Tribunes

Política científica

David Segarra

Editor cientific de Global Talent i Recerca en Acció (Talència)

Visca el 'public engagement'!

8 de març de 2010

Fotografia: Scott Maxwell

Una de les coses que m’han sobtat del recent congres de l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència (AAAS) ha estat la seva poca homogeneïtat. No necessàriament es un defecte; més aviat és un reflex dels diversos paradigmes que avui conviuen, dels més moderns als més déjà vu.

Per exemple, mentre els participants de la sessió Facing the uncertain future of International Science Journalism van lliurar-se a una aferrissada defensa del model tradicional de periodisme seriós, basat en els medis impresos en contraposició a la suposada frivolitat d’allò que es troba a Internet, l’endemà s’esdevenia tot el contrari. Els participants al debat Eyes on the screen defensaven les possibilitats obertes per blocs, twitters i altres mitjans com les alternatives més directes i participatives per comunicar la ciència avui.

En altres sessions, però, es va mostrar una actitud de consens. Així va passar al debat Science meets society, en què es va certificar que el concepte ‘divulgació científica’ ja fa temps que ha caducat, almenys tal i com sempre l’hem entès. Ho va explicar magistralment Bruce l. Lewenstein de la Cornell University. Segons Lewenstein, encara som immersos dins l’anomenat Information Delivery Model. Segons aquest model, el problema es basa en la manca de coneixement científic de la gent, i que el que cal es acabar amb aquest dèficit tot aportant continguts en dosis importants. Qui no s’identifiqui amb aquesta manera de veure les coses, que aixequi el dit...

El model tradicional de transmissió d’informació no és participatiu i es basa en una transmissió vertical del coneixement Aquest model planteja diversos problemes, com ara que no es participatiu i es basa en una transmissió vertical del coneixement, entre d’altres. A més, segons Lewenstein, no funciona. Les dades de què es disposa als Estats Units indiquen que en els darrers 30 anys el nivell general d’informació científica de la gent és el mateix, malgrat tots els esforços duts a terme per millorar-lo.

Davant d’això, hom hi contraposa el concepte de public engagement. Es tracta d’implicar les persones als debats sobre les aplicacions de la ciència, de compartir la recerca amb la gent, de fer-hi participar les persones. Tot plegat sona bé, però com dur-ho a la pràctica?

D’exemples no en van faltar. Un dels més comentats ha estat el gran debat públic sobre la nanotecnologia que s’ha fet a França i que s’acaba de cloure. Durant diversos mesos s’han promogut 17 reunions en l’àmbit local per tal d’involucrar com més ciutadans millor a decidir el futur d’aquesta tecnologia emergent. S’ha tractat de tot, des dels possibles riscos sanitaris i ambientals a l’impacte que el món nano pot tenir en la nostre salut i vida quotidiana. El resultat quedarà expressat en un informe públic que es farà arribar als ministeris implicats.

És això el public engagement que reclamen els experts? Catherine Franche, de l’European Network of Science Centres, defensava la implicació directa de la gent en la producció mateixa del material divulgador i posava l’exemple d’Universcience, una iniciativa que intenta coproduir exposicions amb el públic. També va presentar Decide, un joc senzill que fomenta que la gent parli i es posicioni sobre temes controvertits (canvi climàtic, genètica, etc.) . El web permet la descàrrega del joc, així com l’edició i modificació de les eines de diàleg creades.

En un altre nivell també es proposava que les persones intervinguin en la recerca, tot recollint dades que després puguin fer servir els mateixos investigadors. Seria el cas, a casa nostre, del projecte Orenetes, en què la gent recull dades de nidificació de l’oreneta cuablanca que després serveixen per conèixer i gestionar les poblacions. O alguns projectes de Recerca en Acció, com ara Vida al Mar, en què els alumnes acaben escrivint els continguts a partir de les seves experiències de recerca.

Tot plegat es troba encara en les beceroles, però prefigura ja la tendència emergent per als propers anys. Cada cop sentirem parlar menys de 'divulgar la recerca' (la qual cosa implica un emissor i molts receptors) i més d’implicar activament els ciutadans dins la ciència com a crítics, emissors d’informació i generadors de debat. Se’ns gira feina, com es diu popularment.

Tòpics de l'article