Tribunes

Medicina tradicional i complementària

Jesús Purroy

Director de Recerca i Innovació del Parc Científic Barcelona

Sense títol

11 DE NOVEMBRE DEL 2010

Mentre els fisioterapeutes sí posseeixen una titulació, els
terapeutes no en tenen cap

La majoria d’activitats comercials de venda de productes o serveis es poden practicar sense cap certificat d’aptitud. Els mercats dels nostres pobles estan plens de professionals que despatxen formatges, tovalloles i altres béns a l’empara d’una prosaica llicència municipal.

I, si en lloc de mercaderies, són serveis, l’accés és encara més fàcil. Des de tiradors de cartes fins a consultors feng shui, passant per monitors d’assajos clínics i assessors d’imatge, la porta és oberta a qualsevol persona amb esperit emprenedor. Ni tan sols els columnistes de diaris digitals han de demostrar la seva preparació amb cap títol oficial. Si troben compradors, és clar.

En general, aquesta anarquia em sembla saludable. Si algú es veu capaç de prosperar amb la compra i venda de mercaderies, o llogant el coneixement adquirit a base d’anys practicant el disseny gràfic o el tarot, no seré jo qui li barri el pas. Si el producte fa el que diu a l’etiqueta, endavant. Una senyora nonagenària, que em llogava una habitació fa molts anys, em deia que tota la vida havia tingut una parada de llegums cuits en un mercat de Barcelona, i mai no havia aconseguit que els cigrons li quedessin al punt. Què hi farem.

Des del meu punt de vista la cosa canvia quan el servei que s’ofereix acaba amb la paraula teràpia. Aquí se’m disparen les alarmes. Deu ser algun atavisme, no ho puc evitar. I no serà que no n’hi hagi per triar i remenar. La llista de pràctiques que s’anuncien com a terapèutiques creix cada dia, a mesura que l’esperit emprenedor descobreix noves bosses de credulitat encara no explorades.

Les pràctiques terapèutiques augmenten a mesura que es descobreixen noves bosses de credulitatFa pocs dies un amic em convidava a un curs de riureteràpia, en una acadèmia de Girona, subvencionat per la Generalitat. No cal tenir cap títol per ser professor de riureteràpia -afortunadament, dic jo-.

Riure sempre ve de gust i, posats a fer, deu ser més saludable que plorar. Tampoc no cal mirar amb lupa quina mena de cursos ofereixen els centres cívics del país. Tants caps, tants barrets. Ningú no ha anat a la universitat per aprendre a fer una coca de Sant Joan, a escriure un conte o a fer macramé, i mentre hi hagi demanda hi haurà oferta.

El detall inquietant és que, entre mig de cursos del que podríem anomenar aficions, apareixen tot sovint cursos sobre disciplines que es presenten amb la pretensió de donar un servei terapèutic. La riureteràpia cauria a l’extrem més innocu de l’espectre: al capdavall, riure no fa mal, i no conec ningú que intenti aplicar aquesta pràctica a cap malaltia real. Ara bé, l’espectre és gran, i inclou pràctiques que poden interferir amb el diagnòstic i el tractament de malalties autèntiques.

Aquí és on entren els títols. Entre els llegidors de mans -que no tenen títol, ni falta que els fa- i els terapeutes com cal -posem per cas, els fisioterapeutes, que sí tenen títol- hi ha un punt on cal fer una ratlla i barrar el pas a qui no demostri una mínima competència.

Per avaluar un fisioterapeuta tenim uns criteris clars. Si algú no sap cap a on gira una ròtula quan està al lloc que li toca no li permetem fer recuperacions de persones accidentades. Com certifiquem la competència d’un homeòpata o un iridòleg? No hi ha cap criteri objectiu per atorgar un títol a cap d’ells. Hi ha muntanyes de llibres sobre aquestes pràctiques, i hi ha gent que els coneix. Algú pot conèixer la Bíblia de cap a peus però això no fa que pugui obrar miracles. Els títols que atorguen algunes institucions a aquests practicants tenen el mateix valor que un certificat de coneixement de la Bíblia: en clau interna indiquen que la persona ha entès els conceptes que s’expliquen, però és un coneixement que no té cap relació amb el món exterior.

La meva opinió és que qualsevol persona que dugui escrit terapeuta a la tarja de visita ha de tenir un títol que ho certifiqui. Si no hi ha cap manera científica objectiva de certificar la seva competència, no pot tenir títol. Algunes paraules, com metge o doctor, estan protegides per la llei. No se’n pot fer un ús injustificat. Potser caldria afegir terapeuta i teràpia a aquesta llista, per evitar la confusió entre professionals de la salut i emprenedors de la credulitat.

Tòpics de l'article