Tribunes

Història de la Ciència

Oliver Hochadel

Investigador del CEHIC

Fòssils i identitat nacional

6 d'octubre de 2009

Fotografia: Joel Ormsby

Després de la derrota amb Prússia als camps de batalla (1870-1871), França va decidir continuar la guerra en l'àmbit científic. Per tots els mitjans a l‘abast, els antropòlegs francesos volien demostrar que els prussians descendien d'una ‘raça mixta' d'Europa de l'Est i que, en el fons, només eren 'criatures salvatges'. Després de vàries dècades, el famós antropòleg francès Marcellin Boule va al·legar que l’home de Cromanyó (Homo sapiens primerencs) era l'avantpassat dels francesos, mentre que els alemanys provenien de les ‘bèsties’ Neandertals.

Pels voltants del 1900, molts científics sostenien que la mesura del crani podria revelar la prehistòria 'racial' d'un poble. Se servien de la biologia per donar legitimitat a reclams polítics d'identitat nacional. Fins a la dècada dels 20, els antropòlegs suïssos van tractar de caracteritzar, a través d'escrupoloses craniometries, l'Homo alpinus. Volien forjar una identitat específica per als habitants de les muntanyes.

El que durant el passat van ser “opinions científiques serioses”, avui només són una font de diversió i, fins a cert punt, de confusió. Sembla clar que aquest tipus de disputes i animositats nacionals no tenen cabuda, o no haurien de tenir-ne, a la ciència internacional contemporània. O potser sí? Pel que s'està veient, tot depèn d'on es miri.

Posem per cas la Xina. Els paleoantropòlegs d'aquest país asseguren a uns sorpresos col·legues occidentals que l'home modern no només es va originar a l'Àfrica. A la Xina és gairebé una doctrina d'Estat, reafirmada per científics i mitjans de comunicació, que l'Homo pekinensis (des de 1920 s'estan trobant fòssils d'Homo erectus pels voltants de Pequín) va evolucionar a Homo sapiens in situ. Per dir-ho sense embuts: els xinesos són xinesos des de fa més de 500.000 anys.

La construcció de la identitat nacional basada en l’evolució de restes fòssils no només es dóna en règims autoritarisQualsevol persona podria pensar que aquest tipus de construcció de la identitat nacional basada en una particular visió de l'evolució de restes de fòssils humans només és possible en règims autoritaris. Però no és exactament així. Des dels anys 90 del segle passat s’han documentat diversos cranis ben conservats a l'antiga ciutat de Dmanisi, a la República de Geòrgia. La determinació de la seva edat, uns 1,7 milions d'anys, va provocar més que sorpresa entre els científics: representen els fòssils d'homínids més antics, exceptuant els d'origen africà. El 2002, els antropòlegs de Geòrgia van batejar els seus 'avantpassats' amb el nom d'Homo georgicus. Per a la jove república de Geòrgia, els fòssils de Dmanisi no només són objecte d'orgull nacional. Són també una espècie d’arma estratègica per a un país situat entre dos continents que reclama pertànyer a la Unió Europea. El seu argument és que a Dmanisi hi han trobat "l'europeu més antic".

En teoria, si més no en ciència moderna, els antropòlegs europeus no generen identitats nacionals a partir de vells ossos fragmentats. O sí?

Al famós jaciment d'Atapuerca, a prop de Burgos (Espanya), els investigadors afirmen haver-hi trobat els fòssils més antics d'homínids a Europa, si exceptuem 'l’origen europeu' de les restes de Dmanisi. El 2007 es va descobrir una mandíbula datada en aproximadament 1,3 milions d'anys. Pel que fa a aquesta troballa, els científics espanyols mai han reclamat cap tipus de continuïtat biològica entre l'Homo antecessor, com s'ha anomenat a aquesta espècie, i els espanyols contemporanis, al contrari del que han fet els xinesos.

No obstant això, s'han publicat molts llibres populars amb títols com Atapuerca: Nuestros antecesores o La Sierra de Atapuerca: un viaje a nuestros orígenes. El 2008, Emiliano Aguirre, considerat el 'pare' del jaciment, va publicar un llibre titulat Homo Hispánico. Ell mateix va escollir aquest títol, molt més neutral, després de rebutjar el proposat pel seu editor, Homo hispanicus. L’acceptació d’aquest nom hagués significat gairebé oficialitzar el nom d'una nova espècie. Així que el títol final va resultar ser una solució de compromís entre l'editorial i la seva estratègia de màrqueting (pensant en el públic espanyol) i un antropòleg espanyol que es considera ciutadà del món.

Així que fins i tot durant el segle XXI es mantenen aspiracions de connexió entre ossos i identitat. Són relats coproduïts per científics, mitjans de comunicació i polítics. Frases com "els primers espanyols", són literals?, són bromes? La resposta no és fàcil, però sembla del tot lligada a una determinada política d'identitat nacional. Des d'aquesta perspectiva, la història d'Espanya hauria començat a Atapuerca.

Un últim exemple: Catalunya. Si preguntem al paleontòleg Salvador Moyà-Solà sobre el seu treball, ens parlarà dels seus recents treballs publicats a revistes d'alt impacte com Nature o Science. El seu equip va trobar recentment fòssils del Miocè corresponents a hominoides (Dryopithecus laietanus) que van habitar la Catalunya actual fa 12 milions d'anys. Per Moyà-Solà, la qüestió és que es valori científicament la seva troballa, i no que es tinguin més en compte les disputes polítiques que ocasionalment enfronten Barcelona i Madrid.

No obstant això, l'equip de recerca ha acabat batejant les successives noves espècies que s'han trobat com a Pierolapithecus catalaunicus i Anoiapithecus brevirostris (Pierola és un poble, i Anoia una comarca de Catalunya). I per si no n’hi hagués prou, les restes han rebut els noms de Jordi, Pau i Lluc, tots ells pròpiament catalans.

El de Pau, en qualsevol cas, no va ser una simple concessió a l'origen. El nom obeeix a una acció de protesta contra la participació espanyola a la guerra contra l'Iraq l’any 2003. I és que, encara que es tracti de restes tan antigues, és difícil sortir de la realitat en què vivim. És llavors quan ve a la ment una famosa sentència de Donna Haraway, que diu: "la primatologia és política, però per altres mitjans". La paleoantropologia també ha estat, i continua sent, política per altres mitjans.

Tòpics de l'article