Tribunes

Economia

Daniel Campos

Professor Lector. Grup de Fisica Estadística (UAB)

Es poden preveure les crisis?

17 de març de 2010

Fotografia: Javier.Hammad

En els temps que corren, la pregunta que titula l'article se sent en molts cercles. Per descomptat sempre hi ha qui té preparat el conegut "es veia venir...", tant entre experts com entre ciutadans de carrer. Però quan en ciència parlem de ‘predir’ plantegem una cosa que va més enllà: fins a quin punt es pot anticipar la data i la magnitud del crac.

Cal aclarir, primer de tot, que aquí em refereixo a les crisis dels mercats financers, aquestes que fan que els valors borsaris es desfonin i que els habituals de Wall Street es duguin les mans al cap presos del pànic. Les altres, les crisis més mundanes i terribles, les que condemnen molts a l'atur i a practicar una economia de subsistència, es poden entendre fins a cert punt com una conseqüència de les primeres. Els mercats borsaris, encara que a molts ens resultin llunyans, representen un objecte d'estudi més assequible per als científics perquè funcionen amb regles i indicadors numèrics relativament rígids i establerts. De fet, amb el pas dels anys, els models estadístics s'han anat apoderant del terreny de les decisions financeres, que abans pertanyia als experts i els gurus. Si bé encara hi ha molts escèptics, avui en dia són en bona mesura els ordinadors els responsables de les ordres de compra i venda. En aquest sentit, cal remarcar la publicació, el 1973, del cèlebre treball de Fisher Black i Myron Scholes, que representa el pilar matemàtic en què es basen alguns dels mercats més importants de derivats financers.

No obstant això, tots aquests models coneguts i aplicats a diari per grans inversors, bancs i companyies asseguradores, es mostren en general impotents davant de situacions extremes com les que planteja una crisi. Això és així perquè aquests models estan dissenyats únicament per explicar canvis graduals i suaus en els preus o els indicadors borsaris. Per exemple, segons el model de Black i Scholes, una caiguda de la borsa tan sobtada com la que es va produir al famós dilluns negre d'octubre del 1987 només seria possible, en termes de probabilitats, un cop cada 520 milions d'anys.

En general s'accepta que els cracs representen situacions molt particulars dels mercats, en què molts models matemàtics no tenen cabudaEls economistes, per tant, accepten en general que els cracs representen situacions anormals i molt particulars dels mercats, en què els models matemàtics estàndards no tenen cabuda. Davant d'això, en els darrers anys els físics han aparegut amb noves solucions al problema, entestats com sempre a demostrar que la seva és la "ciència del tot". Una de les teories amb més adeptes entre els anomenats econofísics és la que diu que les crisis representen situacions en què el sistema (el mercat financer) entra en una dinàmica singular en la qual exhibeix propietats diferents. En física aquestes situacions tenen un anàleg ben conegut: les transicions de fase. L'exemple més quotidià que coneixem són les transicions de fase d'una substància entre els estats sòlid, líquid i gas, en cadascun dels quals el comportament de la substància és molt diferent. Per tant, en l'anàleg econòmic es podria parlar d'una transició de fase de l'estat de 'bonança econòmica' a l'estat de 'recessió'.

Però com determinar si l'analogia té realment sentit? Les transicions de fase es caracteritzen pel fet que determinats paràmetres del sistema varien de valor de forma molt abrupta, tot seguint lleis conegudes. Per al cas dels mercats financers, el model simplificat proposa que tots els inversors formen una mena de xarxa d'individus interconnectats entre ells. Les decisions que pren cada inversor es deuen a la seva pròpia capacitat d'anàlisi i a una tendència a deixar-se portar pels altres i imitar les decisions de la resta.

Aquest fenomen d'imitació, habitual en qualsevol tipus de xarxa social, és en gran mesura el responsable de les famoses bombolles econòmiques que solen precedir les crisis. El que els econofísics han observat és que aquest tipus de models de xarxes pateixen efectivament transicions de fase i que, quan aquestes es produeixen, alguns paràmetres del sistema comencen a créixer i oscil·lar d'una forma molt particular. És el que s'anomena 'oscil·lacions log-periòdiques'. És impressionant comprovar com, efectivament, molts indicadors borsaris en els mesos (o fins i tot anys) previs a una crisi semblen mostrar aquestes oscil·lacions, la qual cosa constitueix la principal prova empírica en la qual s'emparen els defensors del model.

Al seu llibre Why Stock Markets Crash, el geofísic Didier Sornette (principal cap visible de la teoria de les transicions de fase), a més de recopilar i discutir-hi en detall totes aquestes dades econòmiques, va més enllà i analitza en termes similars la crisi demogràfica que actualment viu el planeta. Ja fa temps que els experts alerten que el creixement accelerat de la població mundial en els últims 100 o 200 anys és insostenible. Sornette fins i tot s'atreveix a proposar una data (l'any 2050) en la qual, segons els seus càlculs, és previsible que la crisi arribi al seu punt culminant i, per tant, pugui produir-se una transició de fase. No està gens clar què podria passar més enllà, atesa la manca de precedents històrics. Resulta, si més no, inquietant.

Tòpics de l'article