Tribunes

Medi Ambient

Salvador Pueyo

Investigador de l’Institut Català de Ciències del Clima

Els fruits de Copenhaguen

12 de gener de 2010

Fotografia: Sergio Morchon

Mai no s’havien reunit tants caps d’estat i de govern com a la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic de Copenhaguen (COP15). Per a molts comentaristes, era la darrera gran oportunitat per evitar un canvi climàtic catastròfic. No obstant això, i com a resultat final, la conferència de les parts es va limitar a ‘prendre nota’ d’un acord entre alguns dels països assistents, no vinculant legalment i gairebé sense contingut. Tot i així, la cimera va donar alguns motius per a l’esperança, però no pel que succeïa dins del centre de convencions, sinó pel que s’esdevenia fora.

Acord i conseqüències

En l’anomenat ‘Acord de Copenhaguen’ s’hi “reconeix” que l’increment de la temperatura global no hauria d’excedir els 2 ^oC hem de suposar que en relació a la temperatura preindustrial. Sovint s’assumeix que aquest és el límit per evitar una interferència perillosa amb el sistema climàtic. En realitat es tracta només d’un número rodó que no ens dóna plena seguretat enfront dels pitjors impactes potencials.

En aquest sentit, s’estima que el punt sense retorn per al desglaç de Groenlàndia pot situar-se entre 1,5 ^oC i 2,5 ^oC. En cas d’arribar-hi, el desgel continuaria durant segles, fins i tot si les temperatures tornessin a baixar, tot contribuint en fins a 7 metres a l’augment del nivell del mar. Molts països que ara ja pateixen impactes greus del canvi climàtic, especialment petits estats insulars a punt de ser engolits per l’oceà, reclamen un límit d’1,5 ^oC. L’acord contempla que es pugui discutir aquesta possibilitat l’any 2015, però aleshores ja deurà ser massa tard.

El més preocupant és que a l’acord ni tan sols no s’hi articula cap mecanisme efectiu per quedar-nos per sota dels 2 ^oC, temperatura que fàcilment podríem ultrapassar a mitjans de segle. Només s’hi estableix que els països comunicaran, abans del mes de febrer del 2010, els objectius que desitgin assumir pel que fa a les emissions pel 2020.

Segons les estimacions de Höhne i col·laboradors, de la consultora alemanya Ecofys, si no es prenen mesures, les emissions de CO₂ i altres d’altres gasos d’efecte hivernacle podrien representar un 125% de les actuals el 2020. Pel contrari, en cas de dur-se a terme les mesures que durant les negociacions es van oferir a aplicar els diferents països, estaríem parlant d’un 112%-120%.

Que arribem o no als 2 ^oC també dependrà de la política d’emissions després del 2020. A més, hi ha un marge d’error en calcular la temperatura. No obstant això, i si s’aplica el criteri de referència de Meinshausen (del Potsdam Institute for Climate Impact Research) i col·laboradors, podem aventurar que, a un 112%-120% d’emissions el 2020, els correspon una probabilitat respectiva del 80%-90% de superar els 2 ^oC en poques dècades. Es tracta de xifres esgarrifoses. A més, un cop s’hagin estabilitzat les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, la temperatura seguirà augmentant a poc a poc durant segles.

La part més celebrada de l’acord és la que estableix un ‘Fons Verd per al Clima de Copenhaguen’, amb l’objectiu de finançar actuacions dels països del sud en relació al canvi climàtic. Tanmateix, es tracta també d’una declaració d’intencions genèrica sense gairebé cap detall.

Conflictes subjacents

El curs de les negociacions de Copenhaguen es va percebre de manera molt diferent als mitjans de comunicació, les sales de negociació i els passadissos. Els nostres mitjans van tendir a donar la impressió d’un enfrontament entre països del nord encapçalats per la Unió Europea (UE), preocupats pel medi ambient, i economies emergents desitjoses de creixement depredador, especialment la Xina.

Molts dirigents han mostrat de nou despreocupació per tot allò que vagi més enllà de la propera cita electoralA les sales de negociació, l’enfrontament més visible es va donar entre països del sud que ja estan patint les envestides del canvi climàtic, encapçalades pel bloc africà, i països del nord amb emissions per càpita molt superiors a les de les economies emergents. Tot i això, aquests segons oferien reduccions modestes i en gran part esquivables per mitjà dels anomenats ‘mecanismes de flexibilitat’, a més d’intentar rebaixar el grau d’obligatorietat legal que havien adquirit a Kyoto.

Mentrestant, l’acord final es va forjar a través negociacions secretes entre els Estats Units i les principals economies emergents, que van curtcircuitar el procés, més democràtic, de les Nacions Unides. En el darrer instant, els dits països van presentar un text que la resta només va poder o prendre o deixar. Alguns el van rebutjar, però la majoria va decidir afegir-s’hi, ja fos per considerar que més valia això que res o per no quedar marginats en termes polítics o del Fons de Copenhaguen.

En definitiva, la majoria de dirigents han mostrat un cop més la seva despreocupació per tot allò que vagi més enllà de la propera cita electoral. Estan tancant les portes a resoldre el greu problema del canvi climàtic. Tot per no atrevir-se a transformar el model energètic basat en els combustibles fòssils, que no deixa de ser una bomba de rellotgeria pel que fa a seguretat energètica (subministrament).

Mentrestant, la darrera esperança es trobava als carrers. Desenes i desenes de milers de persones van voler acudir, manifestar-se i participar al Klimaforum (la conferència alternativa). Quan faltava poc perquè acabessin les negociacions i s’entreveia el fracàs, es van reunir gairebé 15 milions de signatures en només tres dies.

Durant els mesos previs, hi havia hagut milers d’accions reivindicatives repartides per gairebé tots els països. Alguns governs, pocs, sí que van estar a l’alçada: Costa Rica i les Maldives van anunciar plans per reduir a zero les seves emissions netes de gasos hivernacle per al 2020. Tot plegat són símptomes d’una presa de consciència que creix de manera espectacular. Té prou potencial com per provocar un veritable canvi de rumb, però ens hem d’afanyar moltíssim.

Tòpics de l'article