Tribunes

Gestió ambiental

Jordi Lleonart

Biòleg pesquer, investigador de l'Institut de Ciències del Mar (CSIC) a Barcelona. Ha estat membre de la Comissió General de Pesca del Mediterrani i de la FAO

Ens quedarem sense tonyines?

20 DE MAIG DE 2011

La tonyina és un peix emblemàtic del Mediterrani. La seva importància en l’alimentació i en l’economia ja es constata en el període clàssic a través d’escrits i representacions artístiques. En èpoques posteriors, amb el desenvolupament de les almadraves, la pesca de la tonyina adquireix encara més rellevància. A Catalunya n’hi va haver diverses, algunes treballant simultàniament, juntament amb l’art gros (un art comunal de Port de la Selva) i altres sistemes com la fluixa.

Possiblement degut a la sobrepesca directa sobre la tonyina o potser, de manera indirecta, sobre l’ecosistema, les almadraves van deixar de ser rendibles, i la darrera (la de Cap de Terme, a l’Hospitalet de l’Infant) va desaparèixer durant els anys 50. A mitjan segle XX la tonyina es captura bàsicament amb la fluixa, un art d’ham adreçat a exemplars grossos. Al darrer quart de segle es desenvolupa el sistema de pesca de tonyina amb encerclament el qual, finalment, eradicarà gairebé totes les altres tècniques. Amb la pesca d’encerclament, les moles es localitzen sovint mitjançant avions, tot i que és un procediment prohibit, i es poden capturar també tonyines relativament petites.

Els japonesos arriben als anys 80

Durant el període 1980-2000, la indústria japonesa entra al mercat i adquireix a bon preu molta part de la captura, o al menys els exemplars que tenen el contingut de greix que els convé, la qual cosa modifica el mercat tradicional. El 1996 s’introdueix una nova tècnica al Mediterrani: les gàbies d’engreix. Les tonyines capturades es remolquen vives cap unes gàbies on es mantenen i s’alimenten esperant el moment idoni per a sacrificar-les i exportar-les al Japó.

La possibilitat de subministrar tonyina durant tot l’any, de qualitat relativament elevada i a bon preu, obre el nou segment de mercat japonès que, al capdavall, fa que s’incrementi la pressió sobre el recurs. Tot plegat fa que s’entri en un procés prou conegut en el món de la pesca, la sobrecapacitat: s’incrementen les flotes, es modernitzen les tècniques de captura i s’augmenta la capacitat instal•lada de gàbies fins a nivells molt superiors als que el recurs pot aportar. D’aquesta manera s’ha anat cap a una sobreexplotació que posa en perill el futur del recurs.

La ICCAT és l’organització internacional encarregada d’avaluar i gestionar els recursos de grans pelàgics a l’Atlàntic i mars adjacents, dels quals la tonyina és la principal espècie, en l’Atlàntic Nord i el Mediterrani.

Captures subestimades

L’avaluació dels recursos pesquers es fa mitjançant dades i models matemàtics. Per produir avaluacions fiables calen bones dades i models adequats. La ICCAT és responsable de l’obtenció de dades i de les estadístiques de la pesca. Malauradament, però, aquestes dades no sempre són de prou qualitat i sovint, degut al sistema de quotes i a l’alt preu de la tonyina, se subestimen les captures. D’altra banda, les transferències de peixos en alta mar cap a remolcadors que els transporten a les gàbies complica encara més la quantificació dels peixos capturats i la seva traçabilitat (qui l’ha pescat, quan, i on).

Els models preveuen el col·lapse de les poblacions si es continua pescant amb la intensitat d’anys anteriorsTot i això, les avaluacions mostren un estat poc saludable de les poblacions de tonyina al Mediterrani. Simulacions matemàtiques que permeten estimar el futur de les poblacions sota diferents opcions de gestió han mostrat tendències preocupats, incloent el col·lapse de les poblacions si es continua pescant aquest recurs amb la intensitat d’anys anteriors. D’altra banda les mesures de gestió, particularment TACs (o captura màxima permesa), no sempre es compleixen tot i que són obligatòries.

La pressió de molts científics i ONGs sobre algunes administracions han aconseguit en part frenar la cursa per la pesca de la tonyina en què la indústria tonyinera, tant la pesquera com la d’engreix, estava embarcada. Així el darrer TAC aprovat (12.900 tones) és superior a la proposta precautòria feta pels científics (6.000 tones), però inferior al reclamat per la indústria i a la seva capacitat.

Si es poden mantenir quotes baixes i es tiren endavant altres mesures, com la creació d’àrees protegides i limitacions del període i tècniques de pesca, la recuperació de la tonyina encara pot ser viable.

Tòpics de l'article