Tribunes

Seguretat alimentària

J.J. Rodríguez Jerez

Grisc – Grup de Recerca en Gobernança del Risc (UAB)

Envasos de plàstic i seguretat

28 de maig del 2010

Fotografia: Joanne Wan

Quan l’alimentació es basava en el dia a dia, és a dir, quan de manera es comprava el que havia de consumir durant la jornada, la major part dels aliments era a granel. No es contemplava el consum d'aigua embotellada i el vidre i les llaunes es reservaven per a les begudes i les conserves. Això ha canviat amb l'evolució dels hàbits dels consumidors, que han passat a dedicar el seu temps d'oci a activitats que no tenen res a veure amb les domèstiques. Aquest fet ha impulsat tant la tecnologia de l'envasat que bona part del que mengem i bevem es ven dins d'algun tipus d'envàs.

A dia d'avui, les compres als supermercats han de satisfer demandes alimentàries setmanals. Aquest canvi, espectacular vist en retrospectiva, ha ocorregut de manera tan gradual que no hem arribat a ser-ne conscients. Comprar la carn o el peix per portar-lo a casa en un tros de paper i cuinar-lo al cap de poques hores, o minuts fins i tot, ens semblaria avui poc pràctic.

Tanmateix, emprar envasos per a tot també té els seus riscos des de dos punts de vista. El primer és per a la salut. Els envasos no són un material inert que es col·loca sense perills entre l'aliment i el medi exterior per evitar manipulacions o contaminacions. Els materials emprats als envasos, que són un element de vital importància per mantenir la qualitat i la seguretat, poden transmetre's, en major o menor mesura, al propi aliment. El segon risc és mediambiental, ja que el plàstic té un nivell baix de reciclatge i triga molts anys a degradar-se si no se'n fa un bon ús.

Plàstic i medi ambient

Pel que fa als perills mediambientals, fa anys que es parla molt malament del tereftalat de polietilè (PET), al qual se l’ha relacionat amb multitud de problemes, tant de tipus alimentari com mediambientals. El PET és la base de la major part de les ampolles de plàstic, i pot identificar-se fàcilment, ja que, si l'ampolla el conté, tindrà certs símbols impresos.

Recentment, l'Institut per a la Investigació de l'Energia i el Medi Ambient d'Alemanya (IFEU, de les seves sigles en alemany) ha presentat els resultats d'un estudi sobre els problemes mediambientals del plàstic, concloent que el PET d'un sol ús és més “verd” que el vidre reciclable. D'acord amb aquest estudi, les raons són clares: una reducció del pes de l'ampolla en un 14%, la qual cosa implica una menor quantitat de PET, l'augment de l'ús de materials reciclats (25-35%), la disminució de les distàncies entre els centres de producció i distribució (38%) i la reducció en el consum d'energia (30%) i d'aigua (36%) en la seva fabricació.

Protegir i alliberar substàncies

La classificació cada cop més utilitzada divideix els envasos en passius o actius. Els primers s’utilitzen com a mera barrera entre l'aliment i l'exterior. De fet, es tracta d’una protecció física, que no deixa que ningú ni res pugui contaminar l'aliment. Aquest és el cas de la major part de les fruites i verdures senceres envasades i de la majoria de les begudes, incloent-hi l'aigua embotellada.

La solució per evitar la migració de substàncies plàstiques a l'aigua no passa per un redisseny del material, sinó per la millora de les pràctiques higièniques Els envasos actius tenen les característiques dels passius, perquè protegeixen físicament a l'aliment, però, al mateix temps, poden transferir-li substàncies per proporcionar-li una característica concreta. Entre elles hi ha l'aroma que s'allibera en obrir l'envàs o antimicrobians, entre d’altres. Aquest tipus de producte pot alarmar algun consumidor, ja que si es desconeix l'activitat de la substància que s'ha incorporat a l'aliment pot rebutjar-se’n el consum. Aquesta resposta està lligada a la por que els additius dels plàstics puguin suposar un risc per a la salut.

Davant aquesta situació, l'Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, d’European Food Safety Authority) obliga que els diferents productes que hagin d'estar en contacte amb els aliments siguin avaluats pel comitè científic CEF (Food contact materials, enzymes, flavourings and processing aids), a fi d'autoritzar-ne l’ús sense implicació sanitària. És important destacar que aquest cas és diferent al dels additius alimentaris, ja que el nombre de fabricants de plàstics i materials per a envasos és molt reduït. Això fa que les mesures de control siguin més eficaces.

Envasos de plàstic i aigua

De tots els aliments, aquells que tenen un contacte directe més prolongat amb els envasos són les begudes. D'aquestes, la que es consumeix de forma regular per una major proporció de la població és l'aigua. És molt comú el consum regular d'aigua en envàs plàstic, i també és força habitual haver pensat algun cop que l'aigua embotellada té un gust lleugerament estrany.

Aquest gust que detectem pot ser a causa de la migració del plàstic a l’aigua. La major part de les vegades, la responsabilitat d'aquest fet no és de l'envasadora ni del fabricant de l'envàs. Curiosament, el consumidor acostuma a ser-ne el culpable, en comprar una ampolla, consumir-la i després reomplir-la amb més aigua procedent de l'aixeta o d’una font. Els avantatges del plàstic són que és barat i lleuger, de manera que reutilitzem les ampolles però sovint les deixem al sol, dins d'un cotxe a l'estiu o a la nevera.

La solució a aquesta situació no és un redisseny del material per tal que no tingui substàncies amb gust, sinó millorar les pràctiques higièniques. Cal tenir en compte que les ampolles de plàstic no poden estar exposades molt de temps a la llum del directa sol. Aquesta llum té una certa quantitat de radiació ultraviolada, que fa augmentar la transferència de plàstics cap a l'aigua. Amb la calor excessiva passa una cosa semblant, ja que aquesta augmenta la capacitat de dissolució del plàstic. Com més calor, més sabor tindrà l'aigua i major quantitat de plàstic hi haurà a la nostra dieta.

Tòpics de l'article