Hauries d´instal.lar el plug-in del flash... Descarregar plug-in de Flash

Al dia

Disminuir Aumentar

Baix Ebre, alt nivell

Un centenar i mig de metges, un centenar de comunicacions i un 'leit motiv': controvèrsies en bioètica van convertir a Tortosa, el penúltim cap de setmana de febrer, en la capital catalana del debat clínic. Eren les XXVI Jornades Mèdiques i de la Salut de les Terres de l'Ebre, i l'equip organitzador (encapçalat per Ismael Roldán i Manel Chanovas) ha posat el llistó científic en l'osca més alta.

Jordi Montaner | 5 de març de 2010


Josep Antoni Bombí
El mateix Josep Antoni Bombí, president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, va clausurar el congrés al Teatre Auditori Felip Pedrell lamentant no poder seguir per més temps (aviat esgota el seu mandat al capdavant de l'Acadèmia) "l'extraordinària empenta dels organitzadors d'aquest certamen".

Amb la mort als talons

Aprofitant el marc d'un teatre, la trobada va tenir un rerefons cultural fora de sèrie, amb el plantejament de pel·lícules que il·lustraven, dins del programa científic, les decisions bioètiques que tenen a veure amb la mort. Pablo Manuel Hernando Robles, president de la Societat Catalana de Bioètica, va utilitzar una pel·lícula antiga, Viure (1952), d'Akira Kurosawa, per plasmar una realitat de plena actualitat: la gestió clínica de la mort en atenció a les voluntats anticipades.

Roldán va explicar que des de l'organització de les Jornades es va posar molt èmfasi en no tractar temes d'oberta confrontació, com l'avortament o l'eutanàsia, però va recordar que Espanya és el país europeu que més ha desenvolupat la legislació sobre voluntats anticipades, testament vital. "Totes les comunitats autònomes han promulgat ja les seves pròpies lleis, amb les llums, les ombres, ambigüitats i contradiccions que s’en deriven".

Més llums i ombres, corresponents al tractament informatiu de les notícies relacionades amb aspectes bioètics. Una taula rodona, en la qual van prendre part representants de l'Administració (Generalitat), dels mitjans (TV3 i Global Talent) i la Universitat (UPF), va qüestionar el rigor amb què els mitjans de comunicació es refereixen tant a les malalties com als malalts, i va distingir una sèrie de notícies positives (avenços clínics, noves instal·lacions sanitàries, taxes de curació elevades per a determinades malalties, millor qualitat de vida...) d'altres negatives (accidents, errors mèdics, epidèmies...), admetent que aquestes últimes generen, paradoxalment, molt més interès en el públic. La taula també va deixar clar que informació no equival a coneixement, i va abordar l'anomenat 'síndrome del pacient molt informat', que és com s'anomena als casos en que un pacient pressiona al seu metge amb dades extretes d'internet sobre la seva presumpta afecció, sense contrast, sense valoració i sense el parer d'una veu autoritzada.

Drets humans

Hi ha un codi deontològic per als periodistes, pendent de que els polítics assumeixin aquest codi com a matèria de llei. Mentrestant, la relació de la premsa amb els metges se circumscriu a un gran teatre amb diverses representacions. En els portals d'Internet, per exemple, el periodisme assumeix fàcilment la funció d'un aparador d'avanços científics, prestant menys atenció a les qüestions professionals dels metges o a la situació dels pacients. Marius Morlans, president del Comitè Deontològic del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), va subratllar també el compromís del metge cap al pacient.

Morlans va citar a Kant per defensar que "l'autonomia de la voluntat és el principi suprem de la moral". Va explicar que la necessitat de prioritzar els recursos sanitaris planteja a la nostra societat un problema de justícia distributiva ("donar a cadascú el que li correspon", com definia Aristòtil), en lloc d'atendre les necessitats i no els mèrits.

Les decisions són cada vegada menys fàcils, però totes exigeixen, va subratllar, transparència. "Així evitarem l'arbitrarietat".

La bioètica planteja bastants conflictes entre drets individuals i col·lectius. Morlans va demanar que els criteris a seguir siguin sempre consensuats per millorar la confiança dels ciutadans en el sistema i la representativitat de les lleis.

Dones i nens primer

Les comunicacions del congrés van tenir per centre de referència a l'Hospital de Tortosa Verge de la Cinta. Al fil de la bioètica, destaca una presentació sobre l'impacte de la televisió en l'obesitat infantil.

No és per casualitat que els restaurants de menjar ràpid s'anunciïn a la televisió. L'Enquesta Pública de Salut del 2006 va revelar que en els últims 20 anys la presència dels nens espanyols en els restaurants ha augmentat un 300%. Tenint en compte que el menjar d'un restaurant és, de mitjana, un 30% més calòrica que la preparada a casa i que, de nou segons l'Enquesta Nacional, el 70% dels nens espanyols no practica cap modalitat d'exercici físic durant el temps lliure, s'entén que Espanya faci gala d'una de les xifres d'obesitat infantil més elevades de la Unió Europea. Dues dades més: si el nombre d'hores lectives de classe a l'any al nostre país és de 960, la mitjana d'hores asseguts davant el televisor és de 990. En horari infantil i a meitat de l'any (no en època de vacances), el 80% de la publicitat es refereix a productes alimentaris hipercalòrics i nutritivament pobres.

Una altra ponència, també d'aquest hospital, analitzava el perfil de les dones amb depressió i fibromiàlgia, il·lustrant la seva dificultat per gestionar una baixa laboral, la freqüència amb què aquestes dones presenten una història d'abusos infantils o de sobreprotecció, la dificultat que experimenten per reconèixer el gran estrès que afronten a casa o a la feina (consideren que és una cosa normal), i el risc estadístic a veure agreujat el seu quadre quan engendren més de dos fills.

Es va parlar també de l'autonomia i dignitat del pacient, del paper del consentiment informat en totes les seves modalitats, encara que va recordar que "mai un document escrit ha de substituir la necessitat del diàleg i la confiança entre metge i pacient".

UN ENEMIC DEL POBLE Es tracta d'una obra de teatre que Ibsen va escriure el 1882, citada per Roldán a les Jornades, i que il·lustra amb sorprenent pertinència les discussions bioètiques d'avui.

És el drama d'un home de fortes conviccions, el Doctor Stockmann, que denuncia que les aigües d'un balneari, que són la principal font d'ingressos del poble en què viu, estan contaminades i constitueixen un perill per a la salut. Les forces socials del poble tracten d'ocultar l'acusació i Stockmann es queda sol i marginat. "He descobert que les arrels de la nostra vida moral estan completament podrides, que la base de la nostra societat està corrompuda per la mentida...", protesta el protagonista. Stockmann es veu forçat a abandonar el poble amb la seva família i l'obra acaba amb un judici. Ibsen senbtencia que "l'home més fort del món és el que està més sol".





Comentaris

       
0 comentaris
 
Global Global Global Global
RSS