Tribunes

Ètica científica

Giovanni Volpe

Optics & Photonics Focus

El joc de la ciència

10 de febrer de 2010

Fotografia: Brooks Elliott

La recerca científica requereix temps i esforç. Tot i això, temps i diners són cada cop més un luxe per als joves científics que busquen glòria perpètua o, simplement, una feina. Stuttgart és en aquesta tribuna el paradigma d'una ciutat on es barregen ambició, frau científic i, finalment, degradació. És la història del jove científic anomenat Jan Hendrik Schön.

Aquest nom ressona al cap de tot científic. De forma breu: Schön era un jove científic del sud d'Alemanya (on se situa Stuttgart). El 1997 va obtenir el seu doctorat a la Universitat de Konstanz, a uns 170 quilòmetres al sud d'aquesta ciutat. Després va començar a treballar per Bell Labs a Murray Hill (Nova Jersey, Estats Units). En aquest moment, Bell Labs era una de les institucions de recerca amb més renom del món, el lloc de naixement d'algunes de les tecnologies més revolucionàries, des del transistor fins el sensor CCD (de charge-coupled device), i d’alguns dels descobriments més innovadors, com la radiació còsmica de fons.

Al llarg del temps, molts d'aquests èxits han estat premiats amb diversos premis Nobel, el més alt honor en ciència. Per cert, com a conseqüència de la recessió econòmica associada amb la bombolla de les puntcom, Bell Labs s'ha convertit ara en part de la branca de recerca Alcatel Lucent i s'ha vist obligada a reduir la seva mida, la qual cosa li ha fet perdre el seu paper prominent.

Seguim. Schön va començar treballant en una institució amb bona reputació al grup liderat per Bertram Batlogg, que comptava amb una sana i estable prestigi entre la comunitat científica, per tots els èxits obtinguts en el camp de la superconductivitat durant els 20 anys anteriors. Batlogg va assignar a Schön una tasca molt ambiciosa: demostrar que algun material plàstic podia conduir l’electricitat.

Temps i diners són cada cop més un luxe per als joves científics Parin un moment i pensin fins a quin punt seria formidable poder dur a terme aquesta tasca. Per regla general, el plàstic és un aïllant (i solem fer un bon ús d’aquesta propietat, per exemple, en el revestiment de cables elèctrics). Com podria ser conductor, doncs? Batlogg havia teoritzat una estratègia. Amb l'ajuda de Christian Kloc, va produir diversos cristalls de plàstic; esperava que l'estructura ordenada d'aquests cristalls permetés al plàstic conduir electricitat.

Schön, com qualsevol jove investigador, anhelava l'èxit. No obstant això, la natura no semblava estar disposada a ajustar-se a les expectatives de Batlogg. I és aquí on les coses van començar a prendre una direcció equivocada. Després de diversos intents desafortunats, i després de veure la decepció dels seus companys, el jove científic va adoptar una nova estratègia: fabricar les dades que necessitava per mostrar l'efecte desitjat. Va fer un treball tan bo que aviat va aconseguir publicar un article científic a Nature, la revista científica més prestigiosa juntament amb Science, una gran fita per a qualsevol científic. Per situar-ho en la perspectiva correcta, en paraules de Roger Highfield, editor de ciència al London Daily Telegraph, "la majoria de científics matarien la seva àvia per entrar a Nature o Science".

Entre l'eufòria general, Schön va generar dades noves i nous articles a Nature. I també a Science, amb resultats nous i encara més sorprenents: una mitjana d'un article científic cada 8 dies l’any 2001, amb un ritme de producció del tot accelerat. Gràcies a aquests resultats, Schön va guanyar diversos premis, fins que se li va oferir un lloc com a director de l'Institut Max Planck, a Stuttgart.

Però la sort ja no acompanyava Schön. Diversos científics van advertir incongruències als seus articles, per les quals van començar a demanar explicacions. Així, Bell Labs va obrir una investigació. El 25 de setembre de l’any 2002, el comitè va fer públic el seu informe, en el qual es constatava la mala conducta científica de Schön i se li retiraven els articles. És interessant, potser sorprenent, que cap dels coautors de Schön va ser declarat culpable. S'havia restablert l'statu quo científic.

Arribem a l'epíleg de la història: la Universitat de Konstanz va privar Schön del seu doctorat, i el renascut científic va desaparèixer de la comunitat científica. Hi ha veus que el localitzen en una empresa, potser de nou a Stuttgart, treballant en algun tipus de consultoria sobre enginyeria.

Eugenie Samuel Reich ha escrit recentment un llibre amb més detalls sobre la història, amb un títol emblemàtic: Plastic Fantastic: How the Biggest Fraud in Physics Shook the Scientific World. (Plàstic Fantàstic: Com el Major Frau en Físiques va commocionar el món Científic). Curiosament, el llibre està editat per una companyia del mateix grup Macmillan, amos de Nature. Encara més curiós, Macmillan pertany a Georg von Holtzbrinck GmbH, grup editorial de nou situat a Stuttgart. Per descomptat, és tan sols una graciosa coincidència.

Tòpics de l'article