Tribunes

Economia

Josep Maria Cortés

Periodista econòmic

La debilitat de l’euro

18 de febrer de 2010

Fotografia: Dutch Open Source

Espanya, Grècia i Portugal encarnen avui la Florida d’Europa. Presenten el mateix desgavell als comptes públics després de l'esclat immobiliari i financer i de la fallida del clima càlid sobre el qual s'assenten milions de turistes. Les seves platges s’han convertit ara en caps de pont per als atacs dels hedge funds i els fons sobirans de països productors de petroli. Els gestors d'aquestes institucions representatives de la gran inversió han canviat les viles italianes de la Toscana per mansions a la Costa Brava i Mallorca. Operen com a franctiradors i executen les ordres de compra o venda d'actius des dels seus quarters generals de la City de Londres. George Soros (Quantum), Warren Buffet (Hataway), Rowe Price (Fidelity), Fisher, Salat o Linch representen grans sumes de diners que entren o surten dels mercats de divises i de les places d'accions i obligacions al comptat.

L'onatge de vendes de bons de l'Estat de Grècia ha descobert l'enginyeria financera mitjançant la qual les elits d'Atenes han distret el seu enorme passiu. El deute públic grec, titulitzat per Goldman Sachs i JP Morgan, s'ha estès com un brot de malària per totes les places financeres del planeta. Tornar-la resulta impossible. Oblidar-se’n és l'única sortida que ha ofert Brussel·les, que estaria disposada a fer els ulls grossos a canvi d'un exercici de contenció de despesa per part del Govern grec.

Els inversors planetaris ataquen la cadena de l'euro en el seu maillon faible (baula feble). Venen als mercats secundaris actius emesos pel Tresor de Grècia i escampen les seves ordres de sortida a tots els racons per on circulen les lletres titulitzades i garantides per l'Estat. El risc és massa alt. I només queda una sortida: la fallida. El següent país serà Portugal, i la traca final es reserva per a Espanya. Es tracta d'un mecanisme paral·lel al que en el seu moment va acabar amb les devaluacions de la lliura esterlina, la lira italiana i la pesseta.

El continent funcionava llavors a través de l'anomenada ‘serp monetària': les divises alineades en els seus valors exactes. Quan van caure els preus dels actius en lliures, Anglaterra va devaluar i, la mateixa setmana, Espanya va fer el mateix. La devaluació és una forma d'estabilització. I ara, davant la impossibilitat de devaluar l'euro, només ens queda l'estabilització, que el Banc d'Espanya ha començat a dur a terme: en una circular molt recent indicava als bancs que reduïssin el preu de les seves carteres d'habitatges en un 20% .

La UE mai no acceptarà la reversibilitat de la moneda comuna europea Estabilitzar significa alinear els preus dels béns i serveis en el seu valor actual. Si no tenim la moneda nacional per devaluar, podem reduir els preus de referència en el percentatge adequat (ara és, de nou, un 20%). El Govern podria alinear aquests preus en mercats regulars, com el de la tarifa elèctrica, els interessos bancaris (que depenen de l'Euribor, encara que no ho compleixen) o al cànon de l'aigua, entre d'altres... En gran mesura, l'estabilització depèn del sector privat: els preus han pujat un 35% de mitjana durant els últims 10 anys, davant la pujada d'Alemanya (un 22%). Ara, la competitivitat espanyola està per terra, no per falta de qualitat en els productes, sinó pel seu alt preu. La caiguda de les exportacions està a punt de ser anunciada. Així, el 2010 el comerç exterior no serà la taula de salvació.

La falta de disciplina fiscal no és l'única, ni la principal, font de problemes d'Europa, ni tan sols en les Florides (Grècia, Espanya i Portugal). La irresponsable comptabilitat creativa de Grècia té solució, però els atacs a l'euro no vénen d'aquí (és la primera crisi de la moneda, 11 anys després de la seva implantació) es deriven d'un statu quo inamovible de Brussel·les. La Unió Europea vol dur a terme una dissecció dels comptes de Grècia, Espanya i Portugal per conèixer l'origen del mal (més enllà de l'esclat immobiliari), mentre que als Estats Units els encantaria que el Banc Central Europeu els mostrés la seva radiografia.

Per al Nobel d'economia, Paul Krugman, l’anomenat 'eurocaos' és fruit de la tossuderia de les elits europees. Brussel·les respon: Ni Junker, que presideix la Comissió de l'Euro, ni el consell de ministres d'Economia de la UE, l'anomenat Ecofin, acceptaran mai una petició, de tints anglosaxons, que es va engrandint: la reversibilitat de la moneda comuna europea.

Tòpics de l'article