid de titani produeix toxicitat genètica, augmenta l’estrès oxidatiu i indueix l’aparició de càncer relacionat amb aquests efectes.

L’Autoritat Alimentària Europea considera els nanomaterials constitutius de riscEl diòxid de titani és àmpliament utilitzat com a additiu alimentari, per la seva capacitat blanquejant i estabilitzant en multitud d’aliments. En tots ells, el material s’ha considerat innocu. No s’ha demostrat el seu caràcter inofensiu en aquelles persones en contacte amb elevades concentracions d’aquest producte amb mides de partícula al voltant d’1 nm. L’estudi evidencia que en aquests casos es produeix una major reactivitat a l’organisme, amb la possibilitat que el material arribi a penetrar a l’interior de les cèl·lules. Aquesta incursió desencadena diversos efectes no valorats fins ara.

Per aquest motiu, l’Autoritat Alimentària Europea (EFSA, d’European Food Safety Authority) considera els nanomaterials constitutius de risc, mentre no es realitzin estudis que demostrin el seu impacte per a la salut, especialment quan entrin a l’organisme per via oral. Des que es produeix aquesta consideració, qualsevol nanomaterial ha de ser avaluat en termes toxicològics per evitar riscos importants per a la salut que es podrien desenvolupar a llarg termini.

En el cas del món nano, no tota la tecnologia és beneficiosa per a la salut. Així doncs, sempre és millor avaluar i prevenir que després haver de curar.

Tòpics de l'article