Tribunes

Terra i Espai

Alina Hirschmann

Responsable de Divulgació de l'Institut de Ciencies de l'Espai

Bombes d'aigua a la lluna

20 d’octubre de 2009

Zoom de la zona del núvol generada per l’impacte.
La mida d’aquest és d’uns 6-8 km de diàmetre,
15 segons després de l’impacte. Fotografia: NASA

L'home busca la manera de poder habitar nous horitzons des de fa vàries dècades. Per primera vegada a la història, sembla ser que aquest somni es farà realitat. La Lluna, l'objecte celeste més proper a nosaltres, ha demostrat condicions 'potables' per convertir-se en la primera base humana permanent per a l'exploració espacial. Una condició sine qua non per aconseguir-ho serà la confirmació final de l'existència d'aigua, element vital per a l'ésser humà, al satèl·lit natural.

La presència d'aigua a la Lluna ens eximiria d'haver de transportar-la des de la Terra, procés que seria extremament costós. A més, l'aigua no només serviria com a reservori natural per si mateix, sinó també com a font d'hidrogen i oxigen. El primer indici de la seva presència va ser l’any 1999, quan l'observador lunar Lunar Prospector la va detectar a les profunditats dels cràters polars de la Lluna.

Recentment la NASA ha dut a terme un enginyós i econòmic pla per detectar aigua a les profunditats de la Lluna: impactar un coet a la seva superfície i analitzar la polseguera generada per l'impacte. És la culminació de la missió que el 2006 va aprovar l’agència, amb el nom de LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite). L’objectiu primordial seria la recerca d'aigua a les zones no il·luminades i profundes dels múltiples cràters lunars (l'exploració es du a terme en zones fosques perquè l'aigua només hi podria existir en forma de gel).

El 9 d'octubre passat, el coet Centaur i la sonda LCROSS van impactar contra la superfície lunar a la zona ombrejada del cràter Cebaus, ubicat a les proximitats del pol sud. S’hi esperava trobar fins a un 2% d'aigua al primer metre de profunditat.

L’ús d’un mètode certament 'militar' només es justifica pel baix cost i l’alta efectivitatLa missió ha generat un cert nivell de controvèrsia. En aquest moment històric, en què part dels intents de conciliar la pau mundial passen per l’abandó de l'ús de material armamentístic, l’ús d’un mètode poc convencional i certament 'militar' només es justifica pel baix cost i l’elevat grau d'efectivitat. Hauria estat menys violent enviar-hi una sonda que aterrés, excavés, extragués mostres de la superfície i finalment transmetés a la Terra la informació obtinguda. No obstant això, aquesta mateixa missió hauria estat massa costosa per al moment actual, en què els governs retallen significativament pressupostos científics per pal·liar la crisi econòmica mundial. Fins i tot podria haver fracassat, com va passar amb la missió Mars Polar Lander. Quan va entrar a l'atmosfera de Mart per aterrar-hi, la sonda va desaparèixer i va deixar d'emetre senyals de forma sobtada.

Tot i el debat que s’ha generat amb aquest sensacional esdeveniment espacial, amb aparença fantàstica de ciència ficció, cal reconèixer que l'agència espacial nord-americana ha aconseguit despertar l'interès de la societat davant d'un esdeveniment científic diferent i innovador. També cal tenir en compte l'esforç d'altres nacions com l'Índia o la Xina, que s'estan integrant de ple en l'exploració del nostre satèl·lit veí. Tot just dues setmanes abans de dur a terme l'experiment, el Chandrayaan-1, la primera missió espacial índia a la Lluna, va confirmar l'evidència d'aigua sobre la superfície lunar. Aquest descobriment va impulsar l’acceleració de la missió LCROSS.

Alt risc de fracàs

Centaur va impactar a la Lluna abans que l’LCROSS, a una velocitat de 9.000 quilòmetres per hora i amb un pes de 10 tones. Va generar un gran núvol de pols de 300 quilograms de material i un cràter de prop de 30 metres de diàmetre. Després de l'impacte, el núvol va ser observar pels espectròmetres del satèl·lit LCROSS, que va prendre dades durant els cinc minuts següents.

La missió va tenir un èxit rotund. Els espectròmetres van ser capaços de detectar el núvol en l'infraroig, i les dades obtingudes (transmeses per l’LCROSS a la Terra abans d'estavellar-se a la superfície lunar) s’analitzen ara per trobar algun indici d'aigua a la gran núvol de pols. L'examen del tipus de cràter que ha quedat després de l'impacte també ajudarà a estudiar l'estructura interna de la Lluna.

LCROSS podria haver fracassat fàcilment. No va ser ni una missió tripulada ni va requerir de processos de seguretat d'alt cost que n’asseguressin l'èxit. Tot i el possible fracàs, tanmateix, els enginyers van aconseguir complir amb el calendari tècnic gràcies a l'ús de parts i tecnologia de satèl·lits anteriors. Així va ser com van construir una sonda de pressupost molt baix en només dos anys (les missions d'alt cost poden trigar una dècada o més en ser construïdes). LCROSS va demostrar ser molt efectiva i un possible model a seguir per a d’altres missions espacials de baix cost futures.

El pes del coet Centaur va ser capaç de generar un núvol de pols 'lliure de contaminants' perquè no duia explosius ni combustible quan es va estavellar. El mateix va passar amb la sonda LCROSS. Però les restes d'aquests 'míssils' són en realitat material contaminant escampat sobre la superfície lunar. Com va passar a finals dels anys 60 amb les missions Apollo, les restes quedaran abandonades sobre la superfície lunar. Però d’això ja en parlarem més endavant...

Tòpics de l'article