Tribunes

Medi Ambient

M.A. Rodríguez i Arias

Investigador de l'Institut Català de Ciències del Clima

El veritable dilema de Copenhaguen

14 d’octubre de 2009

Fotografia:Lessandro Pautasso

El proper mes de desembre es presenta calent a Dinamarca, i no perquè les prediccions climàtiques estacionals anticipin cap anomalia tèrmica a Escandinàvia. Entre el dies 7 i 18, Copenhaguen hostatjarà la quinzena Conferència de les Parts (COP15) de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). La COP15 d’enguany no hauria de passar desapercebuda, ja que servirà per definir la resposta de la humanitat davant del canvi climàtic. En resum, es pretén arribar a un acord global sobre com s'han de reduir les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a partir de l’any 2012.

A la pràctica s’hi discutirà sobre el volum d'emissions a reduir, l'evolució temporal d’aquestes reduccions i els mecanismes permesos per fer-ho. En realitat, però, aquest plantejament és incorrecte i fins i tot ingenu. A Copenhaguen la humanitat s'enfronta amb un dilema encara més bàsic, és a dir, el cost que suposen la mitigació, l’impacte i l'adaptació. Tot i les veus de molts economistes, la despesa més baixa consisteix a reduir les emissions. Però la mitigació té un problema: per ser efectiva s'ha de fer aviat i s'ha de pagar de cop, amb l’acord de tots els estats i amb sistemes de verificació i control.

Si les emissions no es redueixen i no s’opta per la mitigació, es patiran més els costos de l'impacte i l'adaptació. Aquests, sumats al llarg del temps, seran molt més alts que els de la mitigació. I tot sense semblar-ho, perquè aquests diners no s’hauran de posar de cop, sinó de manera gradual durant dècades. Tampoc ho hauran de fer tots els països ni en les mateixes quantitats (alguns països, com Rússia o el Canadà, fins i tot en podrien sortir beneficiats). Per enfrontar-se amb aquests costos tampoc calen acords internacionals, i cada estat haurà d'anar pel seu compte.

Així doncs, el dilema de Copenhaguen és simple i està entre dues opcions. En un primer escenari els estats optarien per la mitigació i acordarien pagar menys entre tots, però ara i de cop. Aquí els estats haurien de cedir de retruc part de la seva sobirania, perquè qualsevol tractat sense mecanismes que vetllin pel seu compliment seria paper mullat. La segona opció passaria per anar per lliure i enfrontar-se, país a país, amb els costos dels impactes i les necessitats d'adaptació derivats de l’evolució particular del clima. Sense dubte, aquesta despesa serà, tot i que es pagui de mica en mica, molt més elevada.

Un llarg procés

Lluny queden les primeres alertes dels científics als anys 60 i 70, les primeres respostes socials de la dècada següent i la creació l'any 1988 del Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC, d’Intergovernmental Panel on Climate Change) per part de les Nacions Unides, amb la missió de respondre dues preguntes: hi ha canvi climàtic? I si n'hi ha, l'està provocant l'home? Només dos anys després, l'IPCC publicava el seu primer informe; donava un “sí” contundent per a la primera pregunta i un “potser” per a la segona. Poc després, a l’any 1992, la comunitat internacional semblava acceptar el repte quan a la Conferència de la Terra de Rio de Janeiro signava la CMNUCC. Consistia en un tractat internacional amb un compromís textual, “estabilitzar les concentracions atmosfèriques de GEH en nivells que no arribin a interferir perillosament amb el sistema climàtic”.

L’impacte climàtic costa i costarà molts diners, i el que és pitjor, vides humanesFins aquí tot va ser fàcil. Els problemes van sorgir quan les nacions van passar de les declaracions de bona voluntat a la discussió real sobre com aconseguir aquesta estabilització. Van ser necessàries tres reunions COP i un nou informe de l'IPCC (1995), en què la causalitat humana es declarava com a molt probable, perquè l’any 1997 s'acordés el famós i ara ja obsolet protocol de Kyoto. Els països occidentals que fins aleshores havien emès la majoria dels GEH es van comprometre a la trobada d’Àsia a reduir un 5% les seves emissions conjuntes. Tanmateix, l'entrada en vigor del protocol quedava pendent de la ratificació de la majoria dels parlaments dels estats signants, la qual cosa no es va aconseguir fins al 2005. Tot i la seva posada en marxa, els Estats Units, els principals emissors de GEH fins no fa gaire, no han ratificat encara el protocol i sembla ser que no tenen cap intenció de fer-ho.

Des del COP3 de Kyoto fins al proper COP15 de Copenhaguen, hem après força coses. Per una banda, els científics han demostrat més enllà de tot dubte raonable que la causalitat del canvi climàtic actual és humana, i que si mantenim el model energètic actual (l'escenari d'emissions anomenat ‘continuar com fins ara’, en anglès business as usual), la interferència humana en el sistema climàtic se situarà sens dubte per sobre de qualsevol llindar de perillositat. Per una altra banda, en termes reals el protocol de Kyoto no ha servit per a res, perquè economies emergents com la Xina i l’Índia, que en el seu moment van quedar fora de les reduccions acordades, s'han convertit en grans emissors de GEH. Són les responsables de la majoria de les emissions globals actuals que, lluny de reduir-se des de 1997, han augmentat de forma continuada.

Durant aquests anys també hem après que tot té un preu. L'impacte climàtic costa i costarà diners, i el que és pitjor, vides humanes. L'adaptació de qualsevol població humana al canvi climàtic local suposarà un fort cost econòmic. Qualsevol actuació sobre les economies i els models de producció i consum energètic que intenti minimitzar les emissions de GEH tindrà també un cost considerable.

Tòpics de l'article