Tribunes

R+D+I

Begoña Vendrell Simón

Biòloga especialista en ecologia marina

Impostures científiques

11 DE MARÇ DE 2011

A finals de 2010 es va fer pública la retirada d’un considerable nombre d’articles científics publicats durant els anys 2000 i 2001 a la prestigiosa revista Science. Els articles parlaven de troballes rellevants en física, i es va procedir a la seva retirada després que es descobrís que un dels autors havia comès diversos actes de mala conducta científica. Aquest cas, conegut com “l’escàndal Schön”, és un dels més sonats de la història de la ciència, però no és l’únic.

La mala conducta científica surt a la llum gairebé cada any, sota diverses formes. Per exemple, s’anomena frau científic als casos d’invenció, de falsificació i de manipulació de dades, així com de plagi. En canvi, l’autoria fictícia, certes incorreccions en la bibliografia, la publicitat de resultats de recerques prèviament a la publicació en la premsa professional i totes les modalitats de publicacions repetides –fins i tot l’autoplagi!– corresponen a les anomenades faltes d’ètica en el procés de publicació.

El debat sobre la credibilitat de la ciència

Si bé és cert que aquests casos de mala conducta en el món científic desencadenen debats sobre la credibilitat de la ciència, sobre la importància de la coautoria, sobre com afecta la fama al científic i sobre el sensacionalisme, també posen sobre la taula la robustesa del mètode científic i la importància del peer reviewing.

El debat sobre la coautoria versa sobre fins a quin punt els coautors d’un article –posteriorment assenyalat com a fraudulent i un dels autors del qual és acusat de frau– han pogut ser còmplices d’aquest frau, en no qüestionar suficientment o no implicar-se prou en verificar els resultats i dades que es presenten.

A les grans revistes se les acusa de ser menys estrictes amb les revisions d’autors de renomEl sensacionalisme i les implicacions de la busca de fama en el món científic afecten no només els autors, sinó també les revistes científiques de primer nivell, com serien Science o Nature, doncs de vegades se les acusa de tenir una certa tendència a prioritzar articles científics de gran ressò, importants descobertes, i/o que prometen gran impacte mediàtic. De fet, s’acusa també a aquestes revistes de ser menys estrictes amb les revisions d’autors de renom que ja hi han publicat en diverses ocasions, fet que podria ajudar a encobrir algun cas de mala conducta científica.

La importància del mètode científic

Amb tot, aquests casos de frau solen sortir a la llum i són denunciats i penalitzats per la mateixa comunitat científica, doncs la revisió i replicació d’experiments és quelcom propi del mètode científic. La reproducibilitat, és a dir, el fet que qualsevol persona en qualsevol indret del món –amb els recursos i condicions adients, és clar– ha de poder repetir un experiment donat, és una de les dues premises bàsiques del mètode científic, la qual alhora reposa sobre el fet que s’han de comunicar i publicar els resultats dels experiments. Aquesta reproducibilitat implica alhora que els resultats són susceptibles de ser falsats, és a dir, que les proposicions científiques són falsables.

Aquestes dues premisses es reforcen alhora pel mètode d’autoavaluació a nivell internacional de què disposem els científics, i que és l’anomenat peer reviewing. Segons aquest mètode, qualsevol article científic, abans de ser publicat en certes revistes, ha de ser revisat per almenys dos científics qualificats de manera anònima, fet que aporta un alt nivell de crítica, de correcció, de millora i de credibilitat als articles que seran posteriorment publicats.

Un físic va enviar expressament un article fals per denunciar el poc rigor d’algunes revistesÉs clar que aquestes revisions no exclouen que es puguin arribar a publicar, com succeeix en ocasions, articles fraudulents. El frau intel·lectual quedà també palès i d’alguna manera ridiculitzat en un experiment que va fer el físic Alan Sokal el 1996: va enviar expressament un article fals a una revista de ciències socials, justament en un any en què aquesta revista no feia peer reviewing, per a denunciar que algunes revistes de ciències socials no eren rigoroses en la revisió d’articles susceptibles de ser publicats.

Sigui com sigui, els científics comptem amb un sistema força robust de revisió i, en última instància, la pròpia curiositat i criteri poden fer que, si es dubta d’uns resultats determinats, es compti amb que aquests poden ser testats tantes vegades com calgui per a ser considerats com a vàlids... almenys fins que d’altres els invalidin.

Tòpics de l'article